AMB SENTIT D’ESTAT (Publicat a Regió7 el 7 d’agost del 2005)

Fa 15 anys de la publicació d'aquest article. Som ho érem, encara amb partits que diuen que sí, que Espanya és regenerable, que els catalans hem de tenir paciència, que això va per llarg i que mentre governin les esquerres(?) a Madrid, des d'aquí hem de fer bondat. Ja estan prou amatents els seus corifeus a Catalunya per insistir en la cançoneta. En fi...

"Quan hom va posar com a sostre per al nou Estatut de Catalunya la Constitució espanyola vigent, va condemnar-lo al no-res. Aquesta Constitució espanyola que només es pot canviar si ho manen des d’Europa o si interessa a la nació espanyola, mai de la vida no admetrà modificacions dels altres, oimés si aquests altres són els catalans. Per tant, el cul-de-sac al qual hem arribat era del tot previsible malgrat les proclames tripartides que asseguraven el contrari. Siguem realistes, quin consens es pot establir entre les cinc forces parlamentàries catalanes, tan diferents respecte el que desitgen per al futur de la nació catalana? Hi tenim nacionalistes espanyols de dretes i d’esquerres, federalistes benintencionats, regionalistes autoqualificats de nacionalistes, independentistes possibilistes, internacionalistes... Tants caps, tants barretes, o pitjor encara, ves que a força de cercar el consens no acabem aigualint aquests corpus que havia de ser l’hòstia i que ens hauria d’assegurar el futur en tant que ciutadans nacionalment catalans. No senyor, no, això que s’ha intentat és la quadratura del cercle encara més complicada d’aconseguir si ens passem el dia escoltant, i fent cas, els consells dels amics de Madrid. Això de l’encaix de Catalunya a Espanya és un impossible. Això sí que és història, i present i futur. Ens fan falta polítics amb sentit d’estat, i ja s’entén que no vull dir amb sentit d’estat espanyol".

ESLOVÈNIA NO VAGAVA PER L’ESPAI SIDERAL

Vam ser a Eslovènia l’estiu del 1992, un any després que fos proclamada la independència; la guerra dels Balcans era molt a prop de la nostra ruta, a Croàcia; entràvem per Trieste. A la frontera ens van canviar marcs alemanys per una moneda de la qual no havíem sentit mai a parlar: el tolari. Primer vam ser a Postoina, l’Eslovènia que havia estat sota influència italiana, i després a la zona de Bled, l’Eslovènia més teutona; un paisatge meravellós i on el mariscal-dictador Josip Broz “Tito” tenia residència oficial d’estiu; de fet Tito va morir no massa lluny, a la capital, Liubliana, el maig de 1980. Aquell juliol del 1992, encara es podien resseguir les marques del tancs serbis a la carretera que du de Postojna al magnífic castell de Predjama. Vam fer estada al càmping Pivka que pren el nom del riu responsable de la formació de les magnífiques coves visitables de la zona. Unes instal·lacions, les d’aquest càmping, tan magnífiques com buides de visitants. Un producte de la megalomania del comunisme iugoslau, més preses de llum que no pas places de càmping, uns bungalows que ben poques vegades havien rebut estadants i tot un restaurant per a nosaltres quatre sols; això sí, amb una carn magnífica de la qual derivaven unes escalopes boníssimes i a bon preu. A Postoina hi havia un supermercat hereu de la planificació comunista amb els prestatges més buits que no pas plens i amb productes provinents de l’Europa de l’Est, recordo unes conserves hongareses i unes dependentes avorrides i guarnides amb bates de color gris passat; també hi havia un modern Spar, acabat d’inaugurar, amb els productes que ens eren familiars, ben il·luminat i dependentes, diguem-ne, a la capitalista manera.

L’única autopista era cap a Liubliana i en els peatges, uns treballadors molt joves, et donaven  un tiquet a mà del tipus de les entrades dels nostres cinemes dels anys seixanta, aquelles que anaven en un talonari numerat i encunyat. Recordo una escena deliciosa en què uns treballadors de l’autopista duien unes safates amb cafè i pastes per als seus companys que estaven als peatges. A Liubliana feien una festa a la plaça de l’Ajuntament, pel que vam veure l’organitzava la Ràdio Televisió Austríaca i passava en llengua alemanya que els presents seguien sense cap dificultat. Alemanya va ser la gran valedora de la independència eslovena; qui té un amic, té un tresor. Vam estacionar el cotxe a tocar del teatre de l’Òpera. La Liubliana històrica és una bombonera.

