I SÍ, SÍ QUE S’HAVIA DE PUBLICAR LA FOTOGRAFIA DE LA LAILA MORTA

Li van posar per nom Laila. Sí, és la nena palestina

que apareix morta a la fotografia de la contraportada de Regió 7 del dimecres passat, i sí, s’havia de fer, i sí s’havia de publicar, i sí, us l’hauríeu de mirar i remirar i llegir-la perquè les fotografies, talment com els textos, també es poden llegir. L’autor: el fotoperiodista de Reuters, Mohammed Salem. Des de dimecres que la tinc sobre la taula de treball, a tocar meu, i sí, remiro aquesta fotografia, obsessivament. La Laila només tenia vuit mesos de vida quan els gasos lacrimògens llançats des del front israelià li van segar la vida. La composició, la llum ens recorda un quadre de Caravaggio, el pintor que introduí la violència cromàtica i la llum natural per explicar històries molt humanes. El clarobscur, el vestidet blanc, el mocador vermell de la dona que acarona el rostre de la Laila, la carona de la nena que sembla posada en un son reparador, de vida, i no pas en el son dels justos, en el son de la mort. Seria una fotografia de tendresa si no fos perquè és la imatge de la més gran de les tristors, la de la finitud prematuríssima. Quina explicació es pot donar, quin raonament es pot explicitar davant la mort d’un infant causada per la barbàrie dels grans? Quantes Lailes hi ha ara mateix, lector, al món mentre llegeixes aquestes quatre ratlles maldestres, incapaces de descriure el dolor d’avi que sóc? Alçar el puny al cel i maleir? Què en treurem? A la pregunta de si la humanitat és bona? Què respondre davant el cos sense vida de la Laila? I en la mateixa pàgina del diari, en l’espai que s’anomena L’estirabot, un personatge com Jiménez Losantos que anima a posar bombes a les cerveseries alemanyes o a bombardejar Barcelona. Quin tros de desastre. Que algú li ensenyi la fotografia perquè vegi a què du la violència! Si us plau, una mica de decència?

MEMÒRIA HISTÒRICA A SANT JOAN DE VILATORRADA

El palet a la boca perquè el soroll eixordador de les explosions de les bombes llançades per l’aviació feixista no ens foradessin els timpans; dúiem el palet lligat al voltant del coll, no fos que amb les presses d’anar al refugi ens el deixéssim; el palet era l’amulet màgic, la nansa per agafar-se a la vida. Dóna’m dues mil pessetes perquè tu ets de dretes  i jo un revolucionari  de rereguarda; a la rereguarda s’està més segur, no he de saltar de trinxera en trinxera i no em disparen; a la rereguarda en nom d’ara no recordo quina fraternitat mundial, faig i desfaig. Han assassinat el pare! Hem vist el seu cos ensangonat, afusellat; ens hem quedat sols la mare i els set germans; ens han pres el tractor; a casa som creients. Sóc la filla d’una noia soltera seduïda per un soldat de pas; sóc el fruit d’un pecat; el soldat va marxar; no he estat mai estimada a casa; ui, no, perdó, l’àvia sí que m’estimava; em va criar l’àvia; no recordo que la mare m’hagués fet mai cap petó. Els moros van entrar a casa; a casa érem republicans; se’ns menjaven el pa. Vés amb el cap ben alt, filla, perquè el pare no ha fet cap mal; al pare el van afusellar al Camp de la Bota, per alcalde i per republicà. A casa alimentaven una noia de quinze anys sense braços; li donaven el menjar i la netejaven; una bomba li esclatà a tocar. Buscant el pare que estava emboscat, vaig veure els cossos de soldats morts estesos per aquests camps, eren tan joves, pobrets! A les dones dels presos republicans, els feien rentar la roba dels malalts tísics i dels ferits. Tres botiguers van denunciar el meu pare que tenia un bar i el van agafar els feixistes. Silencis, por i repressió; el dimoni que duem a dins surt a les guerres. ¿Van guanyar la guerra els dolents? No. Ara hi ha pau!

ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.