MALA FI TINGUEU I QUE VAGUEU PER LA FOSCOR TOTA L’ETERNITAT

El nen de la gorra que encapçala, mans enlaire i el rostre aterrit, la columna de jueus de Varsòvia camí del mortal gueto, l’any 1940, escortats per soldats alemanys nazis ben armats; que valents que són els que duen armes quan a l’altra banda només hi ha gent indefensa, els «altres». La nena de nou anys Phan Thi Kim Phúa, vietnamita víctima d’una bomba de napalm llançada des d’un avió sud vietnamita aliat dels USA; diuen que la fotografia feta pel fotoperiodista Nick Ut l’any 1972, que va donar la volta al món i ha esdevingut icona del conflicte bèl·lic, va ajudar a canviar el curs de la guerra. L’Aylan, el nen de quatre anys que amb la seva família escapava de la mort a Síria i que la va trobar a les aigües de la Mediterrània; unes aigües que el van dipositar ja sense vida en una platja turca. La nena Laila, palestina de vuit mesos d’edat morta asfixiada pels gasos lacrimògens llançats des de la banda israeliana i aquests dies l’Amal, del Iemen, la nena de set anys, morta de gana perquè abans d’ahir, ahir i avui, la fam és una altra de les armes que s’usen per a l’extermini de l’«altre».

Mainada en edat encara innocent que mor a milers a causa dels conflictes irredempts dels grans. En l’evangeli de Sant Mateu (25-40) podem llegir: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Monarques, presidents, generals, consells d’administració de les empreses que en treuen rèdits, ministres, diplomàtics, soldats rasos i gent corrent que té els estalvis en empreses que cotitzen a borsa o en estalvis que alimenten fons voltors o que inverteixen en altres empreses que fan bombes «intel·ligents»; es tanca el cercle: els interessos dels poderosos per fer créixer encara més el seu poder i els interessos de la massa que vol assegurar-se un futur; el futur, la cosa més volàtil que acompanya l’ésser humà des que és concebut; el futur, la deïtat a la qual consagrem tots els presents.

Voldria ser capaç d’escriure quatre ratlles dignes dels nens i nenes que encapçalen aquest text però no en sóc capaç. Una oració?, potser sí, però a quin dels déus? Un pensament? Sí, això sí, un pensament i una fiblada al cor i les carones de la mainada que m’és propera. I Un compromís: no callar mai davant la més gran de les atrocitats, les que cometen els més vils i inhumans dels humans que fan cinc àpats al dia i es perfumen amb aigua de roses; «sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa!» (Mt. 23,27.32). Mala fi tingueu i que vagueu per la foscor tota l’eternitat; vull creure que serà així, em cal creure-ho.

I SÍ, SÍ QUE S’HAVIA DE PUBLICAR LA FOTOGRAFIA DE LA LAILA MORTA

Li van posar per nom Laila. Sí, és la nena palestina

que apareix morta a la fotografia de la contraportada de Regió 7 del dimecres passat, i sí, s’havia de fer, i sí s’havia de publicar, i sí, us l’hauríeu de mirar i remirar i llegir-la perquè les fotografies, talment com els textos, també es poden llegir. L’autor: el fotoperiodista de Reuters, Mohammed Salem. Des de dimecres que la tinc sobre la taula de treball, a tocar meu, i sí, remiro aquesta fotografia, obsessivament. La Laila només tenia vuit mesos de vida quan els gasos lacrimògens llançats des del front israelià li van segar la vida. La composició, la llum ens recorda un quadre de Caravaggio, el pintor que introduí la violència cromàtica i la llum natural per explicar històries molt humanes. El clarobscur, el vestidet blanc, el mocador vermell de la dona que acarona el rostre de la Laila, la carona de la nena que sembla posada en un son reparador, de vida, i no pas en el son dels justos, en el son de la mort. Seria una fotografia de tendresa si no fos perquè és la imatge de la més gran de les tristors, la de la finitud prematuríssima. Quina explicació es pot donar, quin raonament es pot explicitar davant la mort d’un infant causada per la barbàrie dels grans? Quantes Lailes hi ha ara mateix, lector, al món mentre llegeixes aquestes quatre ratlles maldestres, incapaces de descriure el dolor d’avi que sóc? Alçar el puny al cel i maleir? Què en treurem? A la pregunta de si la humanitat és bona? Què respondre davant el cos sense vida de la Laila? I en la mateixa pàgina del diari, en l’espai que s’anomena L’estirabot, un personatge com Jiménez Losantos que anima a posar bombes a les cerveseries alemanyes o a bombardejar Barcelona. Quin tros de desastre. Que algú li ensenyi la fotografia perquè vegi a què du la violència! Si us plau, una mica de decència?