«De aquellos barros, estos lodos», refrany castellà

En una entrevista a Ernest Maragall que va publicar la revista l’Avenç recentment, el germà de qui va ser alcalde socialista de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2006, Pasqual Maragall, explica que després que el Parlament de Catalunya aprovés la reforma de l’Estatut van fer cap a la seu del PSC del carrer Nicaragua 75 contents, pensant-se que hi trobarien bon humor perquè el Govern tripartit havia aconseguit tirar endavant no sense esforços importants la proposta de nou Estatut, i que en lloc de rebre’ls amb l’alegria que se suposava ho van fer amb ambient de funeral. Maragall ho explica amb amargor; probablement aquella actitud va ser el primer símptoma important de distanciament del partit respecte del seu germà. La història de la sortida dels Maragall de les files del PSC és prou coneguda i va ser de tot menys amistosa. Dimecres dia 17, Ernest Maragall, de 77 anys, presidí la mesa d’edat del Parlament de Catalunya que feia arrencar la nova legislatura tot i que intervinguda encara pel 155 i pel control total de les finances catalanes per part del govern espanyol. El discurs de Maragall, ara diputat per ERC, va ser contundent amb l’ostracisme en què viuen els dirigents catalans empresonats, diputats o no, i els exiliats encapçalats pel president Puigdemont. Maragall va recordar el gest de mà allargada que significava aquell Estatut del 2005. Qui signa hi era aquell dia, a l’hemicicle català, va ser una jornada certament festiva que acabà amb brindis de cava i tot. Una mà allargada que no trobà ningú que l’encaixés, una mà allargada que es va trobar el boicot institucional de l’espanyolisme i l’hostilitat declarada. «De aquellos barros, estos lodos»

Quan dius bon dia i et responen amb un altre bon dia, uneixes Espanya

En un míting a la ciutat de Dos Hermanas recollit per la premsa el 12 de febrer del 2007 en suport al nou estatut andalús, qui va ser president espanyol, Rodríguez Zapatero, va dir entre altres floretes adreçades a l’ànim no nacionalista dels assistents que Andalusia garantia el millor equilibri i la unitat d’aquest país, referint-se a Espanya, és clar. Rodríguez Zapatero, aquell que des del balcó de la Generalitat va dir que respectaria l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, en una tarda d’inconveniències declaratives, es va equivocar; no és Andalusia qui garanteix la unitat d’Espanya, és, ai las! el fet català, aquell que s’esdevé allà on, com deia Josep Pla, dius bon dia i et responen amb un altre bon dia! I de tots els territoris on es produeix més ciment unificador, pel seu pes i la seva determinació, és a Catalunya, tot i que el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent se n’enduen la corresponent quota (Catalunya Nord i l’Alguer o el Carxe, a Múrcia, viuen en el moment en què ens voldria a tots el no nacionalisme espanyol, o com diria un primerenc de Ciudadanos, el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona i president de Convivencia Cívica de Cataluña, Francisco Caja, respecte a la llengua catalana, reculats al temps d’abans del 1978). I aquests dies, amb la febre de discursos de Cap d’Any dels presidents de les autonomies, ha quedat prou evident, això. El de Galícia, els de Castella-la Manxa i Castella-Lleó, el d’Extremadura, la d’Andalusia, el d’Aragó i fins i tot el president de la Generalitat Valenciana, que treu pit perquè amb l’espantada d’empreses té la seu de la Caixa a casa seva, han coincidit en una cosa: culpar dels seus mals governs la Catalunya inconformada; ah! I insolidària.

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

QUE TINGUIN BONA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA. EN DIUEN AIXÍ, OI?

Avui reflexiono, que és allò que diu la llei que s’ha de fer el dia abans d’anar a votar. Avui cerco en la meva vida interior elements per a aquesta reflexió, coses en què pensar per veure si vaig a votar, si ho faig amb la papereta dels que ja he votat alguna altra vegada, si és que hi ha algú dels ‘altres’ que m’ha convençut i canvio el vot, si faig un nul o un blanc. Reflexiono i em pregunto una pila de coses i repasso els Regió7 d’aquests dies, i m’entrebanco amb la notícia que representants de dues formacions polítiques citen la premsa per fer-se la fotografia en dues estacions de la Renfe que expliquen per elles mateixes la desídia transversal i crònica de l’estat espanyol cap als ciutadans que viuen a Catalunya, i concretament a la Catalunya Central. L’estació de Castellbell i el Vilar i la de Manresa són un dels molts exemples de l’ostracisme a què el centralisme patriòtic espanyol deixa el meu país. Llegeixo que fan proclames i que aposten per revitalitzar la línia de tren propietat d’Espanya; n’hi ha un que reparteix culpes entre l’estat i la Generalitat; és un que fa bandera d’una guerra lingüística inexistent i que diu que el català margina el castellà; en fi, gaire creïble, la seva argumentació, no m’ha semblat. L’altra colla de polítics que es fan la foto exclama que ja n’hi ha prou, que què s’han cregut a Espanya? i... Reflexiono i veig que no em diuen res de nou i que allò que diuen ho fan amb fórmules velles i penso: jo i els milers de passatgers que usen aquesta línia ja ho sabíem, i Regió7 ja ho va explicar, com a mínim des del 2009. I reflexiono per veure si sóc capaç d’esbrinar el perquè la gent que es dedica a la política es desvetlla durant les campanyes electorals i s’esmorteeix al llarg dels interregnes que van de campanya a campanya. I amb tanta reflexió s’ha acabat aquest columna. Que tinguin bona festa de la democràcia. En diuen així, oi?

