Normalitat, festa, fermesa, esperança, futur. Seria les etiquetes
que posaria perquè el cercador web dirigís el lector cap a aquest text si aquest volgués saber de què anava això de la V que prop de dos milions de catalans van
escenificar al llarg de les dues principals avingudes de la ciutat de Barcelona
l’11 de setembre. Normalitat perquè la Diada Nacional d’aquest petit país del
sud d’Europa que descansa a les platges del Mediterrani s’ha festejat un any
més sens escarafalls, ni pujades de to, ni violència de cap mena. Festa perquè
hi havia una àmplia representació del teixit associatiu que converteix dies i
nits, laborables i festius en un aparador de les maneres de fer diversió tot fent
cultura. Activitats sense ànim de lucre econòmic però amb voluntat de lucrar l’ànima
col·lectiva i la particular. Fermesa és el que ha fet que es mantinguin des de
l’Onze de Setembre del 2012 les ganes de milers i milers de catalans i
catalanes de dir alt i clar que ja no els agrada el peix al cove, els pactes
que no es compleixen, els acudits fàcils i els menyspreus sovintejats, que una
mentida dita mil vegades continua essent una mentida i que ja en tenen prou de
ser l’ase dels cops que assegura els vots en terres alienes. Esperança és el
que reflectien les mirades de la multitud incomptable que vestida de groc i de
vermell recordava de quina història ve, però que lluny d’instal·larse en l’enyorança
que distreu està disposada a arremangar-se i a apostar pel futur. I aquest mot
que no és res per ell mateix i que quan és, només és una projecció de les
intencions, de les necessitats, de les voluntats, dels desigs de cada persona, aquest
futur es reclama en llibertat. I és que la llibertat de ser un mateix és la condició
indispensable per a la supervivencia com a societat catalana; un deure que cada
generació contrau amb l’anterior i amb la posterior.
