I SABEN A QUI CARREGARAN ELS NEULERS? SÍ, HO HAN ENCERTAT

El mal menor? És el PSOE de Pedro Sánchez un mal menor? Vist des del procés català, tots els indicatius apunten que segurament sí. Però, canviarà en alguna cosa el discurs catalanòfob? molt temo que no. Poden venir formes més endolcides, potser, però si resseguim tot el que s’ha dit aquests darrers dies i els silencis eixordadors de qui hauria pogut, si més no matisar, el PSOE no donarà el braç a tòrcer; el fons es mantindrà perquè no té altra opció encara que vulgui, que no ho vol. El PSOE i també Podemos aspiren a emblanquir una Espanya ennegrida de fa generacions. De joves nacionalistes espanyols els va qualificar la premsa estrangera a Felipe González i Alfonso Guerra quan van guanyar les primeres eleccions després de l’ensulsiada de la UCD, la implosió de la formació política creada per Adolfo Suárez, personatge de matriu franquista que dubtava que es pogués ensenyar en català carreres universitàries. Aquells joves s’han fet vells, els dos citats i la colla, però si en alguna cosa no han canviat és en la concepció unitarista d’Espanya. Sí, d’acord, es fan dir federals i potser no volen tancat TV3 i Catalunya Ràdio, però encara ressonen les paraules d’Alfonso Guerra pronunciades el 2006 sobre la pelleringa en què van convertir l’Estatut de Catalunya aprovada pel Parlament: hem passat el ribot el cepillo», va dir. I encara ressona més fresca en la memòria el qualificatiu de racista adreçat al president de la Generalitat, el Molt Honorable Quim Torra, per l’ara president espanyol, Pedro Sánchez, i la comparació amb el polític ultra francès Le Pen. Agafin-se fort perquè la maquinària barroera ha començat a funcionar amb més força i saben a qui carregaran els neulers? Sí, ho han encertat.

I VAN DIR QUE L’ESTAT ESTAVA DISPOSAT A PAGAR EL PREU QUE FOS

Llegeixo que el nou horitzó d’ERC és tornar al consens del dret a decidir i sumar forces per forçar l’Estat a negociar. Recordo les paraules del socialista Alfredo Pérez Rubalcaba quan va dir que l’Estat estava disposat a pagar el preu que fos però que les coses, en el millor dels casos, quedaven com estaven. Com que ho va dir Pérez Rubalcava, no hi va haver soroll mediàtic. Si davant hi tens un mur compacte, fet de materials diversos però mur al cap i a la fi, se’m fa difícil veure com faràs que el mur deixi de ser-ho i sobretot deixi d’acomplir la seva missió que és la d’aguantar l’edifici i protegir-lo d’embats no desitjats. Quina garantia hi ha que l’Estat s’avingui a negociar res perquè en lloc de dos milions i quart hi hagi tres milions i quart de catalans que votin forces anti-155? Cap ni una. Ja s’ha vist, convoquen unes eleccions pensant que les guanyaran, i tot i que no ha estat així, continuem amb el 155 a sobre. Es diu, fem govern per aixecar el 155 i Enric Millo en funcions de governador general del territori diu que ja en parlarem, que sempre es podrà obrar amb cirurgia fina. El diputat al Parlament de Catalunya excandidat a la presidència de la Generalitat i presoner polític Jordi Sánchez ha escrit: «La nostra llibertat no depèn en cap cas del que passi a les institucions. La decisió del Suprem ja està definida: castigar de manera exemplar els caps visibles, polítics i socials, del moviment sobiranista». Dijous es va saber que Òmnium i l’ANC han de pagar 110.000 euros a de multa cadascú per uns suposats usos irregulars de dades personals. Dimecres, Mútua Madrileña, va trucar a un dels mòbils de casa meva per vendre’ns una assegurança. Jo no els he donat pas el número; ús irregular de dades, però... Forçar l’Estat? Ui, ui.

