PER LA LLIBERTAT. CRÒNICA DES DE DINS

                                                              Foto by Salvador Redó

Són quarts de quatre de la tarda a la Barcelona olímpica, cruïlla entre el carrer de Pujades i el carrer de la Marina. Data: dissabte, 26 d'octubre del 2019. Escenari amb tots els ets i uts. Espai per a les noies i nois de la premsa, algunes i alguns ja poc noies i nois; barreja de ganes d’experiències i d’experiència; grues per als fotògrafs destinats a obtenir imatges generals, aèries, però tocant de peus a terra. A una banda del carrer, un parterre folrat de gespa sana, d’un verd brillant, assadollat d’aigua, potser per les darreres pluges, i amb una arbreda de xipresos que amortirà l’escalfor del sol de tardor. L’espai s’omple de gent expectant i esperant. A l’altra banda, el carrer és menys acollidor, més ciutadà: vorera ampla i habitatges de pisos aixecats amb la gresca dels jocs olímpics del 1992.

Passen els quarts i l’indret s’omple; hi farà cap la capçalera de la manifestació per la Llibertat amb què la catalanitat tossudament alçada vol evidenciar la repulsa a la sentència que el poder espanyol ha fet caure sobre els presos polítics catalans. El paisatge humà és divers, transversal en diuen ara, i potser fins i tot inclusiu, adjectius que ja s’usen per a tot; transversal i inclusiu, uf! Tornem al vocabulari heretat: un paisatge humà en què hi havia de tot. En aquest de tot s’hi podia trobar gent d’un ventall ampli d’edats, de tres generacions i en algun de cas de quatre; gent uniformada amb alguna de les samarretes de la revolta dels somriures o guarnida a la manera còmoda, per passar unes hores dempeus, havent previst estones de calor i altres de més fresques, si és que la marinada, avui, no s’ha oblidat de Barcelona.

Banderes al vent. L’estelada és la protagonista. Quina bandera és aquella? pregunten dues senyores de mitjana edat una de les quals s’ha obert pas fins a primera fila amb l’auxili inestimable de l’anar insistint en el seu propòsit. La bandera de la seva curiositat és l’eslovena que llueixen una parella d’una edat similar. “Premsa espanyola manipuladora!”, es rebufa quan, en una de les tarimes preparades per a l’ocasió, ocupen espai els periodistes de cadenes televisives amb seu a Madrid, d’aquestes que en diuen nacionals aquells que es diuen no nacionalistes.

Passa el fotoperiodista Jordi Borràs, amunt i avall, a la cacera d’imatges i la gent l’aplaudeix i diu el seu nom en veu alta. Fa aparició el pallasso Jordi Pessarrodona, el del nas vermell que van retratar al costat d’un guàrdia civil i ara és perseguit per la justícia espanyola; li demanen entrevistes i es deixa fotografiar; la gent el crida i s’acosta a la filera. Al cap de poca estona, el periodista Quico Sallés, passa pel mateix “tràngol” i també es fotografia amb alguns dels presents. Ha nascut un nou star system català? I Lluís Llach, amb caminar lleuger, sense gorra, vergonyós, fa una lleu aixecada de mà per regraciar els reconeixements mentre marxa per encalçar el començament de la manifestació; “molt rejovenit” assegura una senyora amb motxilla disposada a defensar el seu pam quadrat de vorera.

Són les cinc de la tarda, l’hora assenyalada per a l’inici de la manifestació. Ens diuen que hi ha gent fins a la Sagrada Família. És molta gent. Després la guàrdia urbana de Barcelona ens dirà que som molts menys dels que volem i diem, però allà estem: emprenyats, com unes senyores de parla castellana que se saben totes les cançons fins i tot la recentment rescatada que diu que no som ni d’Espanya ni França, sinó Països Catalans; i expliquen a un noi de l’Empordà que allà on viuen: l’extraradi barceloní, hi ha molta gent, molta, que no ho veu clar això de la llibertat i la independència, que tenen familiars que tampoc no ho acaben d’entendre.

Passa la capçalera i darrera seu una munió de gent. Dos néts empenyen sengles cadires de rodes amb llurs avis, i parelles joves ho fan amb cotxets amb la mainada menuda, altres en duen a collibè; empènyer i suportar. La definició de la situació. Davant nostre, una mare jove aprofita l’aturada forçada perquè ja no hi cap més gent i dóna el pit a una nena que tot just comença a caminar, la nena es diu Elna; contrapunt d’esperança. Discursos i aplaudiments. Cant dels Segadors. Quantes vegades l’hem cantat aquests darrers mesos? Es dóna la manifestació per acabada... Acabada? La manifestació se l’endú a casa cada un dels que hi ha participat i les seves narracions ompliran converses al menjador de casa i es multiplicarà i engruixarà el bagatge col·lectiu.

