LA CONFIANÇA ÉS UNA GERRA DE CRISTALL QUE QUAN ES TRENCA...

Han passat una desena de dies des de l’esclat del Vermellgate manresà i som allà on érem; bé, la regidora Mireia Estefanell és uns quants graons més per sota, atès que ha perdut la confiança de l’alcalde, Valentí Junyent, que és qui delega l’autoritat en els regidors de govern. La confiança és com una gerra de cristall fi que quan es trenca costa molt de reparar, i en tot cas sempre més s’hi veuen les esquerdes. La confiança és a la base de la nostra vida en societat. Mirin què ha passat en les nostres relacions amb la banca arran de la crisi econòmica i les seves derivades, com les preferents o les clàusules sòl, per exemple. La confiança te l’has de guanyar dia a dia demostrant que obres amb decència, potser t’equivoques, i quan això passa, es reconeix l’error, es repara i som-hi! D’això se’n diu relacions humanes; que ja ni el papa de Roma és infal·lible! La confiança és germana de la claredat. Confiança i jugar a cuit amagar no fan bona parella. Ha passat una setmana i mitja i encara no sabem ben bé qui ha fet què en l’afer manresà, vull dir que no ho sabem del cert i les conjectures tampoc fan bon paper amb la confiança. En aquesta lamentable historieta entre el PDeCAT i ERC nostrats, només sabem del cert perla gravació que el diputat Bonvehí va llançar una ombra de sospita sobre la voluntat última de la seva formació pel que fa al Procés, i que algú (es pot afirmar que era d’ERC sense cap dubte?) ho va fer públic amb excés de zel o que potser va ser una criaturada d’adults. L’acord de govern manresà és una proposta instrumental, no cal que hi hagi amor, però si n’hi ha, millor, perquè l’amor endolceix. Això sí, el Vermellgate ha aconseguit dur Manresa al mapa, més que sant Ignasi o els 125 anys de les Bases de Manresa.

LA CONFIANÇA ÉS LA BAULA MÉS FRÀGIL EN LA CADENA SOCIAL

 

La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil. Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat, potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats. Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra cosa.