ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 1. ELS MANTERS DE ROSES

El llenguatge políticament correcte els diu que són subsaharians, però la gent en diem negres. Homes i també alguna dona, fornits, grans d’envergadura, vestits com qualsevol de nosaltres, arreglats, en diríem. Potser tots vénen d’una mateixa zona de l’Àfrica perquè físicament s’assemblen molt i, quan no s’expressen en francès o anglès amb els clients, observes que entre ells parlen la mateixa llengua, per a nosaltres incomprensible, qui sap si l’únic record tangible del seu rodal. Són els manters i han vingut per quedar-se. Al seu darrere, el golf de Roses pren un color bordeus esclarit; és el capvespre que enfila l’adéu al dia. A l’altra banda dels finestrals, el primer món sopa bufet lliure. Juguen al gat i a la rata amb les policies: ara passes, ara recullo; ara t’allunyes, ara paro la mercaderia. Cap de les policies que passegen amunt i avall, probablement obeint unes ordres que diuen que s’han de fer veure perquè així donen sensació de seguretat, no aguantaria una competició de pols amb els manters del meu estiu. Tampoc no els cal, són l’estat, i quan aquest esposa punitiu, no té aturador, és qui fa les lleis i qui genera els discursos convenients per justificar-se quan li cal. El client del comerç dels manters viu allunyat de la línia que separa legalitats d’il·legalitats; només veu una bossa, una samarreta o un calçat esportiu de renom a meitat de preu. El client dels manters vol ignorar tot el que hi ha darrere d’aquell producte fabricat per enredar-lo; equipat amb xancletes i samarreta d’imperi, però també vestit per anar a sopar en taules de tovalles de lli, li importa més consumir que no pas fer-se preguntes. Qui vol incomoditats durant les esperades i sempre curtes vacances d’estiu?

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.