LES CINC ESTRUCTURES D’ESTAT SÓN ARA L’ENEMIC A ABATRE

Fa temps que hom esmenta el concepte estructures d’estat, tant que ja forma part de l’imaginari col·lectiu.Si hi ha estructura d’estat és que es pot fer una feina com si es tractés d’un ens polític independent. Els independentistes quan pronuncien l’expressió expressen un desig pel sí, i la volen fer créixer; els unionistes expressen un desig pel no i parlen com a màxim de descentralització, i fa un temps amb la boca petita, i, des de fa uns mesos sense cap vergonya, en reneguen perquè diuen que s’afebleix l’estat, que el volen centralista.Allò que hi ha darrere l’expressió està identificat i uns s’hi aferren i els altres s’hi han embocat per tenir-ho sota control, si no eliminar-ho. Així s’identifiquen cinc estructures d’estat principals per les quals val la pena usar totes les defenses o totes les ofensives: el Parlament, els Mossos d’Esquadra, els mitjans públics de comunicació, l’escola i la llengua. El Parlament de Catalunya ja fa temps que ha perdut la seva capacitat legislativa a mans d’un sistema judicial usat sense pudor pels que no tenen els vots però tenen la força de l’Estat. Els Mossos d’Esquadra obeeixen les lleis i els mandats estatals que són suprems, i ara pel 155 depenen directament del ministre de l’Interior, aquell que, amb les imatges de l’1 d’octubre al davant, les nega. Pel que fa als mitjans de comunicació públics, el dogal es diu lleis fiscals fetes a mida de l’Estat per convertir-los en residuals per la via de la inanició econòmica. A l’escola de la immersió lingüística se la culpabilitza d’adoctrinar (¿cree el ladrón que todos son de sucondición?), de fer catalanets en un estat que això és vist com una ofensa a la unitat pàtria. I de la llengua, què se’n pot dir? És el que més molesta Espanya des de sempre.

RESISTÈNCIA, GENT I HEROIS DE LA PÀTRIA EN QUI ENCARNAR-SE

La capacitat de resistència pot ser un bon motiu per a un estudi sociològic del procés. La capacitat de resistència dels partidaris de la república independent de Catalunya davant les múltiples ocasions de desànim causades des dels poders de l’Estat espanyol o des de les pròpies files, és el distintiu d’aquesta llarga campanya d’emancipació empesa des de la base i amb la base vigilant. Es diu que el procés el va començar la gent aquell ja reculat mes de juny del 2010 després de fer-se pública la sentència del Tribunal Constitucional que deixava l’Estatut del 2006 convertit en caricatura, i es diu que el procés l’acabarà la gent. Quan es diu la gent, hom fa referència a aquesta transversalitat social que surt una i una altra vegada al carrer com ho va fer la setmana al parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya; com ho van fer l’altra per la constitució del Parlament; com ho fan cada dia per places de viles i ciutats recordant els empresonats i els exiliats a causa de la causa o que voten opcions independentistes en un nombre no desitjat pel poder. Però tots els moviments necessiten qui els encapçali; escapçats els caps s’acaba la cosa, es pensa des dels poders de l’Estat; de fet, s’ha verbalitzat així: «descabezado!». I és cert, els i les caps donen forma humana als anhels i potser és per això mateix que els presos i els exiliats s’han convertit, encara més, en l’encarnació dels anhels dels seus partidaris. Les societats necessiten herois en qui encarnar-se; totes les societats, totes; les imaginades pels universalistes també o potser encara en necessiten més, de referents, universals, això sí; per cert, quantes referències hi ha a herois de la pàtria en les societats no nacionalistes? A Espanya ja començaven, en el meu temps d’escolar adoctrinat en el nacionalcatolicisme i el falangisme, per Viriato i n’ha seguit una llista...

«De aquellos barros, estos lodos», refrany castellà

En una entrevista a Ernest Maragall que va publicar la revista l’Avenç recentment, el germà de qui va ser alcalde socialista de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2003 i 2006, Pasqual Maragall, explica que després que el Parlament de Catalunya aprovés la reforma de l’Estatut van fer cap a la seu del PSC del carrer Nicaragua 75 contents, pensant-se que hi trobarien bon humor perquè el Govern tripartit havia aconseguit tirar endavant no sense esforços importants la proposta de nou Estatut, i que en lloc de rebre’ls amb l’alegria que se suposava ho van fer amb ambient de funeral. Maragall ho explica amb amargor; probablement aquella actitud va ser el primer símptoma important de distanciament del partit respecte del seu germà. La història de la sortida dels Maragall de les files del PSC és prou coneguda i va ser de tot menys amistosa. Dimecres dia 17, Ernest Maragall, de 77 anys, presidí la mesa d’edat del Parlament de Catalunya que feia arrencar la nova legislatura tot i que intervinguda encara pel 155 i pel control total de les finances catalanes per part del govern espanyol. El discurs de Maragall, ara diputat per ERC, va ser contundent amb l’ostracisme en què viuen els dirigents catalans empresonats, diputats o no, i els exiliats encapçalats pel president Puigdemont. Maragall va recordar el gest de mà allargada que significava aquell Estatut del 2005. Qui signa hi era aquell dia, a l’hemicicle català, va ser una jornada certament festiva que acabà amb brindis de cava i tot. Una mà allargada que no trobà ningú que l’encaixés, una mà allargada que es va trobar el boicot institucional de l’espanyolisme i l’hostilitat declarada. «De aquellos barros, estos lodos»

