LA CESSIÓ D’ÚS. DINERS PÚBLICS A BUTXAQUES MOLT PRIVADES

Cessió d’ús. Aquesta expressió aixopluga aquelles operacions que fan els propietaris privats i les administracions públiques sobre un patrimoni privat amb la finalitat que siguin els diners públics els que hi facin una actuació bàsicament de restauració, de consolidació, de neteja, de posar en valor i per evitar el seu deteriorament, perquè es considera que el patrimoni en qüestió, tot i ser d’un amo concret amb nom i cognoms, és un referent per a la comunitat. Un cop passat el temps pel qual es fa la cessió d’ús, el patrimoni consolidat amb diners de tots torna a mans privades. No recordava que aquesta fórmula, que s’ha utilitzat bàsicament en el patrimoni històric immobiliari, s’hagués usat per amagar de la vista el runam  de  Vilafruns, el dipòsit de detritus miners a l’aire lliure i que contaminava de sals el riu Llobregat. No puc dir que em sobti aquesta idea que tenen els liberals econòmics de socialitzar els maldecaps mentre es reparteixen entre ells els beneficis; tampoc puc dir que em sobtin els silencis dels sindicats perquè quan es tracta de defensar el pa per a avui, tot s’hi val, fins i tot mirar cap a un altre costat; quan vingui la gana per a demà, ja en parlarem. Tampoc  em sobta que els liberals econòmics sempre tinguin un paper que diu que ells no són responsables de res i que en cas de problemes ves que no hagin de rebre indemnitzacions; els zona el cas Castor, oi? Els liberals econòmics s’ho fan venir bé per viure liberalment entre qualsevol mena de govern, de dretes, de centre o d’esquerres. El vell lema dels ecologistes dels 80 i 90 que pagui qui embruta és al Bages un no-res des de fa molts anys.

L’ALETEIG DE LA PAPALLONA VOLKSWAGEN JA ÉS UN HURACÀ

Ho saben oi, això del proverbi xinès que diu que l’aleteig de les ales d’una papallona es pot sentir a l’altre costat del món? I la transposició del sentit d’aquest proverbi a la teoria del caos amb l’anomenat efecte papallona? O posant-ho en boca del Capità Enciam, els petits canvis són poderosos? Doncs això és el que passa en l’afer Volkswagen i els motors trucats. La decisió unipersonal o presa en petitíssim comitè d’enredar venent una cosa: el compromís amb el medi ambient, mentre es feia la contrària, ha causat un terratrèmol econòmic i de prestigi que acabarà per ser social en el si de l’estat més poderós de la Unió Europea; més poderós perquè té la clau dels diners i més poderós perquè ho és tecnològicament; i tots a tremolar! L’aleteig de la papallona anomenada engany engendrada en un despatx ja s’ha deixat sentir a l’altra punta del món, i com que aquest ja és global, doncs en la seva globalitat. Les accions es desplomen i la por ja ha arribat al carrer.Com, sinó, s’ha d’interpretar la imatge orwelliana de centenars de treballadors congregats en unes immenses naus per escoltar la veu del president de la companyia? Quina imatge de pel·lícula futurista tan assentada en la realitat actual! L’aire de l’aleteig de la papallona anomenada engany ha pol·lucionat la tranquil·litat de milers de famílies que vivien en l’assegurança de treballar per a la companyia automobilística més poderosa radicada en el país que dóna lliçons a mig món; l’altre mig, capcot, no pot ni escoltar perquè només té temps per passar l’arada en terra eixorca. El ventijol ja és un huracà i aquest vent s’ho endú tot al seu pas, sobretot allò que té fonaments precaris. I una reflexió més: l’experiència demostra, que quan cal recollir, sempre són primer els de casa. I els de casa nostra no ho són, els primers.

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

EL DINERS NO FLUEIXEN I SOBRE LA MENTIDA NO S’AIXECA RES SÒLID

I el crèdit no flueix i l’economia europea s’estanca i compte! França entra en recessió. Els milions d’euros que ha posat a disposició dels bancs el Banc Central Europeu no arriben a la base i els seus responsables ja no saben com compondre-se-les. Ara bé, el discurs del govern espanyol va en direcció contrària. Talment com si es tractés d’una illa de la calma envoltada de tempestes, aquesta setmana els ministres d’Economia i Hisenda afirmaven que tot anava bé, que Espanya creixia més que ningú (com els encanta sentir-se el melic del món), que la gent gastava i que ho sabien perquè ingressaven més per IVA i que hi havia més gent que treballava que no pas el 2013; de la qualitat dels sous que es paguen no en van dir res. Però la realitat és tossuda i ens la posava a la cara la notícia publicada per Regió7 dimecres passat sobre l’empresa municipal manresana Fòrum, que en quatre anys no ha venut ni un dels 260 habitatges que té i en donaven una raó: tot i la disposició de la gent, aquesta no pot accedir al crèdit. A Fòrum li falten diners, no n’entren perquè el sistema bancari continua amb l’aixeta en posició de degoteig. Els diners deixats per tots els europeus de la Unió als bancs de cada país i que descansen en el BCE no compleixen amb allò que les altes instàncies econòmiques comunes han determinat que han de fer. L’economia no s’anima perquè els bancs n’atresoren per tapar els seus forats o fer negoci deixant diners als estats. Mentre Fòrum o el promotor que sigui no col·loquin habitatges perquè no es dóna crèdit, dir que la cosa rutlla és dir una mentida. Els números de les administracions estan per ser desmentits per la realitat. Com aquells que l’any 2006 publicava la Sociedad de Tasación dient que a Manresa la mitjana del preu d’un habitatge nou era de 2.132 euros el metre quadrat mentre que una repassada als preus de les immobiliàries el posava en 4.500. Sobre la mentida no s’aixeca res sòlid.

