LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.

LA MINERIA DEL BAGES ÉS RENDIBLE PER ELLA MATEIXA, NO PERQUÈ PUGUI INCOMPLIR LA LLEI

 

És evident que no té la mateixa força una gran empresa que una empresa petita. Una gran empresa ocupa molts llocs de treball i per tant la seva capacitat d’influència sobre tots els àmbits és molt gran. Una empresa petita té poca potència laboral i, per tant, la seva veu du incorporada de fàbrica una sordina. Però les disposicions legals que regeixen les activitats industrials i econòmiques tenen vocació universal, vull dir que són fetes perquè la seva aplicació sigui igual per a tothom. En cas que no sigui així, en els mateixos textos legals hi hauria d’haver ben marcades quines són les excepcions. Una excepció no és sinònim de fer els ulls grossos. Conèixer les excepcions genera seguretat jurídica, que és un pilar de la democràcia; mirar cap a una altra banda, a contrari, i segur que el que sí que genera són greuges comparatius, habitualment del petit vers el més gran, del que té menys poder cap al que en té més. Jo no crec que els inversors globals que tenen les accions d’Iberpotash haguessin posat els seus diners a la conca minera del Bages perquè aquí es permet no complir la llei. Jo crec que aquests inversors van fer cap a la Catalunya Central perquè hi ha un excel·lent producte que no troben en altres llocs; perquè hi ha uns excel·lents treballadors que coneixen molt bé el seu ofici. Si van invertir aquí és perquè se’ls va vendre que la mineria bagenca resultava barata perquè no s’haurien de preocupar dels residus i que la seva gestió no afectaria el compte de resultats, aleshores se’ls va transmetre una informació falsa i algú hauria de respondre davant d’aquests inversors i davant de la societat. Si la Justícia conclou que les coses no es fan bé, no s’hauria de respondre amb l’amenaça de retirar inversions, la resposta hauria de ser eliminar la mala praxi i exigir les responsabilitats a qui toqui. Es poden pactar terminis però la situació actual no és per engegar el ventilador de la por.