QUAN ES PARLA DE MOBILITATS, S’HAURIA DE TENIR TOT EL PAÍS AL CAP

La guerra per la mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat. És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de referència, als lleures de referència, als grans transports de referència, atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la teulada.

LA MOBILITAT ÉS UN CONJUNT, NO NOMÉS UNA PART, PER MÉS SOSTENIBLE QUE AQUESTA SEMBLI

És fàcilment constatable que assistim des de fa alguns anys a Manresa a la penalització de l'automobilista, aquest ésser que s'entossudeix a entorpir el funcionament normal de la ciutat, a omplir-la de fum cancerigen, de sorolls... El discurs políticament correcte és el que lloa les virtuts d'anar a peu o en bicicleta. En una ciutat on tenir un cotxe és penalitzat amb uns impostos exorbitants, on estacionar té connotacions d'espoli, on certes conductes arbitràries de l'administració local deixen el conductor sense defensa possible, experiments dits de mobilitat com el realitzat a l'empara de l'Ajuntament i amb l’única idea preestablerta que no hi ha res com caminar o córrer la Volta a Manresa, sona a fora de lloc. Si universalitzéssim aquesta pràctica de l'anar a peu o en bicicleta en una ciutat com Manresa, feta sobre els turons que envolten les quatre rieres primigènies, els que vivim en els barris de la Sagrada Família, la Balconada, Cal Gravat o a dalt del Mion-Puigberenguer i tenim o bé personalment o bé en algun familiar problemes de mobilitat, o que hem de dur la mainada a la part baixa de la ciutat perquè és allà on hi ha l’escola, o fer cap als serveis públics municipals, comarcals, de la Generalitat o estatals, ¿ens hem de sentir culpables per escollir el caríssim transport privat? Caríssim perquè, a banda del que suposa comprar un vehicle, que per cert és un acte que dóna feina a uns quants, i mantenir-lo, hom ha de desembutxacar una mitjana de sis euros per estacionar cada vegada que 'baixa a Manresa', diners que van a pagar una factura municipal nascuda i crescuda arran d’una pèssima gestió de l'interès públic, perquè no és amb el que satisfà el vianant o el ciclista per l'ús de l'espai públic com es paga el nyap de la Reforma. En fi, si guanyen els bons, espero que alguns d'aquests deixin de circular pel mig del Passeig o per les voreres dels carrers i de saltar-se els semàfors en vermell