ELS DIES INTERNACIONALS DEL QUE SIGUI I ANAR TIRANT

Els dies internacionals del que sigui són la mostra més evident que el motiu de commemoració roman en la llista d’afers pendents; és la mostra palpable que encara no s’ha resolt el problema. Aquesta setmana, el dia 8, hi ha hagut el Dia Internacional de les Dones, abans amb l’afegitó de treballadores. Quan els responsables del títol es van adonar que deia el contrari del que volien dir, van treure això de treballadores perquè l’adjectiu era en ell mateix discriminatori, ja que deixava fora aquelles dones, milions, que no paren de treballar i ho fan sense remuneració perquè són les encarregades de tirar endavant la llar i tenir cura dels infants i dels avis i tot per gratia et amore, vull dir de franc. Si encara hem de commemorar el dia de les dones és perquè coma societat no hem resolt els greuges que afecten la meitat d’aquest planeta, jo crec que a la meitat que l’aguanta, que l’apuntala quan les coses no funcionen. L’atzar ha volgut que dimecres m’entrabanqués amb unes fotografies fetes el novembre del 1989 a Manresa en què es veu una pintada on, potser amb poca elegància però molt clarament, es llegia: «Dona, t’hauran de violar a tu per unir-te a la nostra lluita?». Vint-i-vuit anys després encara hem de lamentar morts per violència de gènere, agressions sexuals, a la dignitat laboral de les dones que és produeixen, per exemple, quan se’ls paga menys que a un home per la mateixa feina, entrebancs professionals, jornades inacabables a la llar. I això és tan vell... Les nostres àvies que treballaven al tèxtil ja vivien aquesta vida; els diumenges a fer la bugada i ells al bar a jugar al dòmino. És tan vell que s’ha fossilitzat, i no em sembla que bufin aires de canvi malgrat la pila de bones paraules i de manifestos.

L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO

 A l’arxiu fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres; hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions; era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada, que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia. Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament? (no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya no.