I SÍ, SÍ QUE S’HAVIA DE PUBLICAR LA FOTOGRAFIA DE LA LAILA MORTA

Li van posar per nom Laila. Sí, és la nena palestina

que apareix morta a la fotografia de la contraportada de Regió 7 del dimecres passat, i sí, s’havia de fer, i sí s’havia de publicar, i sí, us l’hauríeu de mirar i remirar i llegir-la perquè les fotografies, talment com els textos, també es poden llegir. L’autor: el fotoperiodista de Reuters, Mohammed Salem. Des de dimecres que la tinc sobre la taula de treball, a tocar meu, i sí, remiro aquesta fotografia, obsessivament. La Laila només tenia vuit mesos de vida quan els gasos lacrimògens llançats des del front israelià li van segar la vida. La composició, la llum ens recorda un quadre de Caravaggio, el pintor que introduí la violència cromàtica i la llum natural per explicar històries molt humanes. El clarobscur, el vestidet blanc, el mocador vermell de la dona que acarona el rostre de la Laila, la carona de la nena que sembla posada en un son reparador, de vida, i no pas en el son dels justos, en el son de la mort. Seria una fotografia de tendresa si no fos perquè és la imatge de la més gran de les tristors, la de la finitud prematuríssima. Quina explicació es pot donar, quin raonament es pot explicitar davant la mort d’un infant causada per la barbàrie dels grans? Quantes Lailes hi ha ara mateix, lector, al món mentre llegeixes aquestes quatre ratlles maldestres, incapaces de descriure el dolor d’avi que sóc? Alçar el puny al cel i maleir? Què en treurem? A la pregunta de si la humanitat és bona? Què respondre davant el cos sense vida de la Laila? I en la mateixa pàgina del diari, en l’espai que s’anomena L’estirabot, un personatge com Jiménez Losantos que anima a posar bombes a les cerveseries alemanyes o a bombardejar Barcelona. Quin tros de desastre. Que algú li ensenyi la fotografia perquè vegi a què du la violència! Si us plau, una mica de decència?

LA PAU NO ÉS EL SILENCI DE LES CEL·LES NI DELS CARRERS

No senyors, no. No hi ha hagut violència. Si volem entendre’ns és imprescindible que acordem el significat de les paraules. Violència és el que van practicar els assaltants a la Blanquerna, a Madrid, i que no els ha dut a la presó perquè tenen família. Violència és convertir la terrassa d’un bar al centre de Barcelona en el camp d’una batalla campal protagonitzada per ultres d’equips de futbol rivals després d’una manifestació unionista; allò que la seva Espanya uneix, ho separa el futbol; curiós (eufemisme). Violència és assaltar els periodistes que fan la seva feina i que, els ho asseguro, no hi van pas per ganes, a cobrir una manifestació on saben que seran les dianes a assenyalar i, algú, la peça a marcar. Violència és acusar dos pacifistes, els Jordis, que s’esgargamellaven per negociar una sortida digna als policies que van escorcollar la conselleria d’Hisenda, el vídeo dels fets ho diu ben clar, però no n’han fet ni cas. Violència és l’«a por ellos», tant si es diu en una caserna de la policia, com si es diu en un camp de futbol, o com si es diu el primer minut d’una campanya electoral, per més ferro que se li vulgui treure. Les frases fetes, a vegades, també les carrega el diable i volen dir allò que volen dir. És clar que qui té el patrimoni de la violència, com que li és consubstancial, com que es dóna per descomptada, creu que els violents sempre són els altres encara que alcin les mans o marxin en silenci; 28.000 persones a Manresa el dia 3 d’octubre. Violència és dictar unes ordres d’empresonament blasmades per desenes i desenes de juristes. Violència és el trasllat dels consellers i del vicepresident de la Generalitat emmanillats en les condicions que ens han relatat. La pau no és el silenci de les cel·les ni dels carrers.

EL FOTÒGRAF EN EL PUNT DE MIRA DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Aquest és un article per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes, vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres, de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).

