L’IMPORTANT ÉS NO FER COSES QUE QÜESTIONIN EL SISTEMA

Podria passar que la fiscalia demani més anys de presó a la consellera Meritxell Borràs per licitar la compra d’urnes que no pas a Gemma Montull, implicada en el cas Palau. Així ho ha expressat Joan Ignasi Elena, cara visible del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Eduardo Galeano (Montevideo, 1940-2015), escriptor paraguaià, periodista, analista polític, realitzador de documentals, va dir que «la justícia és com les serps: només mossega els descalços». Si prenem el mot descalços com una metàfora podem dir que són tots aquells que no formen part del sistema, entès com a conjunt social que controla i se sent capaç d’imposar-se als altres. Jugar amb les regles del sistema és assegurar-te la pau; encara que l’hagis perjudicat, sempre es pot arribar al pacte i així tornar a l’interior de la cleda l’ovella esgarriada; hi ha una tirallonga de supòsits als quals hom es pot agafar si no qüestiona el sistema. El sistema és magnànim si no se sent amenaçat; els seus recursos provenen de la munió de voluntats disposades a mirar cap a una altra banda, disposades a desprendre’s d’allò propi sempre que se sentin guanyadors, reconfortats, segurs que les seves conviccions són les bones,  són la veritat. Ah, però si ets dels descalços! Si en deus tres-cents, que Nostre Senyor t’agafi confessat. Però si en deus tres-cents milions, ja ho trobarem, i si en deus tres-cents mil, el problema ja és dels altres. Si vols comprar unes caixes de plàstic transparent per qüestionar el sistema, te la carregues amb totes les de la llei que ha ideat el sistema per no ser molestat. Si treballes en l’opacitat, en l’engany, en la rapinya, però no qüestiones el sistema, no pateixis més del necessari; passes comptes, pagues o no, depèn, silenci, i a una altra cosa.

LA CARITAT ÉS UN FRACÀS DE TOTS QUE EL SISTEMA EMPARA

Fer caritat. Aquí teniu una expressió d’abans que ha tornat amb força. Si hi ha caritat vol dir que hi ha pobres. La pobresa és un fracàs de la societat; el pobre ens recorda també el nostre fracàs com a individus. Sempre hi ha hagut pobres i n’hi haurà, diuen les veus. És curiosa aquest invocació al determinisme social en uns temps de cientisme desmesurat venut com a paradigma de l’èxit; d’allò que ara cal i per a la qual cosa ens hem estat preparat des de l’adveniment de la raó com a substitució de la mitologia. Però mentre no arriba una solució raonada a la pobresa real, quotidiana, la que afecta noms i cares concrets, què fem? Doncs fem caritat, encara que ara, en temps també de subterfugis, en diguem solidaritat. Fem caritat pensant que el que cal és resoldre la immediatesa i, certament, el pobre agraeix l’aliment i l’escalfor que són els seus horitzons. A diferència del que té, per al qual l’horitzó és una projecció, una idealització en el futur, per al pobre, l’horitzó és l’àpat quotidià, la satisfacció de la necessitat peremptòria. El sistema, allò incorpori que governa el món i que quan pren cos és sempre per martellejar idees o cossos, necessita la pobresa. El pobre serveix per redimir consciències. Fins a la gran depressió medieval que obrí les portes al renaixement, la caritat ara un mitjà de salvació seguint els paràmetres evangèlics; després del canvi de paradigma, el pobre va passar a ser un pària i al voltant seu es va construir un relat de por i de càstig que paradoxalment el pobre va interioritzar i li va donar consciència de classe. Avui, el pobre torna a ser objecte d’atenció. Fer caritat allibera les consciències però a l’hora perpetua el sistema que és el causant de la pobresa i el constructor del discurs de la bondat i també el que ens recorda que tots podem arribar a ser pobres.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?

HO T'ADAPTES AL SISTEMA, O DESAPAREIXES O FAS LA VIU-VIU

“Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa. Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen Adorno i Horkheimer: “la libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de pena: “Excluido de la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I ¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència econòmica o bé a través del poder polític.

És clarificadora l’observació dels nostre autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine: mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.

Aquest cercle infernal, només trencat de tant en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats via twitter i al vespre assistim al concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.

*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, a Dialéctica de la Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213

LA CONFIANÇA ÉS LA BAULA MÉS FRÀGIL EN LA CADENA SOCIAL

 

La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil. Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat, potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats. Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra cosa.