Vam seguir cap a Bled: llac dels Alps amb illa al mig i església, muntanyes dels Alps i castell; una meravella. La imatge somniada per aquells que venint de la mediterrània imaginem aquesta Europa de cims alterosos. Tot i haver passat només un any de l’entrada d’Eslovènia en el llistat de les nacions-estat independents, l’ambient era normal, ni rastre del breu enfrontament amb l’exèrcit iugoslau, bàsicament serbi, i que va causar una seixantena de morts entre els dos bàndols. Eslovènia no vagava per l’espai sideral ni es fotia de gana, simplement vivia, començava. I ara em ve a la memòria aquella pintada de fa uns anys, de quan l’Estatut del 2006 ja esverava a Espanya: “Barcelona, recuerda Sarajevo”. L’autor de la frase s’identificava clarament amb els atacants serbis, amb aquells franctiradors que des dels turons propers a la ciutat “caçaven” aleatòriament gent que passava pels carrers i les places de la que un dia va ser fins i tot ciutat olímpica.

NO OBLIDEM TOT EL MAL QUE GENT DOLENTA FA A LA BONA HUMANITAT

Un d’aquests dies obro un tuit i em retrobo amb la fotografia del nen kurd Aylan Kurdi estirat bocaterrosa sobre la platja turca de Bodrum, mort ofegat quan amb la seva família intentava arribar a la pròspera Europa; era el dos de setembre del 2015; pantalonets curts de color blavós i bruseta vermella de màniga curta; encara duia la sabates de sola també vermellosa. És una imatge que em fa mal cada vegada que la veig; me la miro una estona, no la puc deixar i no puc deixar de pensar en les meves nétes. L’Aylan potser tindria aproximadament l’edat de la néta gran, cinc anyets. El mateix dia, la televisió ofereix imatges d’un dels bombardeigs covards dels avions russos que donen suport al dictador sirià Al Assad, es veuen nens ferits, coberts de pols blanca, rescatats d’entre les runes del que havia estat un bloc de pisos ara esfondrat per la tecnologia més precisa posada al servei de la mort; totes les imatges eren molt feridores. Com es pot tornar a casa després d’haver premut el botó que allibera les bombes llançades sobre la població indefensa? Com es pot abraçar muller i fills sabent que s’ha segat la vida d’altres pares i mares, d’altres fills i filles? L'Hannah Arendt en va trobar la definició: banalització del mal. Humans, espècie animal! D’aquestes imatges la que em va dur a l’emoció desgarrada va ser la d’una nena, es veia perquè duia arracadetes, dos botonets en sengles orelles; una nena rescatada sortosament amb vida, abraçada per un home jove, potser el seu pare? Una nena d’encara no d’un any, la meva néta petita, avui té deu mesos i vint dies i també du arracadetes de botó. Malgrat tots els nostres maldecaps, cal que no oblidem tot el mal que gent dolenta, que dirien els avis, causen a la bona humanitat. Comencem l’any 2018 i com si res.

Targeta vermella per al mal gust «made in spain»

