DIJOUS, L’OFICI DE PERIODISTA VA CAMINAR DESPULLAT

Dijous, l’ofici de periodista va caminar despullat durant unes hores. Dijous passat, entre quarts de vuit i quarts d’onze del matí, l’ofici de periodista va ensenyar la carcassa, va mostrar al món el seu esquelet. La cosa va anar així: una font ben informada, l’expressió és molt periodística, va colar a un parell de mitjans molt solvents, una altra expressió del gremi, que la policia i un jutjat, això ja és el súmmum de la fiabilitat, molt més que l’eclesial i indiscutible paraula de Déu, havien iniciat una macro operació, una altra expressió que a l’hora de redactar pessigolleja l’estómac de qui l’escriu, una macro operació destinada a aixecar deu milions d’euros dedicats al finançament del procés. Ràdios, televisions i premsa, en aquest cas, en suport digital perquè els diaris ja feia hores que estaven impresos, van córrer a reproduir la notícia colada per la font ben informada. En els debats matinals de les ràdios i les televisions, els saberuts opinadors  ja van establir càtedra: els unionistes van augmentar el to de veu i el «jo ja ho deia» es va fer sentir com si masteguessin cada una de les lletres; els processistes, amb la veu apagada, intentaven reconduir el tema sense saber gaire cap on, desbordats; hi havia qui no descartava la contraprogramació, ja que s’estava a punt de conèixer la sentència de la Gürtel. Polítics abrandats del 155 trobaven una excusa més per no aixecar la intervenció de la Generalitat: «Ho veieu com els catalans no són de fiar». A quarts d’onze, les malversacions investigades ja no eren pel procés sinó per presumptes males pràctiques a la Diputació de Barcelona amb subvencions per a la cooperació internacional i el desenvolupament, sembla que dubtoses; no eren deu milions sinó dos. Les rectificacions, allà on es van produir, es van fer amb la boca petita. Dijous, alguns periodistes van fer un mal servei a l’ofici de periodista.

LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.