ELS DIES INTERNACIONALS DEL QUE SIGUI I ANAR TIRANT

Els dies internacionals del que sigui són la mostra més evident que el motiu de commemoració roman en la llista d’afers pendents; és la mostra palpable que encara no s’ha resolt el problema. Aquesta setmana, el dia 8, hi ha hagut el Dia Internacional de les Dones, abans amb l’afegitó de treballadores. Quan els responsables del títol es van adonar que deia el contrari del que volien dir, van treure això de treballadores perquè l’adjectiu era en ell mateix discriminatori, ja que deixava fora aquelles dones, milions, que no paren de treballar i ho fan sense remuneració perquè són les encarregades de tirar endavant la llar i tenir cura dels infants i dels avis i tot per gratia et amore, vull dir de franc. Si encara hem de commemorar el dia de les dones és perquè coma societat no hem resolt els greuges que afecten la meitat d’aquest planeta, jo crec que a la meitat que l’aguanta, que l’apuntala quan les coses no funcionen. L’atzar ha volgut que dimecres m’entrabanqués amb unes fotografies fetes el novembre del 1989 a Manresa en què es veu una pintada on, potser amb poca elegància però molt clarament, es llegia: «Dona, t’hauran de violar a tu per unir-te a la nostra lluita?». Vint-i-vuit anys després encara hem de lamentar morts per violència de gènere, agressions sexuals, a la dignitat laboral de les dones que és produeixen, per exemple, quan se’ls paga menys que a un home per la mateixa feina, entrebancs professionals, jornades inacabables a la llar. I això és tan vell... Les nostres àvies que treballaven al tèxtil ja vivien aquesta vida; els diumenges a fer la bugada i ells al bar a jugar al dòmino. És tan vell que s’ha fossilitzat, i no em sembla que bufin aires de canvi malgrat la pila de bones paraules i de manifestos.

AUXILIAR DES DE LA RAÓ, AMB EL COR CALENT PERÒ AMB EL CAP FRED

En un estat de benestar residual, això és liberal, les entitats no governamentals són les cridades a tenir cura en exclusiva dels ciutadans més desafavorits quan la resta de mecanismes socials fallen. En un estat del benestar socialdemòcrata el lloc reservat a la caritat és residual. I en la societat del benestar europeu, a mig camí de l’un i de l’altre i on la moral catòlica té un gran pes, la família i especialment les dones i les entitats del tercer sector arriben allà on no ho fa l’acció pública. A Catalunya estem en aquest tercer grup, amb una deriva des de fa algun temps cap al primer. Càritas de Manresa ha llançat un eixordador crit d’alerta que té la virtut de no buscar la llagrimeta sinó de posar sobre la taula una realitat social punyent i una deficiència organitzativa clamorosa que dificulta poder afrontar la situació amb certes garanties d’èxit. En poques paraules: molta gent fa moltes coses però... És molt propi de la nostra societat la duplicitat, la triplicitat i el desgavell. Afrontar la crisi social requereix molta escalfor al cor però, sobretot, molta fredor al cap. En una ciutat com Manresa, qui hagi de liderar l’atenció als desafavorits, ¿l’Ajuntament potser?, ho ha de fer comptant amb tothom però proporcionant una visió global de la jugada fiable. Una foto de la situació és el que demana el president de Càritas, Jaume Espinal. Això és essencial per ser eficaços i per evitar la picaresca; ja ho sabeu: això de la condició humana que no marxa ni amb fum de sabatots. La picaresca deslegitima la bona feina als ulls del ciutadà. Em sembla una magnífica idea lligar ajuda a canvi de compromís, de feina. De franc no hi pot haver res. Sabem les xifres, la quantitat d’auxili, però desconeixem la qualitat del receptor. Per cert, tinc una debilitat pels problemes dels avis i de la mainada. Què en sabem? Agrairé una comunicació, ja tenen el meu correu electrònic.