El Llorenç Soldevila va publicar aquest text a la revista El Dit Gros de març de 1989. És una radiografia del moment en què es trobava la llengua catalana, arrossegada per un suposat bilingüisme natural que la duia, com estem comprovant ara mateix, a una marginalitat progressiva. Sense conèixer la llengua catalana es pot viure a Catalunya la mar de bé i no solament això, sinó que odiant la llengua del país es pot fins i tot prosperar en l’escala social.

Foto: Salvador Redó

DE LA COSTA ESTANT

DE LLENGÜES

L'altre dia, a un amic meu que sempre utilitza el català, li van fer una pregunta que el va sobtar. Cada dia va a un lloc públic i s'hi troba amb un jove uruguaià que fa deu anys que viu a Catalunya i encara no parla la llengua del país. El xicot en qüestió li demanà si no sabia parlar cap altra llengua que no fos el català. Puc assegurar-vos que la pregunta no va ser gens ni mica capciosa, fou feta amb tota la bona intenció del món. L'uruguaià estava sorprès per l'actitud monolingüe del meu amic. Li confessà que havia trobat una nova feina, molt més bona que la que exercia i s'havia decidit a parlar en català. En tot cas l'excepcionalitat d'aquest fet demostra que som ben lluny de ser en un país normalitzat, si més no lingüísticament. Mala peça tenim al teler mentre als Països Catalans es pugui viure sense necessitat de saber el català.

Sóc dels qui pensen que els nostres polítics es van equivocar en acceptar la imposició del bilingüisme, car com s'ha demostrat a d'altres indrets no ens portarà enlloc més que a un progressiu procés de substitució lingüística. El català, cada vegada més híbrid i corromput,  pot acabar per desaparèixer sobretot perquè no ens farà cap falta. Fixeu-vos-hi bé que els únics condemnats al bilingüisme som els naturals del país. En general, tots els nouvinguts de fa temps o d'ara mateix es mantenen en posicions clarament i predominantment monolingües, més o menys respectuoses i condescendents, però al cap i a la fi sense la més mínima voluntat d'integració. Com que els catalans sempre hem estat servils i per segons què molt de la màniga ampla, no permetem que s'esforcin a entendre el català, que ja no a parlar-lo, i els fem el «servei» de parlar-los sempre i en tot moment en espanyol. Així doncs, el català cada vegada serveix menys per  la relació quotidiana. Aquest estat de coses s'agreuja encara més entre les noves generacions. Només cal que algú  per comoditat o indiferència se'ns adreci en espanyol, que ja ens teniu a tots a veure qui fa més pràctiques en la llengua de l'interlocutor. Com podeu veure la bona educació la tenim tota quan es tracta de parlar llengües que no siguin la nostra, en canvi, als altres sembla ser que l'educació i el respecte per la terra que els acull encara han de descobrir-los. Algú argumentarà que és una actitud inconscient, bé, molt bé, però en tot cas no oblideu que amb tantes accions inconscients estem aviant la llengua a can pistraus. Potser cal que tots plegats prenguem vitamines de consciència lingüística i de catalanitat.

La substitució lingüística no és un fenomen nou. Fa anys que el vaig viure de prop a Terrassa i ara el visc a Mataró, ciutats totes dues amb grans índex d'immigració. Malgrat que els progressos de la normalització lingüística en determinades àrees són innegables, el català és cada cop més una llengua espontàniament menys parlada, més marginal, residual. I aquest fet arriba fins i tot a afectar greument pobles que fa uns anys tenien una salut lingüística ben sana. Parlem del cas de Monistrol. Quan vinc, m'agrada de passar pels carrers amb els pàmpols ben receptius i comprovar fins a quin punt m'erro quan m'imagino circulant per un poble de la Manxa o Andalusia. L'ànima em cau als peus quan sento nois i noies nascuts a Monistrol, fills de pares o mares monistrolencs que tan sols parlen en espanyol. Només cal que en un grup de 4 o 5 persones algú comenci a parlar en aquesta llengua que a la resta els falta temps per demostrar la seva competència en parlar-la. I així, des de la base més anònima, fem possible, cada dia, amb la nostra actitud passiva davant el bilingüisme que el català esdevingui una llengua innecessària, aviat pur objecte antropològic.

