I HAN ESCRIT EN UN FOLI: «OBRIU-NOS LES FRONTERES»

Avui potser esperaven que opinés sobre l’estat de la qüestió a Espanya, que és el sarau que tenen muntat tots aquells que fa un parell de mesos donaven lliçons als catalans i que encara no tenen govern ni el tindran en aquesta tongada de la història, vull dir un govern que no estigui en funcions, que, per altra banda, als que ho estan, en funcions, ja els va bé; ves perquè han de córrer, si dominen ideològicament tots els ressorts del poder d’un estat que s’han anat fent a la seva mida des d’aquell llunyà per a ells però molt present aquí any 1714 (i abans i tot). I m’han tombat el discurs, una altra vegada, les imatges de la mainada anant cap a l’exili incert a la frontera entre Grècia i Macedònia. Els nens i les nenes ensenyaven al món uns papers mida foli amb un text ben simple: «obriu-nos les fronteres». Nens i nenes que ben bé podrien ser els nostres; com aquells nens i nenes que en mesos com aquest del 1939 creuaven els Pirineus empesos per la barbàrie feixista a la recerca d’un nord enllà que els donés seguretats i que els va rebre en camps de concentració envoltats també de filferros feridors i de menyspreu. Aquells que sostenen que la història no es repeteix, que n’estan de cecs, que en van, d’errats. Els fets històrics canvien però els substrat sempre és el mateix: el poder quan es mostra descarnat enviant milers d’infants a la por. Fins a tres generacions d’éssers humans, famílies senceres, de companys de viatge nostre a la Terra, demanen amb ulls vidriosos a Europa una oportunitat per poder esdevenir. Europa avança ràpidament cap a un simple miratge, però no només per als que truquen a les seves fronteres, sinó per als europeus mateixos. Ja hi torna a haver fronteres intraeuropees i recels entre els estats perquè el poder instituït se sent amenaçat; i en aquest cas el poder som tots. Que no són nacionalistes els europeus? Apa que no!

TINC SETZE COGNOMS CATALANS. I QUÈ?

Aquest és el meu camí: Redó, Martí, Samper, Piqué, Tort, Manresa, Miserachs, Obiols, Manyé, Lluquet,Rebull, Pallarès, Tarrida, Fontanals, Bernades, Vergés. I què? Em dóna més matrícula de catalanitat que no pas si tingués setze cognoms castellans, o barrejats amb cognoms bascos, gallecs, francesos, italians, de l’Atles marroquí, suecs, anglesos, alemanys...? No! Perquè la catalanitat, senyors que ens volen dividir entre catalans d’origen i catalans amb altres orígens, és un sentiment; encara més, la majoria de franquistes del meu poble tenien cognoms catalans, ja veuen si en van, de mal informats, o si en tenen, de mala fe. Però no contents amb això, volen contraposar ciutadans treballadors a ciutadans rendistes; els primers són els catalans amb altres orígens i els segons els que com jo tenen una filera de cognoms inequívocament catalans. Què passa? Que només són treballadors els que han vingut de Las Hurdes, de Campo de Criptana, de Mojácar, del Rubio,de Badajoz...? 

La meva àvia materna, filla d’Horta de Sant Joan (comarca de la Terra Alta) als quatre anys ja collia olives amb els freds de novembre i desembre; va emigrar en un periple d’anys que la va dur des de l’Hospitalet de l’Infant on als catorze anys servia en una casa fins a Monistrol de Montserrat passant per Barcelona. A Monistrol, amb dues filles petites i l’home desterrat per republicà, feia el jornal de la fàbrica i anava a l’hort i al secà, i dos dies per setmana a recollir llenya al bosc de can Tobella. Els avis treballaven la terra i a la fàbrica i el meu avi patern va aprendre l’esperanto en els nuclis anarquistes de començament del segle XX a Barcelona convençut d’això de la fraternitat universal. I tinc setze cognoms catalans però a casa hem treballat tota la vida, jo des dels catorze anys i en faré cinquanta-set.  Els de casa, abans que arribés el tren dit «El Sevillano» des del sud d’Espanya curull d’exiliats econòmics o de represaliats pel franquisme, ja hi eren a la classe obrera de Catalunya. Així que, als catalans «de pura cepa» també ens hi ha de comptar. Però per al discurs unionista de dretes i d’esquerres només hi va haver una èpica; com sempre, ens volen amagar la nostra història.

