JA SABEM QUÈ PASSA AL CARRER, M. RAJOY: ENRAMEN A SALLENT

Firma foto: Maria Carme Pallisé

Rajoy ha marxat després que l’hagin fet fora i ho ha fet de la mateixa manera que ha viscut tots aquests anys el lío catalán, sense entendre res i malparlant-ne. Va ser una frase al final de paràgraf, en el discurs de comiat, potser per això mateix no ha estat comentada, però que defineix exactament el missatge que dia sí i dia també repeteixen i repeteixen les formacions del 155 i que diu: ja sabem què passa als carrers de Catalunya. Aquest «ja sabem què passa» és un eufemisme per dir que als carrers de Catalunya hi ha baralla, por, violència. No és que no sàpiguen que això no passa, és pitjor: saben que no passa però insinuen que passa; i el missatge subliminar, que és el pitjor dels missatges, arrela en l’imaginari de la població de la resta de l’Estat; aquest imaginari és el que genera i justifica l’a por ellos. Doncs senyor Rajoy i acòlits del 155, si volen saber què passa als carrers de Catalunya, podien haver vingut a Sallent la setmana de Corpus i haurien vist divuit carrers enramats; haurien vist el resultat d’un munt d’hores de les vides d’un bon grapat de veïnes i veïns dedicades a pensar, a manufacturar, a muntar les decoracions que convertien, per espai de quatre dies, uns carrers anodins en experiències visuals gratificants, d’esbarjo, per compartir l’orgull de pertànyer a la seva societat i sense cobrar ni un duro; sense sobres, sense dietes, al contrari, gratant-se la butxaca en més d’una ocasió, com aquells veïns de la plaça de Catalunya que van anar a Sant Carles de Ràpita a recollir les xarxes inservibles que els van regalar els pescadors. Senyor M.Rajoy: los catalanes hacen cosas, i moltíssimes per gratia et amore, pel plaer de fer-les. Masoquistes? Un epítet que encara no ens han dedicat?

DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT

Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.

UNES ELECCIONS IMPOSADES QUE HAN CONSTATAT ALGUNES COSES

Ja està, ja hem votat, ara sí, amb les normes imposades pel tripartit del 155. Urnes amb poc glamur, de formes vulgars, què hi farem, però autoritzades. Ja hem votat, sense haver-nos de llevar d’hora, d’hora; sense l’ai al cor o a la ronyonada; vostès ja m’entenen; i així, aquestes eleccions han deixat constància d’algunes coses. Vegem-ho: l’anticatalanisme ha alimentat un ou de serp anomenat Ciutadans que com ja vaig advertir (i dispensin l’autocita però és que davant de tants experts sorpresos...)  des d’aquestes pàgines el 5 de febrer del 2006 «només era qüestió de temps que l’ou esclatés. La cria diu que no té pàtria i que és ciutadà del món. Compte!» Una altra constatació: això de la ciutadania del món dels pseudoliberals, oi Arrimadas?, o l’internacionalisme d’algunes esquerres, oi Monedero?, és mentida i de seguida que poden treuen la seva bandera; ei, res a dir, però s’atrapa abans un mentider que un coix. Una altra és que unes eleccions organitzades per enterrar l’independentisme, l’han reafirmat, per tant, l’han reviscolat; no és fàcil sota l’atenta mirada d’Europa enterrar la idea nuclear de més de dos milions de ciutadans. I en cara una altra més: el bloc del 155 ha experimentat un transvasament de vots d’uns als altres i d’aquí no han passat; ha quedat clar que molts votants del PSC en realitat a qui votaven era al PSOE dels candidats del «pueblo» i que ara identifiquen Ciutadans com a aquells que preservaran millor el seu imaginari col·lectiu; de fet la mateixa Arrimadas ha demanat el vot etnicista dels andalusos afincats a Catalunya; talment com ho va fer l’Iglesias del Podemos en el “memorable” míting de presentació al pavelló de la Vall d’Hebron, demanant el vot dels Extremenys. I encara una altra constatació i aquesta, per comentaris rebuts, molt dolorosa: gent de Sant Joan de Vilatorrada o de Castellgalí, per exemple, on la llista més votada ha estat Ciutadans, han descobert que tenen molts veïns a qui no ha desagradat les accions de les forces policials l’1-O  perpetrades dins les escoles compartides pels fills de tots.