És cert que hi ha d’altres aspectes que ajuden a aquest procés com els rètols que en la via pública es mantenen en espanyol o bé l'obstinada tendència de passar paperets escrits en bilingüe, però allò que condemna cada dia de manera definitiva la nostra llengua és la nul·la voluntat de parlar-la amb tothom i en tot moment o situació. Tant de bo que molts uruguaians poguessin preguntar-nos a tu lector, al meu amic i a mi si només sabem el català, després de dies d'escoltar-nos. Voldria dir que a part d'entendre'ns perfectament estaríem fent trontollar el seu monolingüisme i, doncs, els faríem decantar a parlar també el català.

LLORENÇ SOLDEVILA i BALART

AMB SENTIT D’ESTAT (Publicat a Regió7 el 7 d’agost del 2005)

Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...

"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".

VAN REGALAR L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 I ELLS HO SABEN MOLT BÉ

Photo by Salvador Redó/Regió7

Van regalar l’1 d’octubre del 2017 i ells ho saben molt bé; ho van saber al cap de poques hores d’haver ordenat les irrupcions a la força (a materialitzar el a por ellos) a la recerca de les urnes que se’ls havien fet escàpoles; ho van saber quan les xarxes socials es van començar a omplir d’imatges, de vídeos a base de cops de porra i caps esberlats, d’àvies i d’avis llançats a terra, de joves arrossegats, de cops de mall a les portes de les instal·lacions constituïdes en col·legis electorals, i aquests dies hem conegut, encara més, els excessos verbals de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat (frase feta de tan repetir-la) que traspuen ànimes ennegrides per un odi inculcat secularment fins a fer-lo irreversible. Sense aquestes milers de fotografies i vídeos professionals i sobretot particulars, sense la irrupció de l’smartphone a les nostres vides i les seves capacitats infinites de difusió i de rèplica que van fer volar les imatges arreu del món a l’instant, el discurs de com van anar les coses, dilluns farà un any, seria tot un altre. Els poders encara es pensen que, dominant els mitjans de comunicació tradicionals, dominen el discurs; l’1 d’octubre ha demostrat una altra vegada que ja no és així, ni a Catalunya ni Espanya ni al món. Gràcies a les noves tecnologies, el relat dels fets l’ha guanyat la gent atonyinada i vexada. Diuen que ho va dir Josep Borrell, el ministre d’Afers Exterior espanyol ,al centre Jean Monnet de la Universitat de Nova York,que no es pot lluitar contra imatges d’algú que vol votar i a qui la policia pega. I una altra cosa que s’ha evidenciat, també dolorosa: que veïns nostres, gent amb qui ens saludem cada dia, tot i haver vist les imatges, les han justificades, si és que no les han aplaudit.

JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT

Firma foto: Maria Carme Pallisé

Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

I SABEN A QUI CARREGARAN ELS NEULERS? SÍ, HO HAN ENCERTAT

El mal menor? És el PSOE de Pedro Sánchez un mal menor? Vist des del procés català, tots els indicatius apunten que segurament sí. Però, canviarà en alguna cosa el discurs catalanòfob? molt temo que no. Poden venir formes més endolcides, potser, però si resseguim tot el que s’ha dit aquests darrers dies i els silencis eixordadors de qui hauria pogut, si més no matisar, el PSOE no donarà el braç a tòrcer; el fons es mantindrà perquè no té altra opció encara que vulgui, que no ho vol. El PSOE i també Podemos aspiren a emblanquir una Espanya ennegrida de fa generacions. De joves nacionalistes espanyols els va qualificar la premsa estrangera a Felipe González i Alfonso Guerra quan van guanyar les primeres eleccions després de l’ensulsiada de la UCD, la implosió de la formació política creada per Adolfo Suárez, personatge de matriu franquista que dubtava que es pogués ensenyar en català carreres universitàries. Aquells joves s’han fet vells, els dos citats i la colla, però si en alguna cosa no han canviat és en la concepció unitarista d’Espanya. Sí, d’acord, es fan dir federals i potser no volen tancat TV3 i Catalunya Ràdio, però encara ressonen les paraules d’Alfonso Guerra pronunciades el 2006 sobre la pelleringa en què van convertir l’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament: hem passat el ribot el cepillo», va dir. I encara ressona més fresca en la memòria el qualificatiu de racista adreçat al president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, per l’ara president espanyol, Pedro Sánchez, i la comparació amb el polític ultra francès Le Pen. Agafin-se fort perquè la maquinària barroera ha començat a funcionar amb més força i saben a qui carregaran els neulers? Sí, ho han encertat.