A PROPÒSIT DEL MANIFEST KOINÉ I DE LLUÍS RABELL I JUAN MARSÉ

El diputat al Parlament per Catalunya sí que es pot Lluís Rabell, i l’escriptor Juan Marsé tenen en comú que a vegades no llegeixen sobre allò que opinen o que, si ho llegeixen, a vegades, no ho entenen. Ambdós han coincidit a blasmar el manifest Koiné, signat per 250 lingüistes i gent de les lletres catalanes que alerten del mal estat del català. Rabell ha qualificat el document de racista  i Marsé, al final d’una entrevista sobre un nou llibre seu i en resposta a una pregunta entrada amb calçador, confon conèixer llengües amb el bilingüisme per «collons» (uso aquí l’expressió seva amb què acaba l’entrevista) a què està sotmès el catalanoparlant a vegades sota la invocació de la pàtria espanyola, altres en nom d’una pretesa llibertat individual i encara una tercera adjudicant el català a la burgesia explotadora i el castellà al proletariat explotat. El manifest Koiné fa un repàs de la història de la minorització de la llengua catalana sota els règims diversos, diagnostica la progressiva substitució lingüística a favor del castellà (han escoltat mai: txutxes, culumpius, les dotze i mitja, vale o buenu?) i denuncia les formacions polítiques interessades a perpetuar el bilingüisme. S’acusa els signants d’intransigents lingüístics perquè treballen a favor de la llengua catalana, talment com altres fan amb les seves altres llengües. Els convido a llegir el parà- graf que clou el manifest: «Manifestem la necessitat, en definitiva, que s'incorpori al procés constituent la voluntat d'articular la llengua catalana coma eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d'un país normal,  fa a la llengua». Han llegit prohibició del castellà? No? Doncs Rabell i Marsé sí.

ASSESSORS DELS POLÍTICS, ENTESOS O ESTÓMACS AGRAÏTS

Els assessors dels polítics, ¿gent entesa en una matèria o estómacs agraïts? Aquesta és la qüestió. La figura de l’assessor és una figura nascuda i crescuda a l’empara de les institucions parlamentàries, vull dir en aquelles que fan lleis, normes o ordenances després de parlar molt o poc segons si hi ha suma de minories o es tracta de majories que tot ho rebreguen. A Girona, per exemple, hem sabut que el sarau al seu Ajuntament, entre altres coses probablement inintel·ligible per a la resta de la humanitat, també té a veure amb la quantitat d’assessors que volia el candidat de CDC a l’alcaldia. Si, per exemple, tenen la sort de visitar el Parlament de Catalunya en dia de feina, observaran que alguns diputats es desplacen envoltats de gent, sempre amb el mòbil a la mà, que no són diputats però que circulen lliurement per l’interior de la institució; aquests són els assessors. Ningú no els ha escollit en eleccions, no són funcionaris de la casa, no són periodistes parlamentaris, són assessors, són gent de confiança. Però exactament què fan?cEn els inicis del període postfranquista i l’entrada a les institucions de molta gent provinent de l’associacionisme i de la brega antifranquista, els nous escollits necessitaven assessorament en arquitectura, urbanisme, legislació, ensenyament... i se cercaven professionals d’aquests àmbits que moltes vegades assessoraven per gratia et amore, vull dir de franc o gairebé; eren els temps heroics. No dic que s’hagi de tornar a aquesta manera de fer, però ¿voleu dir que cal tal plèiade d’assessors amb carnet de partit a la boca?O no és millor cercar els especialistes quan cal i només pel temps que cal? Que no se saben espavilar els escollits? Que no hi ha serveis tècnics de tota mena a les institucions? Que és que hi ha molta desconfiança? O és que hi ha favors per pagar?

