UNA CANDIDATURA I TRES RECELS. JUNTS PERÒ NO BARREJATS

Hi ha una imatge que se’m fa present insistentment quan miro això que passa a les files independentistes, i és la imatge de la nit electoral del 27de setembre del 2015 a Manresa. La sala d’ElSielu es va convertir en centre de seguiment conjunt de l’escrutini per part de la candidatura de Junts pel Sí; s’hi van fer tres grups: en un, la gent d’ERC, en un altre la gent de CiU i en un altre, més petit, la gent que, provinent principalment del PSC, havia apostat per la fórmula unitària; una candidatura i tres recels; junts  però no  barrejats. Vaig voler esvair la imatge fent-me creure que no havien tingut gaires dies per fer amistat política, ho vaig pensar força temps fins que van venir les tamborinades, aquestes ja a Palau, que van desembocar en la República catalana no proclamada. CDC o CiU o els hereus del PdeCat i ERC no s’han llufat mai gaire i aquest pòsit tona a impregnar l’ambient talment com el solatge avinagrat d’una bóta torna agre el bon vi que s’hi aboca. Segur que les amenaces sempre pendents d’executar per part dels estaments polítics  i judicials espanyols sobre el Parlament de Catalunya hi tenen el paper principal en tot això; la por personal és legítima vist com les gasten, la por guarda la vinya diu el refrany. L’Estat espanyol patrimonialitzat per les elits funcionarials, econòmiques i periodístico-propagandístiques està disposat a tot per salvar-se, ho va dir un progressista anomenat Pérez Rubalcaba i és un pensament transversal que un tal Franco va arribar a convertir en una guerra civil i quaranta anys de dictadura. Avui som més a prop de ser una finestreta administrativa que no pas un país lliure. Per plorar? No! Per continuar essent-hi

I VAN DIR QUE L’ESTAT ESTAVA DISPOSAT A PAGAR EL PREU QUE FOS

Llegeixo que el nou horitzó d’ERC és tornar al consens del dret a decidir i sumar forces per forçar l’Estat a negociar. Recordo les paraules del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que l’Estat estava disposat a pagar el preu que fos però que les coses, en el millor dels casos, quedaven com estaven. Com que ho va dir Pérez Rubalcava, no hi va haver soroll mediàtic. Si davant hi tens un mur compacte, fet de materials diversos però mur al cap i a la fi, se’m fa difícil veure com faràs que el mur deixi de ser-ho i sobretot deixi d’acomplir la seva missió que és la d’aguantar l’edifici i protegir-lo d’embats no desitjats. Quina garantia hi ha que l’Estat s’avingui a negociar res perquè en lloc de dos milions i quart hi hagi tres milions i quart de catalans que votin forces anti-155? Cap ni una. Ja s’ha vist, convoquen unes eleccions pensant que les guanyaran, i tot i que no ha estat així, continuem amb el 155 a sobre. Es diu, fem govern per aixecar el 155 i Enric Millo en funcions de governador general del territori diu que ja en parlarem, que sempre es podrà obrar amb cirurgia fina. El diputat al Parlament de Catalunya excandidat a la presidència de la Generalitat i presoner polític Jordi Sánchez ha escrit: «La nostra llibertat no depèn en cap cas del que passi a les institucions. La decisió del Suprem ja està definida: castigar de manera exemplar els caps visibles, polítics i socials, del moviment sobiranista». Dijous es va saber que Òmnium i l’ANC han de pagar 110.000 euros a de multa cadascú per uns suposats usos irregulars de dades personals. Dimecres, Mútua Madrileña, va trucar a un dels mòbils de casa meva per vendre’ns una assegurança. Jo no els he donat pas el número; ús irregular de dades, però... Forçar l’Estat? Ui, ui.