L’AMBIENT ÉS TOT UN ALTRE. ESTÀ BÉ ALLÒ QUE ACABA BÉ

Noblesa obliga, i si fa set dies aquesta opinió expressava mala bava, avui ha de reconèixer que l’ambient és tot un altre. Hem passat de tenir les forces unionistes fent salivera davant la convocatòria d’unes noves eleccions a Catalunya a posar els fonaments per a un front antisobiranisme català no ja des del Parlament, que ja hi és, sinó des de les Cortes Españolas. Dissabte a la tarda, pel passeig de Pere III de Manresa vaig veure gent de mitjana edat fent una cosa que fan els joves i els adolescents majoritàriament: caminar mentre es consulta el mòbil. Tafaner de mena, vaig posar l’orella i els comentaris giraven al voltant del compte enrere de si hi hauria o no president de la Generalitat. He de dir que els rostres eren de posat seriós. Pels volts de les set de la tarda, les cares van canviar de sobte: corria la notícia confirmada que hi havia fumata blanca, que hi havia president i que no era Artur Mas sinó l’alcalde de Girona: Carles Puigdemont, tan conegut a la seva ciutat com desconegut a la major part del país. Vaig veure ulls envidriats i distensió; i, cosa que em va sorprendre, abraçades al mig del carrer! Abraçades en una ciutat on el pudor i el què diran és part indestriable del seu ADN. Noblesa obliga i em trec el barret, i no entraré en com ha anat el procés; ja ho he fet i em reservo altres comentaris. Està bé allò que acaba bé, i la mostra d’això són les airades opinions desfermades a l’altre bàndol: si fas perquè fas i si no fas perquè no fas, sempre estan a punt. I està bé, veure cares noves al davant de moltes conselleries i cadires remogudes, i més que se’n remouran; i escoltar nous discursos. I està bé veure com no canvien velles formes de fer, només comprensibles des del conreu de l’odi cap a l’altre, com l’escridassada a la senadora sallentina Mirella Cortès per prometre en català i amb fórmula pròpia. En fi...

SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET

No m'he atrevit a escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.

Dissabte a la tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que futur tal com canta en Raimon, caminant i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar. Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada, contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira, ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo, perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.

Serà fàcil! Què va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

ARA QUE JA TENIM MITJANA A LA C-55, DEMANO ALS QUE SEMPRE VAN TARD QUE ES LLEVIN ABANS

 

El conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, vaja, d’aquella conselleria que tothom coneixia com d’Obres Públiques abans que s’imposés la litúrgia de la confusió en això dels eufemismes, l’honorable Santi Vila, ha fet honor a la paraula donada a principi d’any i ja tenim la mitjana de formigó que separa els dos carrils de la C-55 a l’alçada de l’entrada a Manresa pel barri de Sant Pau, o si voleu: en l’inici o acabament de la variant. És de justícia reconèixer la feina d’aquell que compleix. És una victòria ciutadana, de la gent que al marge de la política oficial i sota el lema «No més morts a la C55» va fer públic arreu del país l’existència d’una trampa mortal que fins aleshores només era patida en silenci per les famílies trencades a causa de la mort d’algun dels seus membres en accident de trànsit en un dels trams més mal engiponats de l’eix del Llobregat. Malgrat que no s’ha aconseguit de moment el desdoblament, la millora en seguretat és indiscutible... Però... Divendres passat un camió de gran tonatge a l’alçada del senyal de limitació de velocitat a 60, allà on comença el carril únic, ens empenyia a mi i a un altre vehicle circulant en direcció a Barcelona; ens menjava el cul, vaja! Aquí sí que el senyor conseller Vila no hi pot fer res. El conseller Espadaler i els Mossos d’Esquadra potser sí, i és perseguir, allò que se’n diu a mort, els bandarres de la carretera. La mitjana de formigó evitarà les topades frontals i mortals de necessitat, però no evitarà que la condició humana, més bèstia algunes vegades que no pas humana, continuï fent de les seves. L’eix del Llobregat tram sud fins a Abrera és una via lenta, senyors desesperats! Qui tingui pressa que es llevi més d’hora o que es faci picar per un ànec, que diria un amic meu, però que no posi en risc la vida dels altres; i si ho fa: clatellada!