LA LLEI ÉS LA LLEI PERÒ LA INTERPRETEN SUBJECTIVITATS

Quan els actes de les institucions amb què tot estat es dota per fer efectiu el compliment de les seves lleis fan olor de revenja, malament rai. La salut d’una societat s’assenta també en les aparences. Hom no és només com un mateix es veu sinó també, i sobretot, com et perceben els altres. És el cos social qui t’etiqueta. Si les institucions d’un estat s’arriben a percebre només com a parcials, aquestes institucions, encara que les seves actuacions s’ajustin a la lletra de les seves lleis, tenen un problema de credibilitat; els problemes de credibilitat corquen les institucions, que s’han creat precisament per bandejar arbitrarietats. Allò que la dona del Cèsar o que el marit consort, si voleu, a més a més de ser honest/a ha de semblar-ho, continua en plena vigència. L’argumentari de privar de llibertat, per exemple, Jordi Sànchez (per concretar en un nom) perquè si se’ls deixa campar incitarà a la cosa tumultuària, quan ha estat precisament el seu empresonament i el de la resta el que ha provocat les dues darreres manifestacions multitudinàries, l’última a Brussel·les, sembla que derrapa per alguna banda; i segur que en el gruixut llibre de la Llei també hi ha la justificació que empara aital pronunciament del jutge; però segur que també hi ha la possibilitat d’interpretar tot el contrari. Quan hom diu que la Llei és la Llei oblida que la interpreten les persones i que aquestes interpretacions no són monolítiques; i que les persones, totes, vivim en subjectivitats. Oi que els mateixos advocats cerquen presentar demandes en segons quins jutjats i no en altres perquè coneixen trajectòries professionals de jutges més o menys favorables o contraris als interessos dels seus defensats? Doncs això.

Alterem els significats dels mots per enganyar-nos

  

Si fem servir les paraules que no toquen, és quan no ens entenem. D’un camp de futbol folrat amb moqueta verda de plàstic en diem camp de gespa artificial. De la sostracció si no vols per força dels teus impostos i la seva desviació cap a AVE estepàries i estacions en el no-res, se’n diu solidaritat. En la gravació d’una conversa amb una companyia monopolística se’ns diu que es fa per a la nostra seguretat quan, de fet, es fa per a la seva, de seguretat, i d’entrada per acollonir-nos: compte! la gran orella que tot ho escolta, ho guarda i quan convingui t’ho llançarà a la cara. D’una llei pensada, redactada i aprovada perquè no qüestionis el poder se’n diu que és una llei per a la seguretat nacional, però comporta inseguretat jurídica en introduir la discrecionalitat d’aquell a qui paguem, vestim i armem per protegir-nos (de fet, la culpa és nostra perquè encara no hem entès què ens volen dir amb això del monopoli de la violència a càrrec d’aquests treballadors públics, ai perdó, servidors de l’estat). De llogar tres treballadors al preu d’un i amb nul·les seguretats, massa vegades, se’n diu crear llocs de treball. De les agressions sexuals comeses a menors per clergues i personal anomenat religiós se’n diu errors o desviacions. O quan després d’agafar un paperet de torn per a una consulta amb l’administració (llegiu la Seguretat Social per exemple), se’t diu que el número no guarda relació amb l’ordre d’atenció i penses: que fàcil que era quan la gent s’organitzava civilitzadament a la pregunta de: qui és l’últim? Del devessall de piulades a les xarxes socials, ara se’n diu nova manera de fer periodisme. Els programes de drapets bruts són entreteniment. L’odi a l’altre és por per desinformació, i així...

MONTORO I WERT, UNA MENTIDA DITA MIL VEGADES JA NO ES CONVERTEIX EN UNA VERITAT

La mentida com a arma política fa que haguem de sentir personatges com el ministre Montoro i el ministre Wert afirmant, el primer, que els sous no han baixat, i el segon, que la nova llei espanyola d’ensenyament que du el seu cognom no atempta contra la llei catalana d’immersió lingüística. A veure, senyor Montoro, en aquest país hem passat de negociar puges en els sous a negociar fins on arriben les retallades, i és capaç de dir, sense immutar-se des de la trona parlamentària, que els sous no han baixat? Però de quina pasta està fet, vostè? De veritat que encara pensa que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat? Però és que vostè creu que la gent som tontos? Demani perdó, senyor Montoro, o plegui, perquè no és mereixedor, per més majoria absoluta que tingui, d’ocupar el càrrec. Els sous d’alguns dels seus camarades potser no, que no han baixat; el d’algun, que acumula càrrecs dia sí i dia també, segur que ha pujat; potser es fixa en el seu entorn per fer afirmacions tan insultants. I vostè, senyor Wert, es pensa que els catalans no sabem de quin peu calcen vostès i el seu laboratori de la FAES? Es pensa que no sabem que volen convertir la llengua i cultura catalanes en residuals? No ens ve de nou i ja els coneixem per més que es disfressin. Que no veuen que se’ls veu el llautó amb això del trilingüisme? Per què ens hem de creure que vostès, que tenen una llengua en competència amb l’anglès, ara volen afavorir-lo? El trilingüisme els serveix per arraconar encara més el català. A les Balears en saben alguna cosa, d’això, i al País Valencià encara en saben més, allà sí que han provocat la política de terra cremada fins al punt que molta de la seva gent s’estimen més ser els proveïdors de sol i platja de l’interior, especialment de Madrid, que no pas mantenir la fidelitat a la seva cultura. Potser allà ho aconseguiran, aquí ja els dic que no. Diguin al senyor Aznar que no ens dividiran.