ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 1. ELS MANTERS DE ROSES

El llenguatge políticament correcte els diu que són subsaharians, però la gent en diem negres. Homes i també alguna dona, fornits, grans d’envergadura, vestits com qualsevol de nosaltres, arreglats, en diríem. Potser tots vénen d’una mateixa zona de l’Àfrica perquè físicament s’assemblen molt i, quan no s’expressen en francès o anglès amb els clients, observes que entre ells parlen la mateixa llengua, per a nosaltres incomprensible, qui sap si l’únic record tangible del seu rodal. Són els manters i han vingut per quedar-se. Al seu darrere, el golf de Roses pren un color bordeus esclarit; és el capvespre que enfila l’adéu al dia. A l’altra banda dels finestrals, el primer món sopa bufet lliure. Juguen al gat i a la rata amb les policies: ara passes, ara recullo; ara t’allunyes, ara paro la mercaderia. Cap de les policies que passegen amunt i avall, probablement obeint unes ordres que diuen que s’han de fer veure perquè així donen sensació de seguretat, no aguantaria una competició de pols amb els manters del meu estiu. Tampoc no els cal, són l’estat, i quan aquest esposa punitiu, no té aturador, és qui fa les lleis i qui genera els discursos convenients per justificar-se quan li cal. El client del comerç dels manters viu allunyat de la línia que separa legalitats d’il·legalitats; només veu una bossa, una samarreta o un calçat esportiu de renom a meitat de preu. El client dels manters vol ignorar tot el que hi ha darrere d’aquell producte fabricat per enredar-lo; equipat amb xancletes i samarreta d’imperi, però també vestit per anar a sopar en taules de tovalles de lli, li importa més consumir que no pas fer-se preguntes. Qui vol incomoditats durant les esperades i sempre curtes vacances d’estiu?

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.