I VAN DIR QUE L’ESTAT ESTAVA DISPOSAT A PAGAR EL PREU QUE FOS

Llegeixo que el nou horitzó d’ERC és tornar al consens del dret a decidir i sumar forces per forçar l’Estat a negociar. Recordo les paraules del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que l’Estat estava disposat a pagar el preu que fos però que les coses, en el millor dels casos, quedaven com estaven. Com que ho va dir Pérez Rubalcava, no hi va haver soroll mediàtic. Si davant hi tens un mur compacte, fet de materials diversos però mur al cap i a la fi, se’m fa difícil veure com faràs que el mur deixi de ser-ho i sobretot deixi d’acomplir la seva missió que és la d’aguantar l’edifici i protegir-lo d’embats no desitjats. Quina garantia hi ha que l’Estat s’avingui a negociar res perquè en lloc de dos milions i quart hi hagi tres milions i quart de catalans que votin forces anti-155? Cap ni una. Ja s’ha vist, convoquen unes eleccions pensant que les guanyaran, i tot i que no ha estat així, continuem amb el 155 a sobre. Es diu, fem govern per aixecar el 155 i Enric Millo en funcions de governador general del territori diu que ja en parlarem, que sempre es podrà obrar amb cirurgia fina. El diputat al Parlament de Catalunya excandidat a la presidència de la Generalitat i presoner polític Jordi Sánchez ha escrit: «La nostra llibertat no depèn en cap cas del que passi a les institucions. La decisió del Suprem ja està definida: castigar de manera exemplar els caps visibles, polítics i socials, del moviment sobiranista». Dijous es va saber que Òmnium i l’ANC han de pagar 110.000 euros a de multa cadascú per uns suposats usos irregulars de dades personals. Dimecres, Mútua Madrileña, va trucar a un dels mòbils de casa meva per vendre’ns una assegurança. Jo no els he donat pas el número; ús irregular de dades, però... Forçar l’Estat? Ui, ui.

LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

«De aquellos barros, estos lodos», refrany castellà

En una entrevista a Ernest Maragall que va publicar la revista l’Avenç recentment, el germà de qui va ser alcalde socialista de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2006, Pasqual Maragall, explica que després que el Parlament de Catalunya aprovés la reforma de l’Estatut van fer cap a la seu del PSC del carrer Nicaragua 75 contents, pensant-se que hi trobarien bon humor perquè el Govern tripartit havia aconseguit tirar endavant no sense esforços importants la proposta de nou Estatut, i que en lloc de rebre’ls amb l’alegria que se suposava ho van fer amb ambient de funeral. Maragall ho explica amb amargor; probablement aquella actitud va ser el primer símptoma important de distanciament del partit respecte del seu germà. La història de la sortida dels Maragall de les files del PSC és prou coneguda i va ser de tot menys amistosa. Dimecres dia 17, Ernest Maragall, de 77 anys, presidí la mesa d’edat del Parlament de Catalunya que feia arrencar la nova legislatura tot i que intervinguda encara pel 155 i pel control total de les finances catalanes per part del govern espanyol. El discurs de Maragall, ara diputat per ERC, va ser contundent amb l’ostracisme en què viuen els dirigents catalans empresonats, diputats o no, i els exiliats encapçalats pel president Puigdemont. Maragall va recordar el gest de mà allargada que significava aquell Estatut del 2005. Qui signa hi era aquell dia, a l’hemicicle català, va ser una jornada certament festiva que acabà amb brindis de cava i tot. Una mà allargada que no trobà ningú que l’encaixés, una mà allargada que es va trobar el boicot institucional de l’espanyolisme i l’hostilitat declarada. «De aquellos barros, estos lodos»

