UN XIP DIRÀ A ALGÚ SI ETS O NO BON RECICLADOR, I AI DE TU!

Llegeixo que la tecnologia al servei del control del ciutadà arriba a la recollida de les escombraries. Llegeixo que hi ha ajuntaments del Bages que, després de les vacances d’estiu, començaran unes proves pilot per informatitzar uns quants contenidors i que, per usar-los, el ciutadà els haurà d’obrir amb una targeta que durà el seu nom; ja vull veure quan la nova tecnologia s’espatlli, però aquest ja serà el tema d’una altra ocasió. Diuen que a través de la tecnologia del xip se sabrà qui i a quina hora ha fet ús del servei. Diuen que no hi haurà més dades que aquestes i que servarà anonimat, però el cert és que algú a l’Ajuntament o a l’empresa de recollida tindrà unes dades més que, crec, no hauria de tenir. Expliquen que així, si en el sector adscrit al contenidor, detecten que la gent recicla malament, els usuaris podran ser «identificats» i «informats» pel servei de control i inspecció. No m’agrada ni la música ni la lletra d’aquesta partitura. Ara, quan deixes el vehicle en un estacionament de pagament, ja t’identifiquen a través de la matrícula i de la targeta de pagament de manera que qualsevol que tingui accés a aquesta informació sap en qualsevol moment on has estat, quan has arribat i quan has marxat, si has pagat en metàl·lic o amb targeta i, en aquest cas, de quin banc; i a més a més et filmen. Amb aquesta nova modalitat de recollida d’escombraries, algú sabrà ben aviat si beus cervesa amb alcohol o sense, de quina marca i quin n’és el consum mitjà; si menges precuinats o no; si menges patates fregides i de quines; quin detergent per a màquina de rentar o quin suavitzant utilitzes, si fas servir lleixiu i, si t’equivoques de contenidor, la quantitat de preservatius i la marca. Molt, massa, no?

LA CESSIÓ D’ÚS. DINERS PÚBLICS A BUTXAQUES MOLT PRIVADES

Cessió d’ús. Aquesta expressió aixopluga aquelles operacions que fan els propietaris privats i les administracions públiques sobre un patrimoni privat amb la finalitat que siguin els diners públics els que hi facin una actuació bàsicament de restauració, de consolidació, de neteja, de posar en valor i per evitar el seu deteriorament, perquè es considera que el patrimoni en qüestió, tot i ser d’un amo concret amb nom i cognoms, és un referent per a la comunitat. Un cop passat el temps pel qual es fa la cessió d’ús, el patrimoni consolidat amb diners de tots torna a mans privades. No recordava que aquesta fórmula, que s’ha utilitzat bàsicament en el patrimoni històric immobiliari, s’hagués usat per amagar de la vista el runam  de  Vilafruns, el dipòsit de detritus miners a l’aire lliure i que contaminava de sals el riu Llobregat. No puc dir que em sobti aquesta idea que tenen els liberals econòmics de socialitzar els maldecaps mentre es reparteixen entre ells els beneficis; tampoc puc dir que em sobtin els silencis dels sindicats perquè quan es tracta de defensar el pa per a avui, tot s’hi val, fins i tot mirar cap a un altre costat; quan vingui la gana per a demà, ja en parlarem. Tampoc  em sobta que els liberals econòmics sempre tinguin un paper que diu que ells no són responsables de res i que en cas de problemes ves que no hagin de rebre indemnitzacions; els zona el cas Castor, oi? Els liberals econòmics s’ho fan venir bé per viure liberalment entre qualsevol mena de govern, de dretes, de centre o d’esquerres. El vell lema dels ecologistes dels 80 i 90 que pagui qui embruta és al Bages un no-res des de fa molts anys.

LA MINERIA DEL BAGES ÉS RENDIBLE PER ELLA MATEIXA, NO PERQUÈ PUGUI INCOMPLIR LA LLEI

 

És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions. Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius, habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la por.

LA RECUPERACIÓ DEL CASTELL DE CASTELLAR ANIMA EL PATRIMONI BAGENC

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de visitar el castell de Castellar al municipi bagenc d’Aguilar de Segarra. Sorpresa majúscula! Recordava l’indret ben enrunat, amb els sostres esfondrats sobre el pati d’armes; els panys de muralla amenaçadors; l’església, que és romànica com han posat de manifest les restes d’arcuacions llombardes del que queda del campanar de torre, era una misèria més propera a un estable que no pas al temple religiós que havia estat capçalera del territori feudal. M’havia enfilat al castell pel terraplè de runa. De l’interior se’n veien uns quants esglaons de pedra picada que havien de conduir a les restes mig enterrades d’un portal de dovella; per sobre una paret mitgera embardissada, es podia fer cap a un bell finestral geminat gòtic que emmarcava el paisatge cap al nord. L’indret domina la vall de la riera de Rajadell i de la riera de Grevalosa afluent de la primera. Era indret de pas de l’estrada romana que comunicava el Bages amb l’Alta Segarra. Els romans ja hi passaven relligant els assentaments agraris de l’Espelt i els Prats de Rei amb el de Sant Amanç de Viladés i cap a les valls del Cardener per remuntar-lo fins al jaciment salí de Cardona i del Llobregat amb parada a Manresa i a Boades-Torre del Breny del municipi actual de Castellgalí. Després, va ser terra de frontera en l’expansió franca cap a la Catalunya Nova, indret d’extracció feudal i quan la terra passà a valer poc o res, va ser masoveria fins a la dècada dels cinquanta i ruïna progressiva. Avui és un magnífic monument recuperat, pendent d’alguns acabats, però visitable i amb un audiovisual que reuneix dues premisses bàsiques: és original en el plantejament i és breu. La recuperació de l’indret ha estat un dèria de l’alcalde Valentí Riera i la posada en solfa dins la història de la mestra i estudiosa medievalista Roser Parcerisas. Magnífica sorpresa!