ENTRE ACTITUDS I LA CARRETERA, ENCARA COM NO EN PASSEN MÉS

Dimarts passat, a dos quarts de deu del matí, variant de Manresa direcció Barcelona, un camió tràiler carregat amb un contenidor dels que es transporten en vaixell avança els cotxes pel carril de la dreta que du a Sant Pau i a Manresa pel Pont Vell; s’incorpora al carril correcte de la marxa, òbviament fent frenar a tothom. Al cap de pocs metres, uns cotxes que s’han d’incorporar a la C-55 provinents de Manresa, obliden el cedeixi el pas i, ras i curt, som-hi, frenada de nou i mirada pel retrovisor lateral dret perquè observo com un altre vehicle intenta colar-se’m per la dret. Tram doble d’abans d’arribar als Comtals, aquests mateixos vehicles avancen a força més dels 80 quilòmetres preceptius fins apurar el carril, amb la qual cosa, més frenades. En el mateix viatge, tram de la C-55 a la recta del polígon de Sant Vicenç de Castellet, dos vehicles avancen per la dreta per incorporar-se al carril de la marxa poc abans de l’accés a l’autopista tallant la circulació dels que ho fan per allà on toca; aquest és un escenari habitual d’aquesta maniobra. La carretera és un desastre, lenta, atapeïda, concurrència d’interessos viaris, presses, sense vorals amb la qual cosa qualsevol incidència es transforma en cues quilomètriques de vehicles aturats. Dos passos per nuclis urbans: Castellgalí i Monistrol de Montserrat, sense regulació semafòrica d’excés de velocitat; amb els senyals limitadors no n’hi ha prou, com l’experiència demostra. Cotxes de la policia de carreteres amagats per enxampar el personal, radars de color butà ara sí ara no; limitacions de velocitat enganxades al radar; ànim recaptatori? Revolts modificats mantes vegades i sense haver resolt el traçat mortífer: el revolt que la gent de Monistrol coneixem com del Mas on ara hi ha els accessos al tren  Cremallera de Montserrat i el revolt sota el castell de Castellbell, que són l’exemple d’una extraordinària i repetida mancança tècnica, i sinó repassin-ne la història. I això és cada dia.

QUAN ES PARLA DE MOBILITATS, S’HAURIA DE TENIR TOT EL PAÍS AL CAP

La guerra per la mobilitat interna i per la connexió de Barcelona amb la resta del país ha començat. És una guerra que serà llarga i que deixarà moltes víctimes il·lustres pel camí, tantes com experts es pensin que tenen la solució. Serà una guerra que tindrà derivades locals, confrontacions internes, també tantes com teories; i el ciutadà assistirà al soroll de sabres mediàtics mentre cada dia haurà d’esmerçar hores i hores per anar i tornar de la feina a casa, de casa als hospitals de referència, a les universitats de referència, a les burocràcies de referència, als lleures de referència, als grans transports de referència, atrapat en cues d’immobilitat. La distància respecte a la gran ciutat fa anys que no es mesura en quilòmetres sinó que es fa en temps, en hores, i ja no és fixa sinó que és canviant en funció de la mena de dia, de si és d’anada de cap setmana o de tornada i també en funció de l’hora, si és a la franja de començar a treballar o d’acabar, o si és hora de dinar. Des de Barcelona, legítimament preocupats per la contaminació, prohibiran l’entrada a la ciutat, diuen, als cotxes de més de deu anys. Els autors de tal mesura han pensat que castigaran els més vulnerables? Perquè, a veure: quants benestants tenen un cotxe de deu anys? El paper tot ho aguanta. O diuen que posaran moderns portals a la muralla en forma de peatges d’accés, com si els que som de fora no en paguéssim, ja, de peatges d’entrada. Als ideòlegs de les noves mobilitats els convindria venir a la Catalunya Central i fer els trajectes en busos replens de gent dreta, o quedar a terra, abandonats, perquè no n’hi caben més, o viatjar en tren. Quan es parla de mobilitats s’hauria de tenir tot el país al cap. La casa per la teulada.

PER NO PERDRE’S... LITERATURA!

Tercer lliurament de la guia literària de Barcelona ampliada al  rodal del Barcelonès.

Semblava difícil, però el doctor Llorenç Soldevila ho ha aconseguit: barris com el Carmel, el Guinardó, la Vall d’Hebron, Montbau, Torre Baró, Diagonal Mar, el Besòs o la Vila Olímpica tenen recorregut literari; volem dir: que algun autor en algun moment s’ha vist seduït per aquests indrets i n’ha fet memòria literària, i Soldevila l’ha trobat! I com si fos art d’encantament, també ha tret del seu barret de prestidigitador de la literatura catalana peces sobre Badalona, però també sobre l’Hospitalet, Sant Adrià del Besòs i Santa Coloma de Gramenet, en una feina de detectiu privat entestat a no deixar cap racó dels Països Catalans sense la seva referència textual. Aquest volum és el número 10 d’ordre però el número sis que s’ha publicat de la col·lecció Geografia Literària; estan en procés d’elaboració els dedicats a les comarques gironines, a les Illes Balears i Pitiüses, al país Valencià, a les Franges amb l’Alguer, Andorra, Catalunya Nord i Ponent, i el dedicat als universos literaris dels autors capdavanters de la literatura catalana; onze volums en total. A les guies clàssiques, Barcelona afegeix tres guies literàries, un altre fet singular nascut de  la tossuderia de Soldevila posada al servei d’aquest poble.
Aquest volum ha estat editat com la resta per Editorial Pòrtic.

