DEIXEU EN PAU ELS DOCENTS I DONEU-LOS LES EINES PER FER BÉ LA FEINA

Les paraules tenen uns significats, diuen allò que diuen. Si els diversos membres d’una societat volen entendre’s, cal que les mateixes paraules tinguin els mateixos significats. Agafem, per atzar (és mentida), el verb adoctrinar. Vaig a l’Enciclopèdia Catalana, cerco l’entrada «adoctrinar», i em diu: «Instruir (algú) en alguna cosa. Fer entrar (algú) en certes doctrines, opinions». Vaig a l’entrada «doctrina» i hi llegeixo: «Conjunt d’ensenyaments, teories, veritats i opinions defensats per una persona o per un grup (religiós, filosòfic o polític). Cos de principi de la religió cristiana que hom ensenya als infants i als neòfits, doctrina cristiana...». Ui, ui, m’està dient la definició saberuda que tot pensament és susceptible d’engegar la maquinària de l’adoctrinament, llevat que siguem tan introvertits, diria que fins a la malaltia, que ens el guardem per a nosaltres sols i que mai de mai el verbalitzem? M’està dient la definició impresa en negre sobre blanc, que hi ha un col·lectiu que adoctrina, no ja a gent amb el pensament educat, sinó a nens i nenes el cervellet dels quals tothom sap que és molt manejable? (el dels grans no, què va!) Inimaginable que això passi a casa nostra perquè tothom sap que la lliure elecció és un imperatiu categòric inherent a les democràcies (sap de què li parlo senyor Albert Rivera, lector que diu que és de Kant?). Deixeu en pau els docents i doneu-los les eines per fer bé la feina que des de fa tants anys que reclamen! Deixeu de voler que la vostra doctrina esdevingui l’única! Això ja ho vaig viure a l’escola del meu temps amb el catecisme i la Formación del Espíritu Nacional amb el Fraga i el Samaranch retratats de falangistes com a exemples de bons espanyols. Per cert, un jutge ja ha exculpat cinc dels nou mestres. Espero disculpes, Albert Rivera et alii.

La mainada catalana, objecte de desig de l’uniformisme

Ara toca la mainada; no els cal ni una excusa per entrar a destrossar el sistema educatiu català i, no contents amb això, també voldran intervenir en la vida familiar, en les relacions entre pares i fills. Esparta treia els púbers de la custòdia de les famílies i els lliurava a l’Estat per a què n’esdevinguessin els guardians. Els règims totalitaris han vist en l’enquadrament dels seus infants i joves una de les maneres per perpetuar-se en el futur i a l’hora lligar de peus i mans els progenitors; hi ha casos en què els donen uniformes i consignes, en altres els converteixen en delators dels seus entorns, les maneres de control són diverses... En tots, la ideologia estatal s’apropia els individus. És obvi que qüestionar està prohibit i es castiga qualsevol manifestació de desacord. A Espanya en vam viure unes èpoques llargues i fosques d’aquestes pràctiques. En un temps va ser el feudalisme, en un altre el caciquisme camperol i el fabril, impregnant-ho tot i de manera transversal i immutable en el temps la ideologia catòlica, modernament el franquisme i el seu Glorioso Movimiento Nacional que en el cas que ens ocupa cristal·litzà en el Frente de Juventudes i la Formación del Espíritu Nacional com a assignatura escolar obligatòria. Quaranta anys després i amb la història sacsejada pel moviment independentista català, ha tornat a sortir el desig del control de la mainada: escoles i docents són posats en el punt de mira dels que decideixen què es pot dir i fer i què no. L’escola catalana és, malgrat molts malgrats, un model d’èxit d’integració social i això és el que fot: que una Fàtima, un Vladímir o un Moctar en participin. Els infants i els joves catalans són objecte de desig d’aquells que enyoren unitats i uniformitats.