DEIXEU EN PAU ELS DOCENTS I DONEU-LOS LES EINES PER FER BÉ LA FEINA

Les paraules tenen uns significats, diuen allò que diuen. Si els diversos membres d’una societat volen entendre’s, cal que les mateixes paraules tinguin els mateixos significats. Agafem, per atzar (és mentida), el verb adoctrinar. Vaig a l’Enciclopèdia Catalana, cerco l’entrada «adoctrinar», i em diu: «Instruir (algú) en alguna cosa. Fer entrar (algú) en certes doctrines, opinions». Vaig a l’entrada «doctrina» i hi llegeixo: «Conjunt d’ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític). Cos de principi de la religió cristiana que hom ensenya als infants i als neòfits, doctrina cristiana...». Ui, ui, m’està dient la definició saberuda que tot pensament és susceptible d’engegar la maquinària de l’adoctrinament, llevat que siguem tan introvertits, diria que fins a la malaltia, que ens el guardem per a nosaltres sols i que mai de mai el verbalitzem? M’està dient la definició impresa en negre sobre blanc, que hi ha un col·lectiu que adoctrina, no ja a gent amb el pensament educat, sinó a nens i nenes el cervellet dels quals tothom sap que és molt manejable? (el dels grans no, què va!) Inimaginable que això passi a casa nostra perquè tothom sap que la lliure elecció és un imperatiu categòric inherent a les democràcies (sap de què li parlo senyor Albert Rivera, lector que diu que és de Kant?). Deixeu en pau els docents i doneu-los les eines per fer bé la feina que des de fa tants anys que reclamen! Deixeu de voler que la vostra doctrina esdevingui l’única! Això ja ho vaig viure a l’escola del meu temps amb el catecisme i la Formación del Espíritu Nacional amb el Fraga i el Samaranch retratats de falangistes com a exemples de bons espanyols. Per cert, un jutge ja ha exculpat cinc dels nou mestres. Espero disculpes, Albert Rivera et alii.

Alterem els significats dels mots per enganyar-nos

  

Si fem servir les paraules que no toquen, és quan no ens entenem. D’un camp de futbol folrat amb moqueta verda de plàstic en diem camp de gespa artificial. De la sostracció si no vols per força dels teus impostos i la seva desviació cap a AVE estepàries i estacions en el no-res, se’n diu solidaritat. En la gravació d’una conversa amb una companyia monopolística se’ns diu que es fa per a la nostra seguretat quan, de fet, es fa per a la seva, de seguretat, i d’entrada per acollonir-nos: compte! la gran orella que tot ho escolta, ho guarda i quan convingui t’ho llançarà a la cara. D’una llei pensada, redactada i aprovada perquè no qüestionis el poder se’n diu que és una llei per a la seguretat nacional, però comporta inseguretat jurídica en introduir la discrecionalitat d’aquell a qui paguem, vestim i armem per protegir-nos (de fet, la culpa és nostra perquè encara no hem entès què ens volen dir amb això del monopoli de la violència a càrrec d’aquests treballadors públics, ai perdó, servidors de l’estat). De llogar tres treballadors al preu d’un i amb nul·les seguretats, massa vegades, se’n diu crear llocs de treball. De les agressions sexuals comeses a menors per clergues i personal anomenat religiós se’n diu errors o desviacions. O quan després d’agafar un paperet de torn per a una consulta amb l’administració (llegiu la Seguretat Social per exemple), se’t diu que el número no guarda relació amb l’ordre d’atenció i penses: que fàcil que era quan la gent s’organitzava civilitzadament a la pregunta de: qui és l’últim? Del devessall de piulades a les xarxes socials, ara se’n diu nova manera de fer periodisme. Els programes de drapets bruts són entreteniment. L’odi a l’altre és por per desinformació, i així...