SENYORS DE L’FMI: SENSE DINERS A LA BUTXACA, LA GENT NO GASTAREM

Els experts de l’FMI, el govern mundial dels diners, recomanen al govern espanyol que apugi impostos i abaixi sous. És la seva recepta, diuen, per sortir de la crisi. Estudiar tant per arribar a la conclusió que tota família sap: ingressar més i gastar menys... malaguanyats tants esforços i tants cèntims familiars emprats a aconseguir un títol universitari. Si el consell és aquest, el govern em podria haver trucat a mi i preguntar-me, per exemple: «ei, Salvador, què hem de fer?». I jo els hauria respost: «si volen atresorar, cobrin més i paguin menys. Ara bé: si volen ser eficaços: redistribueixin millor, tapin les fuites dels rics que evadeixen diners i estalviïn en allò que, potser els infla l’ego però que no els dóna retorn ni en diners ni en espècies; espècies que poden ser, també per exemple: en intel·ligència que marxa a fora». Potser abans d’acabar tan llarg raonament ja m’haurien penjat el telèfon perquè la fórmula de l’FMI és més fàcil d’aplicar: es colla els de sempre i llestos. Fa uns dies llegia que els empresaris d’hostaleria de Lleida estaven nerviosos perquè el consum interior no repuntava, vaja, que no n’hi a prou a tenir gent els caps de setmana de dates assenyalades; perquè funcioni la cosa el calaix s’ha d’omplir poc o molt cada dia. A la vista dels primers i llegint els segons vaig pensar: què s’imaginaven aquests empresaris del turisme?, i què es pensen altres empresaris de la cosa supèrflua?, vull dir els que no fabriquen res d’allò que se’n diu primera necessitat? Si les famílies no tenen excedent econòmic, no gastaran en res que no els sigui d’estricta supervivència. Encara hi ha algú que creu que escanyant el personal a base de reduccions de sou i prestacions farà l’agost? L’estat del benestar té dues gràcies bàsiques: genera una bona dosi de seguretats personals i genera excedent a la butxaca que hom gasta en «altres» coses que fan moure tota l’economia.

QUÈ N’HEM DE FER DE TANT PATRIMONI MUNICIPAL A MANRESA?

Ara toca el torn a l’Anònima, que per als que no ho sàpiguen és el nom que els manresans donen a l’antiga empresa que els subministrà la primera electricitat. L’Anònima ocupa un gran espai a l’interior del que avui coneixem com el nucli antic de la ciutat. Els hereus de l’Anònima, la companyia Endesa, s’han traslladat als afores en una històrica instal·lació que han transformat en una novíssima seu. Tot el vell complex és una interessant mostra de la historia industrial: edificis de producció, habitatges per a treballadors i una gran xemeneia. Ara l’Anònima passarà a formar part del patrimoni municipal. Fa alguns anys, des dels sectors conscienciats culturalment d’aquest país, se sospirava dia sí i dia també perquè els ajuntaments fossin titulars d’equipaments; eren els anys de l’apagada cultural del règim franquista i dels seus acòlits a cada poble. L’adveniment del règim liberaldemocràtic possibilità que molts d’aquells ciutadans capdavanters de les entitats culturals entressin als ajuntaments i es van començar a fer realitat alguns dels vells somnis, i a poc a poc es començà a nodrir el país d’espais municipals per fer-hi coses: camps de futbol, piscines, poliesportius, biblioteques, i cal metge es convertí en el CAP. Magnífic! Però arriba l’hora de les vaques  magres  i la inèrcia tarda a aturar allò iniciat, i fan cap els endeutaments municipals; i això qui ho paga?, que hauria dit Josep Pla; i arriben les marxes enrere. Ah! Però a tot arreu? No, a Manresa no! I per això l’Ajuntament suma ara l’Anònima al patrimoni de tots. ¿Voleu dir que no ens cal un projecte realista de ciutat? Ser conscients del que som i cap on volem anar? Recorden l’auditori de Sant Francesc? I els Panyos? I els antics jutjats? I la sala Ciutat? I també la Plana de l’Om? Hi ha idees per a tot plegat? I encara més: hi ha diners?