Fa uns dies vaig ser a una residència d’avis. En les residències hi ha una sala on els avis i les àvies passen bona part de la jornada: és la sala de la televisió. Per raons familiars, n’he conegut algunes de residències, i en gairebé totes tenen posada a la televisió comunitària els programes del crit i la tafaneria. També he de dir que els avis i les àvies se la miren poc, la televisió, jo crec que està més engegada perquè el soroll fa companyia que no pas per altra cosa. Així doncs en el transcurs de la visita, vaig veure una estona d’un programa de Telecinco on un grapat de dones i dos homes se les tenien per algun personatge d’aquests que en diuen famosos. No cal dir que aquest famós, de fet era una famosa, no ho era perquè fos persona de ciència, ni de literatura, ni d’arquitectura, ni de fer el bé; per no ser, no era ni esportista; es tractava d’una senyora de qui tothom donava per fet que se n’havia anat al llit amb una altra d’allò que en dirien molt ben situada, situadíssima, vaja! Tothom cridava ,es trepitjava la conversa, ai perdó, els monòlegs, s’aixecaven i feien veure que tot era molt natural, quan de fet tot estava ben preparadet, no fos cas que algun quedés fora de pla. Aquesta setmana, el Tribunal de drets humans d’Estrasburg ha dictat una reprovació per aquesta mena de programes i ha desautoritzat la justícia espanyola per haver donat un cop de carpeta a una demanda d’una senyora que és famosa i que es va sentir insultada en un programa d’aquests. Un cop més Europa ensenya cartolina vermella a l’Espanya cridanera. Però no els faran ni cas i el mal gust continuarà sortint per aquestes televisions. Després aniran pel món tibant d’elàstics perquè són la nació més vella d’Europa.

LA POR DELS RICS ALS POBRES I DELS POBRES ALS MISERABLES

Vivim en un tombant històric, un d’aquells moments de trasbals com els que s’estudien en els llibres, un temps de canvi respecte allò que havíem conegut els darrers setanta anys, però no és per avançar sinó per retrocedir. Vivim un temps que exemplifica aquell etern retorn de què parlava el filòsof i historiador de les religions Mircea Eliade. L’etern retorn és un tornar a començar, una imitació d’un arquetip, d’un fet fundacional elevat a la categoria d’explicació de l’existència humana. Quan, amb tots els interrogants que vulgueu, havíem arribat a creure que Europa era un territori de progrés després de la derrota del feixisme i el final de la dictadura soviètica, assistim com congelats al retorn d’aquells arquetips que mai havien estat superats, però sí silenciats convenientment en espera de temps millors per a ells. Els que hem viscut en aquest període de pau europea, som testimonis de com es viu en una il·lusió, s’hi viu bé; però poques coses hi ha que siguin tan fràgils com la il·lusió; potser la confiança ho és també, de fràgil; l’una i l’altra quan es perden són molt difícils de reconstruir; mai més res no torna a ser igual. L’arquetip d’aquest etern retorn explica que hi ha vencedors i vençuts, palaus i barraques, molt afavorits, afavorits i refugiats. L’arquetip tripartit divideix la societat en tres ordes: els que legislen lleis humanes i lleis divines, els que guerregen i protegeixen els primers i finalment els que treballen i que alimenten els dos anteriors. L’explosió sense vergonya del feixisme a l’Europa grassa és el retorn a una actitud primària que es vesteix de marxes triomfals, que lloa els seus i menysprea l’altre, però que amaga la por, molta por. Por dels rics als pobres i dels pobres als miserables. Un etern retorn, vaja.

Tinc necessitat de quedar-me amb la bona gent europea

Em resisteixo a dir la gent, així en genèric i amb voluntat globalitzadora com diuen els discursos polítics quan volen absolutitzar les seves idees, però sí que diré molta gent ,moltíssima, està fins als nassos de la traïció que els governants dels estats de la UE han fet al concepte de generositat europea que es donava per fet. Europa és el mirall, s’ha dit des del discurs oficial amb la voluntat que els europeus ens ho creguéssim. Doncs arribats al punt de demostrar-ho amb fets, els europeus crèduls han vist, hem vist, que un cop més els discursos oficials tenen segones intencions. La segna intenció era que els europeus crèduls confiessin cegament en els polítics europeus i així, un cop administrada la substància adormidora, opiàcia que dirien els marxistes de primera hora, manegar segons determinés el poder de debò, aquell que es realitza en les coses concretes com ara negar l’asil a milers de fugitius de la guerra siriana  i d’altres conflictes d’interessos, d’alguns dels quals l’Europa blanca, neta i espavilada no és aliena. Una mostra de la impotència a què ens veiem abocats els ciutadans del carrer davant les imatges esgarrifoses de mainada, dones, homes, avis i àvies deixats a mercè de màfies o venuts a un govern, el turc, que abomina descaradament els drets humans és la resposta abassegadora a l’hora de donar roba, calçat, materials d’higiene, joguines que aquesta setmana ha omplert els recintes que a Badalona s’havien destinant en la campanya de boca-orella. Possiblement, com expliquen algunes ONG, no és la millor manera d’ajudar vistes les dificultats dels camps no ja d’acollida sinó de concentració, però és un camí vàlid per donar sortida a una impotència ciutadana que és mostra de vitalitat, de consciència; que és una mostra viva que hi ha lloc per als sentiments, encara.

