SE’N DIU CLIMA MEDITERRANI I ES DISTINGEIX PER LES TORRENTADES

Raimon canta des del 1983: «Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre». En aquest fragment de cançó es descriu allò que de petits havíem estudiat en les classes de geografia i que es deia clima mediterrani. El clima mediterrani es distingeix per les torrentades, pels cops de la meteorologia, però a canvi ens proporciona les quatre estacions; aquesta variabilitat que fa més passador l’any, o que ho feia perquè fa una temporada que anem de la fredor a la calor en un no res. El clima mediterrani és arrauxat; si una societat és en origen un producte de la seva adaptació a la geografia i a la climatologia, potser per això els mediterranis no som tan calculadors com els nòrdics. Als mediterranis, la natura ens proveeix més diversificadament que no pas a la gent de nord enllà; per això s’afarten en els nostres restaurants quan vénen de vacances; per això i perquè els surt més barat per la més gran disponibilitat de matèria primera i pel diferencial econòmic també! A la gent del clima mediterrani no ens hauria d’estranyar que a l’hivern fes fred, que plogués a la primavera, que ens ofeguéssim de calor a l’estiu i que ens constipéssim a la tardor; això és el que ha de ser a causa de la nostra actual ubicació terràqüia; cercar gaires explicacions més enllà ens pot dur a entendre la fenomenologia de les coses, però si aquesta saviesa ens servís per no edificar a les lleres de les rieres, sota cingles rocallosos i pendents propicis a allaus o en línies costaneres modificades a cop de passejos marítims i ports esportius, rai. Però no, saberuts com som, ens pensem dominar la natura, quan només en som un mer producte a la seva mercè.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 1. ELS MANTERS DE ROSES

El llenguatge políticament correcte els diu que són subsaharians, però la gent en diem negres. Homes i també alguna dona, fornits, grans d’envergadura, vestits com qualsevol de nosaltres, arreglats, en diríem. Potser tots vénen d’una mateixa zona de l’Àfrica perquè físicament s’assemblen molt i, quan no s’expressen en francès o anglès amb els clients, observes que entre ells parlen la mateixa llengua, per a nosaltres incomprensible, qui sap si l’únic record tangible del seu rodal. Són els manters i han vingut per quedar-se. Al seu darrere, el golf de Roses pren un color bordeus esclarit; és el capvespre que enfila l’adéu al dia. A l’altra banda dels finestrals, el primer món sopa bufet lliure. Juguen al gat i a la rata amb les policies: ara passes, ara recullo; ara t’allunyes, ara paro la mercaderia. Cap de les policies que passegen amunt i avall, probablement obeint unes ordres que diuen que s’han de fer veure perquè així donen sensació de seguretat, no aguantaria una competició de pols amb els manters del meu estiu. Tampoc no els cal, són l’estat, i quan aquest esposa punitiu, no té aturador, és qui fa les lleis i qui genera els discursos convenients per justificar-se quan li cal. El client del comerç dels manters viu allunyat de la línia que separa legalitats d’il·legalitats; només veu una bossa, una samarreta o un calçat esportiu de renom a meitat de preu. El client dels manters vol ignorar tot el que hi ha darrere d’aquell producte fabricat per enredar-lo; equipat amb xancletes i samarreta d’imperi, però també vestit per anar a sopar en taules de tovalles de lli, li importa més consumir que no pas fer-se preguntes. Qui vol incomoditats durant les esperades i sempre curtes vacances d’estiu?