SI FA UNES HORES BUFAVA, AVUI ESTIC SATISFET

No m'he atrevit a escriure aquest article fins que no he vist clar que el Parlament de Catalunya investiria president de la Generalitat al Molt Honorable Carles Puigdemont; qüestió de prudència, no fos cas que... Si fa unes hores signava una opinió a diari@regio7 en què bufava contra els polítics catalans que no es posaven d’acord per investir president, avui escric per congratular-me de tot el contrari. Espero amb delir saber els trencacolls que s’han hagut de vèncer per arribar a la investidura, ens ho deuen.

Dissabte a la tarda, vaig passar algun temps pel centre de Manresa, en el Passeig de Pere III que pels que no coneguin la ciutat n’és la quinta essència hivern i estiu. No havia vist mai, i creguin que m’hi passo moltes hores al carrer, a tanta gent de mitjana edat, dels que tenen pressa perquè ja tenen, tenim, més passat que futur tal com canta en Raimon, caminant i pendent del mòbil. Tafaner de mena com sóc, em vaig acostar a alguns dels connectats i tots, tots estaven pendents de l’acord final i un cop es va llançar la notícia pels volts de les set de la tarda, les cares van transmutar. Els rostres, els espills de l’ànima, van mostrar una ànima tranquil·litzada, contenta, amb mesura encara, pendents del si no fos que... Ullets amb guspira, ei! i algunes abraçades i encaixades de mans. Eren tots els catalans de què parlen els unionistes? No! Eren els catalans que jo veia i és d’aquests que parlo, perquè puc i perquè tinc altaveu i perquè jo era, sóc també un d’ells.

Serà fàcil! Què va! Serà molt complicat i avanço: serà dolorós. Només cal escoltar els diputats escollits pels ciutadans que viuen a Catalunya i que no estan pel Procés. Ens esperen dies de paciència, de molta paciència; em comprometo públicament a tenir-la, la paciència. Dies de pedagogia, molta pedagogia, però ja hi estem acostumats. I dies en què es visualitzarà molta mala fe, mala llet i molta ignorància. Coneixent com conec des de fa més de quaranta anys, algun assessor-diputat de la senyora Arrimadas, per exemple, en puc donar fer.

PUBLICAT EL 2/10/2005. ACTE SOBIRÀ

El Parlament de Catalunya feia goig divendres. Hom podrà sentir-se més o menys d’acord amb el text de la proposta de nou Estatut, però el dia 30 de setembre del 2005 quedarà per a la història com el dia en què la cambra catalana va fer l’acte de sobirania més gran després de l’aprovació de l’Estatut de Sau. I, per aquest sol fet, val la pena estar satisfets. Perquè és això el que irrita més la caverna espanyola de signe divers: que a Catalunya, 120 dels 135 diputats que ens representen per sufragi lliure, universal i democràtic (cosa que obliden sistemàticament els corifeus del catastrofisme hispànic), hagin fet un acte de sobirania. Ha costat déu i ajuda. Ha calgut desplegar totes les arts de la persuasió, de l’oratòria, de les relacions personals. El Parlament ha estat més que mai l’àgora de la discussió, de la confrontació i, divendres, de la satisfacció. No pas d’una satisfacció ingènua, a ningú no se li escapa que es comença a caminar per un sender aspre, ple d’entrebancs, de males intencions, d’insults, de desqualificacions; escoltant la COPE, Acebes i Zaplana i la colla del PP sembla que s’esperi un pronunciamento militar. Tampoc no ho posaran fàcil alguns barons del PSOE, però ja els ho va dir el President Maragall des del pupitre parlamentari: que comencin a caminar solets. Però l’Estatut no ens durà el millor dels móns; el millor dels móns ens l’hem de guanyar els catalans esforçadament dia a dia fins al final. 

