ELS GOVERNS NOMÉS ESTIMEN A AQUELLS QUE ELS PROTEGEIXEN A ELLS

Cal que protegim la gent que té cura de la nostra salut. Cal que protegim la gent que té cura de la docència dels nostres infants, adolescents i joves. Cal que protegim els bombers. Cal que protegim la gent dels serveis socials. Cal que protegim la gent que ens vetlla la vida, la vida bona; aquesta gent són els nostres herois. Segur que tots en tenim d’herois d’aquesta mena en el nostre llistat de persones a qui abraçaries ben fort; són la gent que ens han tret d’un mal tràngol, que ens han obert una finestra, a vegades una finestreta suficient per on s’ha colat un vendaval que ens ha airejat i que ens ha dut una alternativa, una solució, una esperança; que potser fins i tot ens ha salvat la vida; que ens ha donat l’oportunitat per tornar-nos-hi a arrapar.

El govern, aquest ens que voldríem a prop i que sempre o gairebé veiem tan llunyà, hauria de voler-la aquesta protecció. Els governs haurien de ser agents molt actius per proporcionar aquestes proteccions. Però els governs només estimen a aquells que els protegeixen a ells; els governs i aquest ens opac que en diuen estat no estimen, fan servir, utilitzen i si alces el dit, ni que sigui el dit xic, s’enfaden i t’ensenyen, en el millor dels casos, la sola de la bota.

Aquests dies, els professionals que ens vetllen han sortit al carrer perquè només ocupant places i vials són mereixedors de l’atenció dels poder públics, dels noticiaris i de les portades de la premsa impresa. Sortir al carrer, fer soroll i deixar  els ambulatoris, les casernes i les oficines buits. El brogit de la protesta i a l’hora el silenci a les aules i a les consultes. Malestar que es cova durant mesos, durant anys en l’ànim i l’ànima d’aquells i d’aquelles que ens vetllen. Quin mal negoci que ens fem a nosaltres mateixos.

VAN REGALAR L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 I ELLS HO SABEN MOLT BÉ

Photo by Salvador Redó/Regió7

Van regalar l’1 d’octubre del 2017 i ells ho saben molt bé; ho van saber al cap de poques hores d’haver ordenat les irrupcions a la força (a materialitzar el a por ellos) a la recerca de les urnes que se’ls havien fet escàpoles; ho van saber quan les xarxes socials es van començar a omplir d’imatges, de vídeos a base de cops de porra i caps esberlats, d’àvies i d’avis llançats a terra, de joves arrossegats, de cops de mall a les portes de les instal·lacions constituïdes en col·legis electorals, i aquests dies hem conegut, encara més, els excessos verbals de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat (frase feta de tan repetir-la) que traspuen ànimes ennegrides per un odi inculcat secularment fins a fer-lo irreversible. Sense aquestes milers de fotografies i vídeos professionals i sobretot particulars, sense la irrupció de l’smartphone a les nostres vides i les seves capacitats infinites de difusió i de rèplica que van fer volar les imatges arreu del món a l’instant, el discurs de com van anar les coses, dilluns farà un any, seria tot un altre. Els poders encara es pensen que, dominant els mitjans de comunicació tradicionals, dominen el discurs; l’1 d’octubre ha demostrat una altra vegada que ja no és així, ni a Catalunya ni Espanya ni al món. Gràcies a les noves tecnologies, el relat dels fets l’ha guanyat la gent atonyinada i vexada. Diuen que ho va dir Josep Borrell, el ministre d’Afers Exterior espanyol ,al centre Jean Monnet de la Universitat de Nova York,que no es pot lluitar contra imatges d’algú que vol votar i a qui la policia pega. I una altra cosa que s’ha evidenciat, també dolorosa: que veïns nostres, gent amb qui ens saludem cada dia, tot i haver vist les imatges, les han justificades, si és que no les han aplaudit.

