QUE TINGUIN BONA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA. EN DIUEN AIXÍ, OI?

Avui reflexiono, que és allò que diu la llei que s’ha de fer el dia abans d’anar a votar. Avui cerco en la meva vida interior elements per a aquesta reflexió, coses en què pensar per veure si vaig a votar, si ho faig amb la papereta dels que ja he votat alguna altra vegada, si és que hi ha algú dels ‘altres’ que m’ha convençut i canvio el vot, si faig un nul o un blanc. Reflexiono i em pregunto una pila de coses i repasso els Regió7 d’aquests dies, i m’entrebanco amb la notícia que representants de dues formacions polítiques citen la premsa per fer-se la fotografia en dues estacions de la Renfe que expliquen per elles mateixes la desídia transversal i crònica de l’estat espanyol cap als ciutadans que viuen a Catalunya, i concretament a la Catalunya Central. L’estació de Castellbell i el Vilar i la de Manresa són un dels molts exemples de l’ostracisme a què el centralisme patriòtic espanyol deixa el meu país. Llegeixo que fan proclames i que aposten per revitalitzar la línia de tren propietat d’Espanya; n’hi ha un que reparteix culpes entre l’estat i la Generalitat; és un que fa bandera d’una guerra lingüística inexistent i que diu que el català margina el castellà; en fi, gaire creïble, la seva argumentació, no m’ha semblat. L’altra colla de polítics que es fan la foto exclama que ja n’hi ha prou, que què s’han cregut a Espanya? i... Reflexiono i veig que no em diuen res de nou i que allò que diuen ho fan amb fórmules velles i penso: jo i els milers de passatgers que usen aquesta línia ja ho sabíem, i Regió7 ja ho va explicar, com a mínim des del 2009. I reflexiono per veure si sóc capaç d’esbrinar el perquè la gent que es dedica a la política es desvetlla durant les campanyes electorals i s’esmorteeix al llarg dels interregnes que van de campanya a campanya. I amb tanta reflexió s’ha acabat aquest columna. Que tinguin bona festa de la democràcia. En diuen així, oi?

SI SUMEM CERVESA BEGUDA I DISTÀNCIA DE CASA EL RESULTAT ÉS: RACONS PIXATS

 

Manresa pot arribar a ser encantadora. En vigília de la festa major, el debat ciutadà no és sobre el programa d’actes sinó sobre la quantitat de pixarades per metre quadrat que la brigada de neteja haurà (o hauria) de neutralitzar. Vist des de fora i recollint alguns comentaris d’amics, la cosa fa pixar de riure. És la segona vegada en poques setmanes que el tema de les miccions manresanes salta a la palestra; la primera va ser arran de la magnífica qualitat del servei de Renfe a Manresa (és ironia); per cert, el gran avenç aconseguit arran de la visita de l’autoritat competent deu haver estat la instal·lació d’un pixador portàtil; magnífic! Algú podrà tirar d’elàstics fins que li petin. Durant les festes majors de tot arreu, s’ha pixat al carrer i s’ha dormit la mona en un banc (de seure, eh?) i ja sabem que l’alegria i una certa disbauxa desferma la carn. Què passa a Manresa i en altres poblacions que no passi a pagès, per exemple?; doncs que els camps susceptibles de rebre les miccions i altres accions humanes són a tocar del rovell de la festa, i a Manresa el bosc del Suanya queda lluny i per a aquell que té la urgència, qualsevol cantonada és bona. Els aventuro que la guerra està perduda per més pixadors públics que l’Ajuntament posi a l’abast del ciutadà tronera. És un problema d’educació però és sobretot una necessitat fisiològica. A veure: la cervesa no és diürètica? Quina és la beguda que es consumeix més i sobre la qual recau més la possibilitat de rendibilitzar la festa? La cervesa! Quantes hores es passa la gent al carrer: moltíssimes. Doncs? La generació d’orina per persona augmenta i la distància respecte del servei de casa també. No s’ha de ser cap saberut matemàtic per arribar a la conclusió que les cantonades manresanes tornaran a fer una olor ben descriptible.

SEGONS RENFE, A PIXAR A LA VIA!

Amb els urinaris de l’estació de la Renfe de Manresa tancats al públic, a veure amb
quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell o aquella que, empès per la
necessitat fisiològica, orini a recer del mur de l’estació o s’arrauleixi entre dos cotxes 

Mentre que l’Ajuntament de Manresa declara la guerra als incívics que orinen al carrer, la Renfe tanca els lavabos de  l’estació; a veure amb quina autoritat l’agent de l’ídem multarà aquell que, empès per la necessitat fisiològica, orini a recer dels seus murs. ¿Posarà urinaris transportables tipus festa major a disposició dels ciutadans, l’Ajuntament, a l’exterior de l’estació? O encara més: ¿obligarà Renfe a reobrir els pixadors, a l’empara de la llei del sentit comú i del benestar ciutadà? Parin compte que he escrit «aquell» i no «aquella», i és que les dones encara ho tenen pitjor per les raons òbvies que no s’escapen a cap de vostès. ¿La necessitada haurà d’arraulir-se entre dos cotxes amb la complicitat d’una espelma que vetlli per evitar ulls aliens? Tot plegat ens acosta més a l’època de quan els vàters de les estacions eren la putrefacció feta obra i on l’únic senyal de desinfecció era la penetrant pudor de Zotal que s’hi havia escampat,  que no pas a la societat del ben estar i del ben romandre a la qual ens pesàvem que pertanyíem, rics com érem. Els urinaris tancats de l’estació de la Renfe i de tantes altres estacions són el paradigma d’aquest estat de coses que ens  embolcalla, mortalla de la qual no ens podem desprendre ni amb fum de sabatots, que deien els avis de casa quan hom no podia treure’s de sobre un pesat. Els que hagin voltat una mica per França sabran que en cada poble hi ha uns urinaris públics. Cert que n’hi ha de tota mena i condició, però és un senyal que en el país veí algunes coses les tenen més pensades i assumides que no pas aquí. A veure, ¿quants urinaris públics hi ha repartits per Manresa? Ja sé que són més cars que els pipicans, però no deixa de tenir la seva gràcia la diferència d’interès manifestat per les cagarades dels gossos, amb un èxit ben descriptible, respecte de les necessitat fisiològiques dels manresans i visitants; per cert, de les defecacions dels gossos en són responsables els seus amos. En fi, sempre podem prendre un tallat en un bar i demanar pels seus serveis, o per la toilette si sou més fins. La ciutat de Manresa està massa aparellada als tòpics poc favorables; que si el fred, que si la humitat, que si el color gris; ja sabem que els tòpics agafen la part i ho converteixen en un tot, i ara, gràcies a la Renfe, correm el perill que ens associïn als problemes fisiològics És com si ja ho escoltés: Manresa? Vés-hi arregladet o porta xavalla per demanar un tallat al primer bar que trobis si vas fluix o fluixa! Que algú hi faci alguna cosa, no? Per cert, me’n vaig al bar que tinc pressa.