Quan dius bon dia i et responen amb un altre bon dia, uneixes Espanya

En un míting a la ciutat de Dos Hermanas recollit per la premsa el 12 de febrer del 2007 en suport al nou estatut andalús, qui va ser president espanyol, Rodríguez Zapatero, va dir entre altres floretes adreçades a l’ànim no nacionalista dels assistents que Andalusia garantia el millor equilibri i la unitat d’aquest país, referint-se a Espanya, és clar. Rodríguez Zapatero, aquell que des del balcó de la Generalitat va dir que respectaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, en una tarda d’inconveniències declaratives, es va equivocar; no és Andalusia qui garanteix la unitat d’Espanya, és, ai las! el fet català, aquell que s’esdevé allà on, com deia Josep Pla, dius bon dia i et responen amb un altre bon dia! I de tots els territoris on es produeix més ciment unificador, pel seu pes i la seva determinació, és a Catalunya, tot i que el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent se n’enduen la corresponent quota (Catalunya Nord i l’Alguer o el Carxe, a Múrcia, viuen en el moment en què ens voldria a tots el no nacionalisme espanyol, o com diria un primerenc de Ciudadanos, el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona i president de Convivencia Cívica de Cataluña, Francisco Caja, respecte a la llengua catalana, reculats al temps d’abans del 1978). I aquests dies, amb la febre de discursos de Cap d’Any dels presidents de les autonomies, ha quedat prou evident, això. El de Galícia, els de Castella-la Manxa i Castella-Lleó, el d’Extremadura, la d’Andalusia, el d’Aragó i fins i tot el president de la Generalitat Valenciana, que treu pit perquè amb l’espantada d’empreses té la seu de la Caixa a casa seva, han coincidit en una cosa: culpar dels seus mals governs la Catalunya inconformada; ah! I insolidària.

ENS ÉS INDISPENSABLE COM A COMUNITAT ENFORTIR EL MÚSCUL SOCIAL

Aquesta Espanya que ens ha de gelar el cor, que escrivia Antonio Machado, no havia desaparegut, estava latent, a l’aguait. No puc dir que em ve de nou. No entenc aquells a qui ve de nou. Les lectures acrítiques duen a anàlisis equivocades. L’Estat espanyol té un nord inamovible i pel qual és capaç de sacrificar-ho tot: la sagrada unitat de la pàtria; d’aquesta deu en beuen tots,  l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra; des del lumpen proletariat fins al tenidor de les riqueses més descarades, i estan disposats a fer el que calgui, des d’usar la violència fins a mirar cap a una altra banda amb el nas tapat: ens trobem en la unitat. I això que ha quedat ben clar aquestes darreres  hores és un fet que faríem bé de no relativitzar des de Catalunya, ajudarà a triar els amics, si és que la causa catalana en té, d’amics, més enllà dels catalans i encara no pas tots. Justícia és allò que els poderosos consideren que és just, va escriure el pensador grec Trasímac fa 2.400 anys;  qui tenen la bondat de seguir aquest opinador me l’han llegida moltes vegades, aquesta frase, és una dels pensaments de capçalera d’un servidor de vostès. I el poder no és només aquells que l’encarnen, el poder és tot aquell que se sent partícip d’aquesta sensació de domini sobre l’altre. Davant de tot plegat, tenim opcions; una, molt vella però que ha estat molt eficaç, és el múscul social, aquesta xarxa d’entitats de tota mena que ha mantingut viva la flama de la catalanitat. Davant els atacs continus, les mentides vergonyants, l’odi expressat, l’insult, la deshumanització, enfortir el múscul social ens és indispensable com a comunitat. Emprenyats i preocupats, és lícit, però ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