SE’LS VEU TANT EL LLAUTÓ QUE SEMBLA MENTIDA

Les revolucions dels nostres avis fan aigües. Alguna cosa molt semblant a la desregulació social i econòmica s’ha apoderat de les relacions laborals. Llegim aquests dies que al 62% del jovent se li ofereixen contractes de treball inferiors a un mes de durada. Això és molt igual a aquelles imatges de l’Espanya dels cacics, que no pas empresaris, en què cada dia els patrons seleccionaven el personal que necessitaven, els carregaven al camió i, apa, cap al tros, mentre també cada dia uns quants es quedaven amb una mà al davant i una altra al darrere. Els discursos del poder econòmic, l’únic poder de debò, disfressen aquesta realitat omplint-se la boca d’emprenedoria, d’innovació o de competitivitat. Els discursos del poder reclamen molta formació, més formació, i mai hi havia hagut una generació de joves tan formada com l’actual. Una formació, però, que paguen les famílies i que se n’aprofitarà el que dóna feina a 600 euros el mes. L’esquerda social entre els que disposen i els que no s’eixampla i és llavor per a les radicalitzacions i, em sembla, que ja en comencem a notar les conseqüències amb el creixement dels nous feixismes a Europa. Els poders insisteixen a aplicar les mesures que van dur a les ensulsiades del segle XX; incapaços de renovar-se intel·lectualment, descarreguen tot el pes dels seus interessos en la majoria de la població, que convenientment alliçonada ho trobarà allò més natural de món. Deu ser per això que els poders eliminen les humanitats dels currículums escolars i hi introdueixen cursos de banca ja a l’ESO, no fos cas que a les aules s’ensenyés a pensar, a mirar darrere el vel dels discurs oficial repetit una i mil vegades per una legió d’acòlits distribuïts convenientment en tots els nivells per aconseguir l’efecte.

PERCEPCIÓ DE FELICITAT I SEGURETATS PERSONALS

Ara ja sabem per què Dinamarca té tanta por de rebre refugiats i per què el seu govern ha aprovat cobrar-los (eufemisme) amb diners i béns la seva estada al menut país del nord: té por perquè no vol la infelicitat en el seu territori. Dinamarca és, segons el World  Hapinness de la universitat nord-americana de Columbia, el país més feliç del món. Aquest índex està lligat a la percepció, per tant, a la subjectivitat dels enquestats sobre el nivell de seguretats personals. Les seguretats personals tenen a veure amb la por; són vasos comunicants. Les societats menudes occidentals ho tenen tot de cara per ser felices, però també són molt més vulnerables als desajustaments perquè tenen poca massa crítica. Un bon índex de seguretats personals necessita un bon nivell de controls volguts que no ho semblin i que, siguem clars, proporcionin la tan desitjada i humana sensació de confort. La felicitat és aquell estadi pel qual la humanitat ha sospirat sempre. Hi ha qui de la felicitat i de la confortabilitat en diu harmonia, és igual, tot plegat es tracta del mateix: tenir la sensació que no et sobrevindrà cap ensurt i que si aquest apareix, hom té les eines adients per sobreposar-se. Els milers de persones que truquen a les portes d’una Europa, venuda per les televisions dels poders com una Arcàdia feliç, un Olimp que alimenta els seus estadants amb ambrosia, són vistes com a agents desestabilitzadors d’aquesta felicitat. A qui agrada veure les imatges de mainada embrutida per la fugida desesperada d’una mort gairebé segura? Recorden el nen Aylan Turqui mort al trencant d’ona en una platja de la Mediterrània? Qui vol creuar-se amb un infeliç en un carrer ple de felicitat? Per no haver-ho de veure, els feliços d’Europa llogaran els serveis d’un governant autoritari en la llunyana i tampoc desitjada Turquia.

