LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

LA CONFIANÇA ÉS LA BAULA MÉS FRÀGIL EN LA CADENA SOCIAL

 

La confiança és com un vidre: fort, resistent però també fràgil. Aquesta fragilitat inherent fa que trencar-lo sigui fàcil. Un cop trencat, potser el podrem reconstruir però per molt bé que es faci la feina d’enganxar els pedaços, sempre quedaran visibles les esquerdes. La confiança és un puntal de la convivència. Ho hem vist en el crac econòmic en el qual estem instal·lats. Rumors, mitges veritats, veritats reals descobertes a darrera hora van dinamitar la confiança i l’economia es va ensorrar i allà baix està per molts esforços que faci el poder per dir que la cosa ja canvia. S’ha instal·lat la desconfiança, qui es creu a quí? La confiança en les organitzacions emanades de les institucions és una condició indispensable per al bon funcionament de la societat. La confiança és com el greix que fa que les peces llisquin i no es desgastin fins a l’averia. En el sistema democràtic hi ha unes organitzacions que han de ser especialment curoses a l’hora de generar i de mantenir la confiança de la ciutadania. Són les organitzacions que detenen el monopoli de la violència: les policies. Casos d’imputacions dubtoses o no demostrables, discriminacions per raó de llengua, de sexe o de nacionalitat, casos de violència física desproporcionada, malcarades, prepotències, deixadesa en la feina respecte a segons qui i tot el pes de la norma per a segons qui altre; situacions que creen inseguretats jurídiques. La institució anomenada policia, tant és l’adjectiu que dugui aparellat, ha de viure en i per la confiança. El respecte, el prestigi és la cosa més democràtica del món perquè sempre te’l donen els altres i sense que el prestigiat ho busqui, sinó que és un reconeixement gratuït que otorga la ciutadania. El prestigi és fill de la confiança. Sense confiança l’autoritat perd la seva essència de servei a la societat i es converteix en una altra cosa.