EL PODER VA DESPULLAT

Desconec si el prohom socialista del PSOE Alfredo Pérez Rubalcaba quan va afirmar amb solemnitat que Espanya estava disposada a pagar el preu que fos, de cara enfora i de cara endins, per la política d’agressió sense manies als ciutadans de Catalunya i no només contra l’independentisme (de proves les que vulgueu), estava al corrent del grau de desgavell (eufemisme) a què havia arribat això que hom anomena estat, aquesta suma d’institucions i funcionariat necessària per al sotmetiment de la grandíssima majoria a favor de la minoria que ostenta el poder.

L’últim cas, la sentència del Tribunal Suprem sobre qui ha de pagar les despeses hipotecàries i la marxa enrere després de veure com els bancs espanyols de l’Ibex35 perdien d’una sotragada 5.500 milions d’euros i després que algú despengés el telèfon i els digués que la sentència sobre qui havia de pagar podia comportar un derrama extraordinària d’uns 4.000 milions d’euros a un sistema bancari amb poques alegries.  

Com ens l’hem de prendre els ciutadans aquesta revisió d’una sentència de tot un Tribunal Suprem pel mateix Tribunal Suprem d’un dia per l’altre? Que ràpida que és la Justícia depenent de qui és el colpejat! Se m’acut la imatge del rei (o del poder que sigui) despullat. Hi ha una magnífica explicació de com són en realitat els poders quan se’ls posa en evidència, o com és el cas, es posen en evidència ells solets, en la il·lustració de William Thackeray que acompanya el magnífic llibre de Peter Burke “The Fabrication of Louis XIV”, aquell rei francès, le Roi-Soleil, parent llunyà dels monarques espanyols actuals, que va dir allò de: “l’État, c’est moi” l’estat sóc jo! i que va inventar la propaganda moderna amb la col·laboració d’un estol de literats (Racin, La Fontaine o Molière), pintors (Jacint Rigau, Jean Nocret o Charles Lebrun), escultors (Bernini, Guérin o Coysevox) o arquitectes (Le Vau).

Atents als cant de sirena dels propagandistes disfressats de visionaris, d’economistes, de xerraires, de periodistes; atents perquè ens hi va la butxaca, una altra vegada, de tots plegats. El sistema no va, està molt, però que molt endeutat i a fora ho saben.

ALGÚ EM POT EXPLICAR COM S’ABUSA DEL PODER SENSE VIOLÈNCIA?

La diferència legal entre una agressió sexual i un abús sexual rau «només» en el fet que en la primera hi ha violència o intimidació, circumstàncies recollides en l’article 181 del Codi Penal i en la segona no. Obro el diccionari i cerco el verb abusar i en l’exemple que il·lustra la definició es diu: abusar del poder. Com s’abusa del poder si no es fa amb violència? Encara més, com s’usa el poder sino es disposa de violència? Sense el monopoli de la violència no hi ha exercici del poder possible; ho va detectar prou bé el primer administrador grupal que va esdevenir governant, els antropòlegs en saben prou sobre aquest pas, sobre aquest canvi d’estatus que a l’hora comportà el naixement de la cohort de legisladors i del corresponent cos repressiu que feia complir les noves regles de joc social anomenades lleis a l’empara de suposades revelacions divines però posades per a la protecció d’interessos molt humans. Hi ha algú, algun jurista que em pugui, ens pugui, explicar per què un abús sexual no és violència? No suposa per a la víctima ser subjecte d’un acte violent? Si es reconeix abús sexual, s’ha de reconèixer que hi ha una violència, si hi ha violència, seguint el raonament legislatiu s’ha de considerar necessàriament que s’ha produït una agressió. La generalitat de la gent vivim molt alegrement això de l’administració de la justícia; els convido que llegeixin el PDF de la sentència del cas de l’anomenada La Manada, jo ho he fet en diagonal, són més de tres-centes pàgines, moltes de les quals de literatura legislativa, fonaments de dret... Vagin a la descripció dels fets i a les interpretacions de les parts, vagin a la part final on es recull el vot particular del magistrat que en volia l’exculpació, fan por.

ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

LES CAPUTXINES DE MANRESA, D’UNA ALEGRIA A UN FUNERAL

Vaig ser present el dia en què en Manel Valls, director general de la Fundació sociosanitària de Manresa, presentava en públic l'acord a què s'havia arribat amb la comunitat de monges de l'abadia manresana de Sant Carles Borromeu, altrament conegudes com les caputxines del carrer Talamanca; per tant, aquesta columna d'opinió serà com una crònica dels fets; passo de qüestions legals i em reafirmo en allò que va escriure el sofista grec Trasímac fa 2.400 anys en el sentit que justícia és allò que els poderosos consideren just i que és bàsicament la salvaguarda dels seus interessos. Aquell va ser un dia especial per a les monges de la petita comunitat; especial perquè es reconeixia una pena que duen al cor moltes comunitats religioses que es veuen abocades a la desaparició, i és que les vocacions estan en caiguda lliure, i va ser un dia especial perquè amb l'acord s'assegurava la continuïtat d’immobles i annexos donant-los un ús assistencial i també s’assegurava la tranquil·litat material d'unes dones, ja grans, que d'altra manera es veien abocades al desarrelament en una edat en què, probablement, només queden els records de les arrels, i això, en unes persones que han dedicat la seva vida a la clausura monàstica, és molt. Avui també és un dia especial per a aquestes monges, avui, ahir i demà passat perquè unes incomprensibles gelosies de la superioritat eclesiàstica que s'aferra a una interpretació de la justícia canònica, les fa tornar a la incertesa de vida. El dia de què els parlo va ser, malgrat tot, d'alegria i d'alleugeriment; se'ls veia als ulls, es notava en l'ambient distès, en les ganes d'explicar. Senyor bisbe de Vic, aquell dia va ser una festa i avui, de moment, és un funeral.