SENSE REGLES DE JOC NOVES, UNA ALTRA CATALUNYA ÉS UN IMPOSSIBLE

La Generalitat és una administració, no és un govern; no ho ha estat mai des del seu reinici. La Generalitat no té la capacitat recaptatòria pròpia d’un govern; és una administració intermèdia; una més. Ser govern és consubstancial a poder disposar d’una hisenda que forneixi dels diners que aquest govern distribuirà en funció de la seva concepció de la cosa pública i de les seves relacions amb la cosa privada. Quan en aquells anys remots de la redacció del primer estatut que havia de guiar la nostra reiniciada vida, els actors polítics que el van escriure van renunciar a la hisenda pròpia, van convertir la Generalitat en només una administració finalista i amb un marge de maniobra molt petit. No es va voler veure aleshores i s’ha continuat en el mateix to fins ara. No ho van voler veure ni les dretes ni les esquerres, avui tots en disputa de l’anomenat centre (aquestes darreres hores,Nuet de Sí que es Pot), i fins que la crisi i els escàndols (cap dels dos conceptes no ha passat encara a millor vida) no els han fet baixar del ruc, no han posat el crit al cel. Els governs espanyols en tot moment han governat Catalunya com ho han fet i fan en les altres regions espanyoles llevat del País Basc i de Navarra, a qui adjudiquen encara no sabem quins drets històrics que possiblement són la cortina que amaga altres concessions a causa d’altres fets; una fossilització que dretes i esquerres espanyoles defensen mentre rebutgen sistemàticament qualsevol «privilegi» per a Catalunya. Aquesta situació d’un govern que no disposa de l’entrada de diners i d’un Parlament a qui anul·len les lleis també l’haurien de tenir present aquells que asseguren sense envermellir que així una altra Catalunya és possible. Amb aquestes regles de joc,impossible! Encara que es canviïn prioritats, s’acaba topant amb la realitat de la caixa buida.

UNA SESSIÓ VISCUDA SENSE ÈPICA I AMB POSATS MASSA GREUS

Ni el President Mas ni Oriol

Junqueras no van oferir cap

mena de lluïment; uns

posats tan poc creïbles que

semblaven pactats

Foto: Salvador Redó

El ple del Parlament de Catalunya ha aprovat la llei de consultes en un marc de posats greus i sense espai per a l’èpica. Ni el President Mas ni el cap de files d’ERC, Oriol Junqueras, han facilitat la fotografia: una encaixada breu de mans i com si no hagués passat res cadascú per la seva banda i adéu. Massa poc agraït tot plegat, com per no sospitar que els posats havien estat pactats abans; i és que ni durant la sessió no s’han adreçat cap gest de complicitat. També a diferència del ple del 30 de setembre del 2005 en què l’aleshores cara visible d’IC Joan Saura maldava per fer-se un forat en la fotografia amb el President Maragall i Carod Rovira, ni Herrera ni Camats no s’ha mogut del seu escó i ha estat el President Mas qui els ha adreçat un gest de complicitat. Sobrietat en els gestos dels diputats de les forces polítiques que han aprovat la llei i mal humor en les files de Ciutadans i del PP exterioritzat amb l’arrencada a córrer un cop la presidenta del Parlament Núria de Gispert ha clos el ple. Aquest gest ha donat dues fotografies agraïdes entre tanta formalitat: la diputada Sánchez-Camacho del PP i el diputat Rivera de Ciutadans passant pel corredor central de l’hemicicle entre aplaudiments, és clar que no anaven adreçats a ells sinó a la llei aprovada, que, recordem-ho, ho ha estat per 106 vots a favor i 28 en contra; els del sí i els convidats de la llotja, entre ells Muriel Casals d’Òmnium i Carme Forcadell de l’ANC, s’aplaudien els uns als altres. Poc fotogràfic però curiós d’observar és el codi que usen els caps dels grups parlamentaris per marcar el sentit del vot. Dolors Camats i Marta Rovira mouen els dits alternativament endavant i endarrere mentre que la resta fan girar la mà al voltant d’un imaginari eix del canell; la diputada de Ciutadans Carina Mejías usa un o altre sistema indistintament i els tres diputats de la CUP xiuxiuegen entre ells. I mentre en la reduïda geografia del Parlament es tractava sobre el país i davant la seva façana es concentrava alguns centenars de catalans amb estelades per aplaudir o escridassar segons qui en sortia, el parc de la Ciutadella era escenari primerenc de la festa de la Mercè i com és habitual els parterres de gespa aixoplugaven músics de carrer, converses, sopars a la fresca i trobades amoroses de festeig. La vida, vaja!

Galeria d'imatges
Fotos: Salvador Redó