PUBLICAT EL 14/09/1993. SIN NOVEDAD EN EL FRENTE

Alfonso Guerra és l’apòstol de la igualtat. Dins el PSOE s’ha quedat sense altaveus i ara es dedica a la peregrinació pels pobles, a fer mítings davant de dues-centes persones en la intimitat d’uns actes que recorden més «los actos de desagravio» que no pas la feina pròpia d’un polític. Guerra pretén ser la veu dels desheretats, «descamisaos» diu ell, tot i que en això té molta competència: Izquierda Unida, Partido Andalucista i fins i tot el Partido Popular. Pera Guerra, és inconcebible un món amb desigualtats, ell és e! modern Robin Hood, que vol prendre els béns als rics i donar-los als pobres. Als pobres, els vol «donar», que sempre és més fàcil que no pas ensenyar-los a generar riquesa. Mentre dóna als pobres se sent realitzat. Potser no se n’adona, però fa com la gent de dretes de debò, aquella que ell blasma com ningú: fa caritat. I potser no se n’adona, però el donar i/o la caritat perpetuen les desigualtats. Per a Guerra, no és concebible que determinades «regiones», diu ell, tinguin més recursos que d’altres. A Astúries va dir que cap «región» no es podia situar per sobre de cap altra. Ho va dir a Astúries aprofitant la inquietud que ha generat en la gent del nord peninsular el tancament de l‘aixeta dels pressupostos de l’estat que alimentava artificialment una indústria obsoleta. Que l’alimentava amb els diners dels suposadament afavorits, per altra banda. Però Guerra aprofita el seu show per apuntar més amunt. Guerra no està preocupat a causa dels rics. Guerra està preocupat perquè al PSOE no li caigui la lletra E d’Espanya. I és amb aquesta argumentació que se li veu el llautó. Guerra fa com tots els polítics populistes: explota les necessitats immediates de la gent per adobar els seus propis postulats politics. Els diu: si passeu privacions és per culpa dels que no en passen. I els que no en passen són els catalans, que ara, a més a més, volen un percentatge del que els seus treballadors, botiguers o negociants generen amb el seu treball. Ah! els bascos i els navarresos, que ho recapten tot, no en són, d’insolidaris. Els insolidaris són els catalans, que a més a més s’entesten a parlar una llengua que no és la castellana, cosa que els bascos i navarresos han deixat de fer majoritàriament ja fa anys. Les formes i els arguments que utilitza Alfonso Guerra i els seus acòlits tenen regust de Radovan Karadzic, el líder de les milícies sèrbies de Bòsnia. Només li falta dir que Espanya és allà on hi enterrat un espanyol, talment com afirmen els serbis quan diuen que Sèrbia és allà on hi ha enterrat un serbi. Ara faltaria saber si Alfonso Guerra també acarona la idea de fer servir els tancs de l’exèrcit espanyol contra aquests rics que, dolents i embrutits, segons una bona part de la premsa madrilenya i de províncies, volen desfer l’estat espanyol a base de quinzes per cent. 14-09-1993

MANLLEUS A ALTRI PER ANAR PASSANT

Aquesta és l’última columna de l’any i em permeto l’atreviment de fer-los partícips d’alguns manlleus a altri que m’han acompanyat, per si els poden fer servei per anar passant. Que tinguin un bon 2015.

“Allò que s’admet com a just és, en realitat, la imposició dels poderosos”. Trasímac de Calcedonia, sofista, 450 aC.

“Situar-se entre els que rebutgen l’inacceptable és una qüestió de dignitat”. Guy Bois, historiador, professor emèrit de la universitat París VII.

“El catalanisme no és per als catalans altra cosa que la manifestació i l’expressió d’una personalitat que se’ls vol escamotejar”. Arnau Puig, filòsof i membre fundador de Dau al Set, Barcelona 1926.

