I HAN ESCRIT EN UN FOLI: «OBRIU-NOS LES FRONTERES»

Avui potser esperaven que opinés sobre l’estat de la qüestió a Espanya, que és el sarau que tenen muntat tots aquells que fa un parell de mesos donaven lliçons als catalans i que encara no tenen govern ni el tindran en aquesta tongada de la història, vull dir un govern que no estigui en funcions, que, per altra banda, als que ho estan, en funcions, ja els va bé; ves perquè han de córrer, si dominen ideològicament tots els ressorts del poder d’un estat que s’han anat fent a la seva mida des d’aquell llunyà per a ells però molt present aquí any 1714 (i abans i tot). I m’han tombat el discurs, una altra vegada, les imatges de la mainada anant cap a l’exili incert a la frontera entre Grècia i Macedònia. Els nens i les nenes ensenyaven al món uns papers mida foli amb un text ben simple: «obriu-nos les fronteres». Nens i nenes que ben bé podrien ser els nostres; com aquells nens i nenes que en mesos com aquest del 1939 creuaven els Pirineus empesos per la barbàrie feixista a la recerca d’un nord enllà que els donés seguretats i que els va rebre en camps de concentració envoltats també de filferros feridors i de menyspreu. Aquells que sostenen que la història no es repeteix, que n’estan de cecs, que en van, d’errats. Els fets històrics canvien però els substrat sempre és el mateix: el poder quan es mostra descarnat enviant milers d’infants a la por. Fins a tres generacions d’éssers humans, famílies senceres, de companys de viatge nostre a la Terra, demanen amb ulls vidriosos a Europa una oportunitat per poder esdevenir. Europa avança ràpidament cap a un simple miratge, però no només per als que truquen a les seves fronteres, sinó per als europeus mateixos. Ja hi torna a haver fronteres intraeuropees i recels entre els estats perquè el poder instituït se sent amenaçat; i en aquest cas el poder som tots. Que no són nacionalistes els europeus? Apa que no!

CINC NENS REFUGIATS QUE DORMEN SOBRE LA NEU, A SUÈCIA

Amb els bons amics i col·legues de professió Toni Mata i Quim Noguero comentàvem dijous passat, vint-i-quatre hores abans de la inauguració de l’exposició sobre la vida i l’obra del fotoperiodista barceloní Paco Elvira mort el 30 de març del 2013, la conveniència de llegir les fotografies talment com si fossin textos. Llegir les imatges dóna una gran informació sobre les societats. Els proposo l’exercici de recuperar la fotografia de l’última pàgina de Regió7 del passat divendres. És una fotografia feta a Estocolm, Suècia, aquesta mateixa setmana per la fotògrafa Jessica Gow. A Estocolm hi ha nevat. Els que han tingut la sort de viatjar a la capital sueca a l’estiu, en conservaran unes magnífiques impressions de ciutat neta, àmplia, amb bones comunicacions amb el museu etnogràfic a l’aire lliure de Skansen i el Vasamuseum dedicat a un vaixell reial que, de tan mal fet que estava, es va enfonsar als cinc minuts de salpar. Potser fins i tot recordaran un parell de bones pizzeries italianes al Gamla Stan. Tornin a la fotografia i mirin: cinc nens refugiats dormen a la intempèrie dins uns sacs de dormir vigilats de prop per la policia. Hi fa molt fred a Estocolm! Que equivocat estava Salvador Espriu quan va escriure que les societats de nord enllà eren cultes i nobles! Quines coses que fa dir als poetes el desconeixement, a vegades, de les coses sobre  les que escriuen! Cultes? Per què? Perquè llegeixen més llibres i toquen més violins que nosaltres i molts parlen l’anglès? Nobles? Quina societat noble permet que els nens dormin sobre la neu i al ras? Quina mare o pare suecs pot mirar cap a una altra banda? Quins pares i mares europeus poden restar impassibles? Llegeixin la fotografia, i després