A PROPÒSIT DEL MANIFEST KOINÉ I DE LLUÍS RABELL I JUAN MARSÉ

El diputat al Parlament per Catalunya sí que es pot Lluís Rabell, i l’escriptor Juan Marsé tenen en comú que a vegades no llegeixen sobre allò que opinen o que, si ho llegeixen, a vegades, no ho entenen. Ambdós han coincidit a blasmar el manifest Koiné, signat per 250 lingüistes i gent de les lletres catalanes que alerten del mal estat del català. Rabell ha qualificat el document de racista  i Marsé, al final d’una entrevista sobre un nou llibre seu i en resposta a una pregunta entrada amb calçador, confon conèixer llengües amb el bilingüisme per «collons» (uso aquí l’expressió seva amb què acaba l’entrevista) a què està sotmès el catalanoparlant a vegades sota la invocació de la pàtria espanyola, altres en nom d’una pretesa llibertat individual i encara una tercera adjudicant el català a la burgesia explotadora i el castellà al proletariat explotat. El manifest Koiné fa un repàs de la història de la minorització de la llengua catalana sota els règims diversos, diagnostica la progressiva substitució lingüística a favor del castellà (han escoltat mai: txutxes, culumpius, les dotze i mitja, vale o buenu?) i denuncia les formacions polítiques interessades a perpetuar el bilingüisme. S’acusa els signants d’intransigents lingüístics perquè treballen a favor de la llengua catalana, talment com altres fan amb les seves altres llengües. Els convido a llegir el parà- graf que clou el manifest: «Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana coma eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal,  fa a la llengua». Han llegit prohibició del castellà? No? Doncs Rabell i Marsé sí.

ASSESSORS DELS POLÍTICS, ENTESOS O ESTÓMACS AGRAÏTS

Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina, observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme, legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé; eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer, però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha favors per pagar?

EL SEXE I CATALUNYA COMPARTEIXEN EL SOMRIUE

El sexe i Catalunya tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable, perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.

L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET

No m'he atrevit a escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.

Dissabte a la tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que futur tal com canta en Raimon, caminant i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar. Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada, contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira, ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo, perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.

Serà fàcil! Què va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.

L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO

 A l’arxiu fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres; hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions; era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada, que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia. Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament? (no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya no.

L'OU DE LA SERP ES DIU CIUTADANS

El dia 5 de novembre del 2006 escrivia en aquest diari una opinió titulada «L’ou es diu Ciutadans» i hi deia que l’aliment de l’incipient partit era la mentida repetida mil vegades per tota la premsa espanyola que a Catalunya la llengua castellana estava en perill de desaparèixer per la pressió del català. També subratllava que només era qüestió de temps que l’ou esclatés i que emparat-se en el discurs buit de la ciutadania del món el que amagava en realitat era el nacionalisme espanyol de sempre: agressiu i intolerant. En aquell moment Ciutadans va obtenir els tres primers diputats de la seva història, i ho feia a Catalunya tant gràcies a mitjans de comunicació vehiculadors de la ideologia pàtria espanyola com en començar a recollir un substrat, tant existent com a vegades volgudament ignorat, d’una espanyolitat popular resident a Catalunya i poc procliu a incorporar-se al país d’acollida. Nou anys després, aquells Ciutadans, ara reconvertits en Ciudadanos, campen per tot Espanya. El nacionalisme espanyol ha trobat en aquesta formació, i especialment en el seu cap de files, Albert Rivera, un recanvi a la caspositat del PP i als dubtes que els genera un PSOE obsedit a fer-se perdonar pecats. És una espanyolitat, la de Rivera, no exempta de tocs falangistes que una lectura d’alguns dels discursos de José Antonio Primo de Rivera situaria al seu lloc exacte. L’ascens de Ciudadanos també s’explica des d’un punt de vista de les pràctiques econòmiques. El poder ha fet una compra de futurs pensant que aquestes inversions li donaran uns rèdits sucosos que bàsicament haurien de consistir en la perpetuació del seu discurs, que havia perdut pistonada atesa la carcúndia dels aliats clàssics. El poder espanyol ha adoptat Albert Rivera perquè sembla més modern, però aquests dies ha començat a ensenyar la poteta. Passin i vegin.

