UNES ELECCIONS IMPOSADES QUE HAN CONSTATAT ALGUNES COSES

Ja està, ja hem votat, ara sí, amb les normes imposades pel tripartit del 155. Urnes amb poc glamur, de formes vulgars, què hi farem, però autoritzades. Ja hem votat, sense haver-nos de llevar d’hora, d’hora; sense l’ai al cor o a la ronyonada; vostès ja m’entenen; i així, aquestes eleccions han deixat constància d’algunes coses. Vegem-ho: l’anticatalanisme ha alimentat un ou de serp anomenat Ciutadans que com ja vaig advertir (i dispensin l’autocita però és que davant de tants experts sorpresos...)  des d’aquestes pàgines el 5 de febrer del 2006 «només era qüestió de temps que l’ou esclatés. La cria diu que no té pàtria i que és ciutadà del món. Compte!» Una altra constatació: això de la ciutadania del món dels pseudoliberals, oi Arrimadas?, o l’internacionalisme d’algunes esquerres, oi Monedero?, és mentida i de seguida que poden treuen la seva bandera; ei, res a dir, però s’atrapa abans un mentider que un coix. Una altra és que unes eleccions organitzades per enterrar l’independentisme, l’han reafirmat, per tant, l’han reviscolat; no és fàcil sota l’atenta mirada d’Europa enterrar la idea nuclear de més de dos milions de ciutadans. I en cara una altra més: el bloc del 155 ha experimentat un transvasament de vots d’uns als altres i d’aquí no han passat; ha quedat clar que molts votants del PSC en realitat a qui votaven era al PSOE dels candidats del «pueblo» i que ara identifiquen Ciutadans com a aquells que preservaran millor el seu imaginari col·lectiu; de fet la mateixa Arrimadas ha demanat el vot etnicista dels andalusos afincats a Catalunya; talment com ho va fer l’Iglesias del Podemos en el “memorable” míting de presentació al pavelló de la Vall d’Hebron, demanant el vot dels Extremenys. I encara una altra constatació i aquesta, per comentaris rebuts, molt dolorosa: gent de Sant Joan de Vilatorrada o de Castellgalí, per exemple, on la llista més votada ha estat Ciutadans, han descobert que tenen molts veïns a qui no ha desagradat les accions de les forces policials l’1-O  perpetrades dins les escoles compartides pels fills de tots.

L’ESPANYA D’AZNAR ES MANTÉ SENCERA I LA MEVA CATALUNYA NO

 A l’arxiu fotogràfic d’aquest diari hi ha unes fotografies que em fan mal cada vegada que les miro: les agressions de militants de col·lectius independentistes a militants d'ERC que volien fer l'ofrena al monument del Fossar de les Moreres; hi va haver sang, com testimonien les imatges, i hi va haver insults i desqualificacions; era l’11 de Setembre del 2005. Va ser un matí per a la vergonya. El motiu de l’enfrontament: la participació d’ERC en el govern tripartit del President Pasqual Maragall juntament amb ICV de Joan Saura. Qui escriu, s’hi va trobar de ple; no m’ho han explicat, ho vaig fotografiar. Aquell desgraciat matí em van caure alguns vels i em va quedar clar que hi ha gent, enrocada amb l’estelada, que no s’avé a raonaments. Perplex, vaig afegir una altra dosi al sac de la ironia i de l’escepticisme per anar sobrevivint dins aquesta religió personal que és la independència del meu país, d’aquell territori on, com diria el molt injuriat però no gaire llegit Josep Pla, quan dic bon dia em responen amb un altre bon dia. Ahir, llegia una informació que m’ha recordat aquells fets: gent que es manifestava a favor d’un acord de govern convocada per l’ANC i gent que es manifestava sota el lema de «Mas mai més» van coincidir entre la plaça de la Catedral i la plaça de Sant Jaume de Barcelona i es van dir de tot menys bonics. Sociològicament són els mateixos bàndols. Saben què és la ràbia? Saben què és l’emprenyament? (no confongueu amb frustració, senyor Iceta). Saben què és albirar la certesa clara i nítida que no podré deixar com a llegat una Catalunya plena a la meva néta? Doncs, saben què? No els ho dic, però sí que els dic que no han estat, ni els uns ni els altres, a l’altura de la bona gent que va parir el procés. I, a més a més, Aznar tenia raó, la seva Espanya roman sencera i la meva Catalunya no.