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.

ONZE DE SETEMBRE. TOT NORMAL I FENT VIA CAP AL FUTUR

Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.

APOSTAR PER LA CREACIÓ ARTÍSTICA I AIXECAR EL VOL

Si ja ho sé: no hi ha un duro, però quan hi era tampoc. Em refereixo al suport institucional a la creació artística a Manresa i/o de Manresa. Escric creació, no importació d’espectacles, si és que volem anar més enllà de ser només un aparador de propostes ben cuinades d’arribar i marxar i que ens estalvien baixar al cap i casal.. I dic suport institucional perquè en aquest país la política de mecenatge privat és perfectament descriptible: a jugada segura amb les complicitats (sobretot mediàtiques) que el poder econòmic i polític dóna, o propostes de superluxe (que també s’agraeixen, no badem). Ni les unes ni les altres no fan cap a Manresa perquè estan pensades per a la marca Barcelona. I quan escric creació artística vull dir que a la ciutat i als seus voltants hi ha una plèiade de gent, la majoria jove i alguns a pesar seu no tan joves, que fan coses i les fan molt bé en el camp de la música, de les arts plàstiques, de la creació literària, teatral, de dansa, de propostes inclassificables a cavall de diferents suports. Si Manresa vol esdevenir referència, treballar algun dels camps esmentats hi ajudaria, això sí, tenint present que cal abocar molta energia per consolidar alguna idea i que no és mai feina d’un parell d’edicions. A la ciutat passen una pila de coses noves cada dia. Existeixen fins i tot programadors! Gent que hi posa imaginació per guanyar-s’hi una mica la vida ells i els de dalt de l’escenari. Una ciutat de tradició jazzística sense festival de jazz, de conservatori de música sense festival d’estiu (per exemple i per dir-ne una), de gent de teatre que emigra, de cinema i sepultem el Fecinema quan el festival ja comptava. En el món de la música, per exemple, ja els asseguro que hi ha veritables alegries que ho serien de molts si se’ls dispensés atenció. Només lliures de càrregues, s’aixeca el vol. Ei!, si ja estem bé a terra, doncs res.

L’ALT MPRESARIAT CASOLÀ MALDA PER SER PRESENT EN EL PROCÉS CATALÀ

Des de fa uns quants mesos es parla com si d’un nom propi es tractés de l’alt empresariat català. Són una gent que encapçalen organitzacions patronals que representen ells mateixos i els socis que els han votat. Defensen uns interessos determinats lligats a empreses que són importants perquè acostumen a moure molts diners. Fins aquí res a objectar, són part del sistema liberal democràtic en el qual estem situats, com ho són altres organitzacions que formen el cos social. En democràcies liberals desacomplexades en dirien lobbies o grups de pressió, en societats com la nostra sempre a punt per mirar-nos a cua d’ull es revesteixen d’una aurèola de desinterès, d’altruisme; una disfressa al cap i la fi per defensar el seu sistema de vida. L’alt empresariat català no vol gaire soroll si és que no el fa ell quan fa petar els elàstics. Ara s’han convertit en una mena d’Oracle de Delfos al qual es dirigeixen els capitostos polítics de dins i de fora de Catalunya a la recerca de consell. L’alt empresariat català es distingeix per la insistència a anar a contra corrent d’una gran part de la resta dels catalans i s’han imposat com a missió que no passi res, que no canviï res i, si ha de canviar alguna cosa, que aquesta no es mogui de l’esfera econòmica. Aquest petit segment de població i alguns dels polítics que els fan de corifeus són força culpables que Catalunya tingui una certa imatge de terra pessetera. És obvi que la butxaca ens importa molt, i la societat catalana s’ha cansat d’assistir perplexa al transvasament d’uns cabals que li són necessaris cap a altres indrets alguns representants dels quals van de sobrats i són poc agraïts. Però avui el que pesa a Catalunya és el sentiment d’exclusió, d’apartheid, de bóta al coll permanent, d’insult. L’alt empresariat casolà vol tenir el seu paper en un món en què són els xinesos els que inverteixen al port de Barcelona i els qatarians que compren els seus hotels.