MALA FI TINGUEU I QUE VAGUEU PER LA FOSCOR TOTA L’ETERNITAT

El nen de la gorra que encapçala, mans enlaire i el rostre aterrit, la columna de jueus de Varsòvia camí del mortal gueto, l’any 1940, escortats per soldats alemanys nazis ben armats; que valents que són els que duen armes quan a l’altra banda només hi ha gent indefensa, els «altres». La nena de nou anys Phan Thi Kim Phúa, vietnamita víctima d’una bomba de napalm llançada des d’un avió sud vietnamita aliat dels USA; diuen que la fotografia feta pel fotoperiodista Nick Ut l’any 1972, que va donar la volta al món i ha esdevingut icona del conflicte bèl·lic, va ajudar a canviar el curs de la guerra. L’Aylan, el nen de quatre anys que amb la seva família escapava de la mort a Síria i que la va trobar a les aigües de la Mediterrània; unes aigües que el van dipositar ja sense vida en una platja turca. La nena Laila, palestina de vuit mesos d’edat morta asfixiada pels gasos lacrimògens llançats des de la banda israeliana i aquests dies l’Amal, del Iemen, la nena de set anys, morta de gana perquè abans d’ahir, ahir i avui, la fam és una altra de les armes que s’usen per a l’extermini de l’«altre».

Mainada en edat encara innocent que mor a milers a causa dels conflictes irredempts dels grans. En l’evangeli de Sant Mateu (25-40) podem llegir: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Monarques, presidents, generals, consells d’administració de les empreses que en treuen rèdits, ministres, diplomàtics, soldats rasos i gent corrent que té els estalvis en empreses que cotitzen a borsa o en estalvis que alimenten fons voltors o que inverteixen en altres empreses que fan bombes «intel·ligents»; es tanca el cercle: els interessos dels poderosos per fer créixer encara més el seu poder i els interessos de la massa que vol assegurar-se un futur; el futur, la cosa més volàtil que acompanya l’ésser humà des que és concebut; el futur, la deïtat a la qual consagrem tots els presents.

Voldria ser capaç d’escriure quatre ratlles dignes dels nens i nenes que encapçalen aquest text però no en sóc capaç. Una oració?, potser sí, però a quin dels déus? Un pensament? Sí, això sí, un pensament i una fiblada al cor i les carones de la mainada que m’és propera. I Un compromís: no callar mai davant la més gran de les atrocitats, les que cometen els més vils i inhumans dels humans que fan cinc àpats al dia i es perfumen amb aigua de roses; «sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d'ossos i de tota mena d'impuresa!» (Mt. 23,27.32). Mala fi tingueu i que vagueu per la foscor tota l’eternitat; vull creure que serà així, em cal creure-ho.

ONZE DE SETEMBRE. TOT NORMAL I FENT VIA CAP AL FUTUR

Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.