«CAUTIVA Y DESARMADA, LA GUERRA HA TERMINADO»

Último parte de guerra: cautiva y desarmada la economia de la Generalidad, la guerra ha terminado. Viva España».

Així estan les coses. Finalment tothom ja sap allò que ja se sabia per poc que hom s’entretingués a analitzar la situació d’indefensió de la hisenda catalana gràcies al règim comú, però que es volia ignorar mentre l’autonomia de fireta ens satisfés l’ego. Aquell que ens controla el diners ha decidit cremar els vaixells abans que Catalunya salpés del port. Catalunya ja no és una comunitat autonòmica, és una comunitat intervinguda per a gaudi de la resta de les comunitats en què es divideix el mapa d’Espanya que s’ensenya a les escoles, que, llevat d’algun retoc formal, és el mateix que m’ensenyaven de regiones y provincias. De fet, les províncies encara hi són i, arribats fins aquí, que hi siguin molts anys perquè els tocarà tornar a suplir el govern que no tenim. M’ensumo que precisament per aquí va la proposa d’Albert Rivera i Ciudadanos quan plategen una reforma constitucional que suprimeixi les diputacions; per evitar que esdevinguin un contrapoder identitari a la identitat espanyola, conscients que els és molt difícil arribar-les a controlar atès els pobríssims resultats que aconsegueixen en les eleccions municipals base de la composició de l’ens provincial. La situació actual no és una picabaralla entre governs, tal com afirmen les formacions unionistes a Catalunya, perquè de govern només n’hi ha un i resideix a Madrid, la Generalitat ha estat una finestreta. Només és govern aquell que recapta i redistribueix segons les seves conveniències. Només són govern i parlament aquells que quan legislen tenen la força de la coacció, l’última paraula. Si no ets d’aquests, no ets, perquè, en la maltempsada més petita, se’t veu que vas despullat.

SENSE EMBUTS, CRIDEN A PARTIR CATALUNYA EN DUES SOCIETATS

Carme Chacón ho ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats: la de l’imaginari espanyol de la «patria chica»  i la dels que participen de l’imaginari català. A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen; és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense «cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.

HI HA MOLTES EMPENTES PER ACONSEGUIR EL CAP D’ARTUR MAS

Hi ha cua per adjudicar-se la caça i captura d’Artur Mas. Qui li ho havia de dir, a aquell polític, gendre desitjat de moltes impossibles sogres catalanes, que arribaria un dia en què passaria del «guapo!» a ser l’ase de tots els cops. No és feina d’aquest columnista defensar l’actual, encara, President de Catalunya i, per tant, començaré amb els retrets: la prepotència del seu conseller de Sanitat que li ha fet molt més mal del que està disposat a admetre, les segades d’herba sota els peus del fins fa pocs mesos soci Duran i Lleida amb votacions a Madrid al costat del PP perjudicials fins i tot per a l’administració catalana, gestió com a mínim erràtica i confusa en afers policials (dels quals tampoc no se n’escapen alguns dels caçadors de caps desfigurats ara en les files de la versió barcelonina de Podemos, malgrat que facin veure que l’etapa Saura no anava amb ells), una pèssima política comunicativa que s’ha confós en pagar a determinats mitjans més que no pas a explicar-se sense embuts o, per pega per a tots, uns afers relacionats amb recaptacions d’impostos revolucionaris que pesen com una llosa sobre ell i sobre el procés, etc. Però tampoc no seré un il·lús de pensar que la cacera es fa a fi de bé. És molt difícil que la CUP doni el seu braç a tòrcer. És complicat passar de mirar cap a una altra banda i a pocs metres quan es fan pintades a les seus de CDC a possibilitar la presidència de Mas per més abraçades del David Fernàndez que hi hagi, i no enreden ningú els que amb la mirada posada a Madrid entonen la versió catalana del «váyase senyor González» d’Aznar perquè troben que ells sí que ho farien bé, però, ostres! La majoria de catalans no els han votat ni de lluny. Així les coses, anem a noves eleccions i a reeditar el català emprenyat. Ei!, si és que l’Helena no diu, tot esmorzant, a l’Artur: noi, a casa tens feina.