“Els qui cadascú acomiadà els recorda, però en comptes d’homes, són urnes i cendra el que torna a casa”. Èsquil, Eleusis 525 aC-Gela 456 aC. de la tragèdia l’Orestea.

“L’home modern està obligat a buscar còmplices i a enyorar els amics”. Nicolau Maquiavel, Florència 1469-1527.

“Demà posats a taula oblidarem els pobres, i tan pobres com som”. Joan Salvat-Papasseit, Barcelona 1894-1924.

“La discòrdia destrueix les coses més grans, la concòrdia fa créixer les coses petites”. Gai Sal·lusti Crisp, historiador, Amitern 86 aC-Roma 35 aC.

“En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres”. Miquel Martí i Pol, Roda de Ter 1929-2003.

“No és fàcil escriure contra qui pot proscriure”. Asini Pol·lió, literat i polític, Roma 86aC-4dC.

“El bon ordre polític no és la traducció en l’àmbit col·lectiu, de la bona disposició de les ànimes, sinó de l’equilibri precari dels interessos particulars”. Josep Olesti, filòsof.

“Aquells que ignoren les causes veritables de les coses, ho ignoren tot ... Els homes jutgen allò aliè a partir de la seva visió de les coses”. Baruch Spinoza, filòsof, Amsterdam 1632-La Haia 1677.

“Pensin que el que és productiu no és el que és sedentari, sinó el que és nòmada”. M. Foucault, filòsof. Poitiers 1926-París 1984.

“En tot estat el culpable fort se salva a costa del feble innocent”. Jean-Jacques Rousseau, filòsof. Ginebra 1712-Ermenonville 1778.

“En certs moments, la manera de tenir raó en el futur és resignar-se a estar passat de moda”. Ernest Renan, filòsof i historiador, Landreger 1823-Paris 1892.

DUES CLASSES D’EMIGRANTS, ELS DE LA CANTARELLA POLÍTICAMENT CORRECTE I ELS ALTRES

Jo sóc nét d’emigrants, i dispensin que escrigui en primera persona. Els meus avis materns van haver de deixar els seus pobles, la seva família, la seva gent. Van haver de deixar enrere els colors i les olors, els sons, els paisatges d’una terra aterrossada i de secà. A la meva àvia Angeleta la van posar a servir essent una nena; la meva àvia no va aprendre a llegir ni escriure tot i que va conèixer els números bàsics perquè no l’enredessin amb la setmanada a la fàbrica. Els avis materns van haver d’emigrar perquè als pobles on van néixer no quedava gran cosa per gratar i eren massa germans per viure del llaurar i de les cabres i van fer cap al tèxtil del Bages sud. De sang pagesa, els meus avis materns van conrear-hi també algunes peces de terra que aportaven mitja lliura de misèria a la família, just per omplir unes gerres d’olives i uns quants sacs d’ametlles. El meu besavi patern també va haver de marxar del poble que vorejava amb el gran riu i va anar a raure al mateix tèxtil. Pagesos i treballadors de fàbrica; doble jornal i els diumenges a la vinya; i tot el que podien atresorar era alguns cossis d’oli i la collita de temporada de l’hort. Nét i besnét d’emigrants que té una part del seu imaginari ancorat en aquells pobles perquè hi ha una veueta interior que diu: no ho oblidis, no ho oblidis. Emigrants als quals ningú no ha fet mai ni un museu de l’emigració, ni unes novel·les de «pijoaparte», ni pel·lícules sobre una èpica de maleta de cartró i mocador de fer farcells lligat a la punta d’un bastó. Emigrants per als quals no hi ha hagut discursos d’esquerres solidàries, ni abans ni ara. Emigrants que no han estat ni són moneda de canvi en discursos per a «descamisados». Però clar, els meus avis, que eren emigrants provinents del sud, ho eren del sud de Catalunya. ¿Catalans i emigrants? Doncs sí. Conèixer el drama de l’emigració interior és una assignatura pendent que té aquest país; una assignatura més.