I HAN ESCRIT EN UN FOLI: «OBRIU-NOS LES FRONTERES»

Avui potser esperaven que opinés sobre l’estat de la qüestió a Espanya, que és el sarau que tenen muntat tots aquells que fa un parell de mesos donaven lliçons als catalans i que encara no tenen govern ni el tindran en aquesta tongada de la història, vull dir un govern que no estigui en funcions, que, per altra banda, als que ho estan, en funcions, ja els va bé; ves perquè han de córrer, si dominen ideològicament tots els ressorts del poder d’un estat que s’han anat fent a la seva mida des d’aquell llunyà per a ells però molt present aquí any 1714 (i abans i tot). I m’han tombat el discurs, una altra vegada, les imatges de la mainada anant cap a l’exili incert a la frontera entre Grècia i Macedònia. Els nens i les nenes ensenyaven al món uns papers mida foli amb un text ben simple: «obriu-nos les fronteres». Nens i nenes que ben bé podrien ser els nostres; com aquells nens i nenes que en mesos com aquest del 1939 creuaven els Pirineus empesos per la barbàrie feixista a la recerca d’un nord enllà que els donés seguretats i que els va rebre en camps de concentració envoltats també de filferros feridors i de menyspreu. Aquells que sostenen que la història no es repeteix, que n’estan de cecs, que en van, d’errats. Els fets històrics canvien però els substrat sempre és el mateix: el poder quan es mostra descarnat enviant milers d’infants a la por. Fins a tres generacions d’éssers humans, famílies senceres, de companys de viatge nostre a la Terra, demanen amb ulls vidriosos a Europa una oportunitat per poder esdevenir. Europa avança ràpidament cap a un simple miratge, però no només per als que truquen a les seves fronteres, sinó per als europeus mateixos. Ja hi torna a haver fronteres intraeuropees i recels entre els estats perquè el poder instituït se sent amenaçat; i en aquest cas el poder som tots. Que no són nacionalistes els europeus? Apa que no!

PER SI ENCARA NO TENIU CLAR DE QUÈ VA L’ÈXODE DELS SIRIANS

Ricard Garcia Vilanova. Recordeu el nom d’aquest fotoperiodista que des de l’interior de la guerra de Síria ha dut al món una brutal crònica gràfica de la terrible matança d’éssers humans que el règim d’Al-Assad, tolerat per occident, fa entre la població d’aquest estat agònic. És d’aquest horror de què s’escapen els milers de sirians que truquen a la porta d’Europa. És de la mort, de la tortura, de la pena per l’assassinat de familiars i d’amics, del desconcert, de la perplexitat. Ho ha fotografiat i ho ha filmat Garcia Vilanova com fa dos segles ho va dibuixar Francisco de Goya y Lucientes a “Los desastres de la guerra”. Res, o ben poc, no ha canviat en el si del comportament humà; en tenim tants exemples... i els tenim cada dia. Si els europeus es posen nerviosos perquè a la seva blanca terra arriben sense parar humans de pell més torrada, no és contra aquests que han d’adreçar les seves ires, no és contra els que fugen, que en justa llei i obligació malden per conservar la vida, sinó contra els governants propis, que miren cap a una altra banda i aixequen un discurs que ignora les orgies de mort i de sang protagonitzades per unes elits econòmiques, religioses i militars que no dubten a matar, a través de mil procediments, aquells que, potser, poden representar una amenaça per als seus interessos; interessos molt terrenals i gens celestials, no en dubteu pas d’això: sempre ha estat i és així quan s’aixeca la bandera de la religió i es fa caure l’espasa sobre el cap de l’altre. Si Europa no s’arrisca a posar fi a aquesta situació, no dubteu, europeus, que les llargues files vagant per les carreteres no s’aturaran. No hi ha tanca prou alta que ho pugui aturar. I en tot cas, la gent de l’ofici gràfic serà allà per explicar-ho. Podeu veure l’exposició a Barcelona, a La Virreina,fins al 18 d’octubre.