I VAN DIR QUE L’ESTAT ESTAVA DISPOSAT A PAGAR EL PREU QUE FOS

Llegeixo que el nou horitzó d’ERC és tornar al consens del dret a decidir i sumar forces per forçar l’Estat a negociar. Recordo les paraules del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que l’Estat estava disposat a pagar el preu que fos però que les coses, en el millor dels casos, quedaven com estaven. Com que ho va dir Pérez Rubalcava, no hi va haver soroll mediàtic. Si davant hi tens un mur compacte, fet de materials diversos però mur al cap i a la fi, se’m fa difícil veure com faràs que el mur deixi de ser-ho i sobretot deixi d’acomplir la seva missió que és la d’aguantar l’edifici i protegir-lo d’embats no desitjats. Quina garantia hi ha que l’Estat s’avingui a negociar res perquè en lloc de dos milions i quart hi hagi tres milions i quart de catalans que votin forces anti-155? Cap ni una. Ja s’ha vist, convoquen unes eleccions pensant que les guanyaran, i tot i que no ha estat així, continuem amb el 155 a sobre. Es diu, fem govern per aixecar el 155 i Enric Millo en funcions de governador general del territori diu que ja en parlarem, que sempre es podrà obrar amb cirurgia fina. El diputat al Parlament de Catalunya excandidat a la presidència de la Generalitat i presoner polític Jordi Sánchez ha escrit: «La nostra llibertat no depèn en cap cas del que passi a les institucions. La decisió del Suprem ja està definida: castigar de manera exemplar els caps visibles, polítics i socials, del moviment sobiranista». Dijous es va saber que Òmnium i l’ANC han de pagar 110.000 euros a de multa cadascú per uns suposats usos irregulars de dades personals. Dimecres, Mútua Madrileña, va trucar a un dels mòbils de casa meva per vendre’ns una assegurança. Jo no els he donat pas el número; ús irregular de dades, però... Forçar l’Estat? Ui, ui.

LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

ESCENARI ANTIC: L’ENEMIC DEL MEU ENEMIC ÉS EL MEU AMIC

Aquell que és l’enemic del meu enemic, és el meu amic. Seguint aquesta regla s’han signat una pila de compromisos d’ajuda mútua entre eterns rivals units per una obsessió: abatre un tercer. A l’enemic del meu enemic se li riuen les gràcies perquè afebleix el nostre contrari i l’usem com a cas exemplificador de la nostra veritat. Seguint les opinions expressades en les files bel·ligerants o poc proclius a les tesis independentistes catalanes, es confirma la regla: la CUP és de cop i volta la seva aliada. Sí, ja sé que no és així, seguint els postulats ideològics, però un no és mai com creu que és, com es ven, sinó com el perceben els altres, com el compren; i en aquestes hores, els anti procés veuen la CUP com l’ariet que pot tombar allò que ells no han estat capaços de tombar tot i disposar de la immensa força dels aparells de l’estat, dels transparents i dels opacs. No és la primera vegada que a Catalunya hi ha qui vol fer la revolució abans de construir el país. Això ja va passar en la dècada dels 30 i es concretà, encara que no només, en l’anarquisme no catalanista (perquè senyores i senyors l’anarquisme també té pàtries, una flagrant contradicció per a aquells que presumeixen de no voler fronteres). Catalunya no es dividirà com preveu el senyor Aznar, no més del que ja està dividida Espanya. El fet català no existeix per gràcia de les expressions polítiques; no hi ha partit polític capaç de fer sortir al carrer un milió, dos milions de persones. La pega és que quan el fet català ha de prendre forma en partits, així funciona la democràcia, aquests, pensant en curt, el trinxen. Tampoc no és la primera vegada, ja va passar quan els partits de la transició van dinamitar l’Assemblea de Catalunya. Tenim uns polítics incapaços de gestionar el fet nacional. Això sí que juga a la contra, perquè a Espanya sí que en saben.

SI L'IMAGINARI COL·LECTIU VA COIX, LA SOCIETAT TRONTOLLA

Estructures d’estat és l’expressió que des de fa mesos està en boca dels partidaris del salt cap a la sobirania nacional catalana. Quan hom parla d’estructures d’estat cita hisenda, controls de fronteres i capacitats policials, cos de funcionaris, aeroports i ports, representacions a l’estranger, forces armades poques o moltes, etc. Són realment estructures que es palpen, que són materials. Hi ha, però, una estructura d’estat que és fonamental, que no es palpa però sobre la qual descansen totes les altres, és una superestructura: és l’imaginari col·lectiu. L’imaginari compartit pels diversos membres d’una societat és el ciment que la relliga, que l’explica a dins i a fora. L’imaginari col·lectiu és la suma de tradicions, d’experiències adaptatives i les corresponents preguntes i respostes i és l’essència de qualsevol societat, i sense aquest no hi ha aquesta. Compte! No llegim imaginari coma concepte excloent. Que un imaginari esdevingui excloent no és a causa d’aquest, és per culpa dels elements de la seva societat que es pensen ser el melic del món i són incapaços de reconèixer l’altre; per cert, gran error per afrontar la globalització i els moviments migratoris imparables, encara que els mesquins estats de la UE es pensin que poden aixecar tanques de formigó o de ganivetes tallants. Tot això que heu tingut la paciència de llegir, la qual cosa us agraeixo, ve a tomb de la notícia, poc esbombada per cert, que es redueix a dues hores setmanals l’assignatura de literatura catalana i el pas d’aquesta a assignatura “maria” i no avaluable per entrar a la universitat. L’utilitarisme guanya la partida, però la superestructura d’estat que és l’imaginari col·lectiu, que descansa també sobre la literatura pròpia, anirà coixa i hauríem de saber que tot plegat va d’imaginaris col·lectius; sempre hi ha anat i a tot arreu.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.

