Ha mort Joan Vehí, el fuster i fotògraf de Salvador Dalí

Va gaudir de la confiança de Salvador Dalí i de Gal·la; els veia de carrer, a casa i fent els artistes; els va escoltar, interpretar, ajudar; els va fotografiar centenars de vegades i va guardar el preuat tresor embolicat per la discreció. Sense la persistència fotogràfica de Joan Vehí no coneixeríem bona part de la vida quotidiana de la parella de Port-lligat, de quan Dalí no feia de Dalí.

Article publicat el 3/juny/2017
Text i fotos: Salvador Redó/Regió7

Fuster ebenista i fotògraf, dues professions ben allunyades una de l’altra que Joan Vehí i Serinyana (Cadaqués 1929-2020) va agermanar amb resultats d’excel·lència. Vehí va fixar la iconografia de Salvador Dalí, les fotografies que li va fer al llarg de trenta-cinc anys són la història gràfica de l’artista figuerenc des del 1952.

Aquesta és una història de confiança, la suficient perquè, quan arribaven visites a casa, el pintor li digués: «Joan, ara ho deixem estar que vaig a fer de Dalí». El fuster Vehí, que es formà en l’aprenentatge de la fusteria artesanal, que es preocupà d’ampliar el coneixement de l’ofici amb la seva mecanització, tenia taller al carrer de l’Església número 5 de Cadaqués i començà els tractes amb Dalí fent-li els marcs de les teles, després van venir mobles i ginys com el que permetia a Dalí pintar assegut encara que la tela fes tres metres d’alçada i que es pot veure si visiteu la casa de Portlligat.

Vehí s’enduia les càmeres a tot arreu i també a casa de Dalí i de Gal·la; els va començar a fotografiar  i la parella es deixava, i Vehí va començar a acumular material, sempre des de la discreció: Dalí amb les visites, la parella amb Marcel Duchamp, amb Richard Hamilton, guru i creador del pop art, i una llarguíssima llista. Va ser el mateix Hamilton qui li proposà el 1980 de mostrar part del seu treball en una col·lectiva amb Jakob Bill i en què també exposà obra Albert Ràfols-Casamada, el mateix Hamilton i Jaspers  Johns, entre d’altres. El fuster i fotògraf agafava cos d’artista i passava de l’anonimat a la primera línia pública de la gent que tractava els Dalí amb familiaritat.

L’antiga fusteria ara és la seu de la Fundació Joan Vehí, que vetlla pel manteniment d’una col·lecció amb més de cent mil negatius on hi ha també la història gràfica del Cadaqués de l’última meitat de segle, una magnífica col·lecció de càmeres fotogràfiques i un petit apartat personal que inclou les cartes que envià a la nòvia mentre feia la mili o les dues caixes-joier treballades amb el burí a mà que li féu en les hores perdudes mentre feia el soldat, «les tinc ordenades, les cartes, perquè les tenia guardades en capses de sabates i, quan jo no hi sigui, no vull que vagin a cremar». De l’ebenista Vehí podeu veure, a Port-lligat, una delicada tauleta-centre i un secreter dissenyats per Dalí, i al castell de Púbol, el llit de Gal·la. «El client sempre té raó, per això vaig treballar tant per a Dalí i Gal·la».

                                                    Dalí pintava en aquesta sala on hi ha el giny per a teles grans

                                                    La delicada tauleta que Dalí imaginà i que Vehí va fer

EL FOTÒGRAF EN EL PUNT DE MIRA DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Aquest és un article per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes, vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres, de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).