PER SI NO N'ESTEM SEGURS, ENS FARAN DIR SÍ DUES VEGADES

Crec que a hores d’ara els lectors que tenen la bona voluntat de llegir aquesta columna cada dissabte ja han entès que es tracta d’una columna d’opinió; no és un espai d’anàlisi. Tampoc és un espai per jutjar res ni a ningú i, com que no té deutes, a diferència de moltes de les coses dites  sobre la pregunta referendària, des d’aquí ja els avanço que jo la trobo ridícula.

És molt propi dels catalans el «sí però no». Ens perd l’estètica i a ponent ho saben, hi juguen i en fan befa. Tot sovint ens pregunten a veure si és que ens pensem que som diferents de la resta d’espanyols. Home!, com que això que implica aquest «ser»  depèn dels sentiments i aquests no estan subjectes a cap constitució ni a cap llei, doncs sí, n’hi ha molts milers que ens en sentim, de diferents; com els que se senten bolivians també se’n senten, de diferents. Però, observin com de rars som els catalans que, fins i tot allà on es pot passar amb una pregunta, els nostres governants en formulen dues. Allà on es pot posar un sí, els catalans, com si fos un eco, en podrem posar dos. I encara més complicat, potser algú posarà un sí i després posarà un no i ja no sabrem com comptar-ho. La pregunta del referèndum que farem podia haver estat binària: si o no. Hom  esdevé independent o no; la primera opció és la premissa indispensable per penjar la bandera a l’ONU, per federar-se o per confederar-se, la segona deixarà les coses com estan o molt pitjor, perquè l’Espanya eterna de dretes i esquerres s’abraonarà sobre Catalunya, anava a escriure com mai, però escriuré com sempre, perquè sempre ha estat així. Ah! I els recomano llegir les respostes d’alguns veïns de Manresa que viuen en barris majoritàriament de gent arribada d’Espanya ja fa dècades que publicava ahir Regió7 i extrapolin. Cap eufòria no està convidada si volem que el procés ens dugui a l’Estat independent. Comença el joc i es jugarà a fons i vull dir a fons.

SEMBLA QUE ELS ESPANYOLS, ELS FRANCESOS I ELS ALEMANYS VIATGEN POC

 

Recentment el príncep hereu de la casa de Borbó i futur cap d'Estat d'Espanya celebrava la fortalesa de la llengua espanyola a l'estat nord-americà de Florida. Aquest dimecres era notícia a la premsa francesa que l'organisme encarregat de vetllar per la presència de la llengua de Molière a la publicitat (ARPP) havia renyat 42 campanyes publicitàries perquè usaven a França la llengua de Shakespeare i en una altra, el cas de Desigual, la llengua de Cervantes. El mateix dimecres la premsa alemanya es feia ressò del pacte entre socialdemòcrates i democratacristians pel qual es pressionarà la UE perquè s'equipari l'alemany en importància al francès i a l'anglès, que són les dues llengües preeminents en les institucions europees. La premsa alemanya explica que és una iniciativa de l’SPD i que a la Merkel ja li va bé el rampell xovinista de la neoesquerra teutònica. També explica la premsa que a Alemanya estan preocupats pel retrocés de l'estudi de la llengua de Goethe a Holanda i als països escandinaus a causa de la seva progressiva substitució per l'anglès com a primera llengua vehicular en les seves relacions internacionals. Tornant a França, algunes de les empreses amonestades ja han criticat obertament les ingerències lingüístiques i les han qualificades de rampells identitaris. Es veu que només viatjant no n'hi ha prou per guarir-se del nacionalisme. I encara hi ha qui acusa els forassenyats catalans d'intransigents perquè lluiten amb llances contra els molins de la uniformitat lingüística espanyola, francesa (no oblidem Catalunya Nord) o italiana (hola, Alguer). Ah, clar, que els altres són estat! Ho veuen per què nosaltres també volem el nostre d'estat? El volem exactament pel mateix que ells, per caminar pel sender de la història amb nom propi i perquè és la nostra obligació amb les generacions que ens han precedit o com dirien en espanyol: «porqué es de bién nacidos».