VAN REGALAR L’1 D’OCTUBRE DEL 2017 I ELLS HO SABEN MOLT BÉ

Photo by Salvador Redó/Regió7

Van regalar l’1 d’octubre del 2017 i ells ho saben molt bé; ho van saber al cap de poques hores d’haver ordenat les irrupcions a la força (a materialitzar el a por ellos) a la recerca de les urnes que se’ls havien fet escàpoles; ho van saber quan les xarxes socials es van començar a omplir d’imatges, de vídeos a base de cops de porra i caps esberlats, d’àvies i d’avis llançats a terra, de joves arrossegats, de cops de mall a les portes de les instal·lacions constituïdes en col·legis electorals, i aquests dies hem conegut, encara més, els excessos verbals de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat (frase feta de tan repetir-la) que traspuen ànimes ennegrides per un odi inculcat secularment fins a fer-lo irreversible. Sense aquestes milers de fotografies i vídeos professionals i sobretot particulars, sense la irrupció de l’smartphone a les nostres vides i les seves capacitats infinites de difusió i de rèplica que van fer volar les imatges arreu del món a l’instant, el discurs de com van anar les coses, dilluns farà un any, seria tot un altre. Els poders encara es pensen que, dominant els mitjans de comunicació tradicionals, dominen el discurs; l’1 d’octubre ha demostrat una altra vegada que ja no és així, ni a Catalunya ni Espanya ni al món. Gràcies a les noves tecnologies, el relat dels fets l’ha guanyat la gent atonyinada i vexada. Diuen que ho va dir Josep Borrell, el ministre d’Afers Exterior espanyol ,al centre Jean Monnet de la Universitat de Nova York,que no es pot lluitar contra imatges d’algú que vol votar i a qui la policia pega. I una altra cosa que s’ha evidenciat, també dolorosa: que veïns nostres, gent amb qui ens saludem cada dia, tot i haver vist les imatges, les han justificades, si és que no les han aplaudit.

I LES IMATGES POSARAN AL SEU LLOC A TOTHOM, COM JA HO FAN ARA

El Procés deixarà per al futur un munt d’imatges fotogràfiques i videogràfiques. Els historiadors ho tindran molt més fàcil per fer-se una idea de què va anar tot plegat, l’etapa de la seva eclosió social, de quan van deixar de ser quatre i sempre els mateixos per esdevenir un moviment transversalment de masses, cosa que el va fer temut pel Poder sempitern i els seus acòlits. Com que la memòria és curta, les imatges recordaran una i altra vegada el camí recorregut, com es va recórrer, amb qui i contra qui, qui hi va posar violències i qui mans alçades, quins somriures es van convertir en ganyotes de dolor, en esclats de joia; quins es van tornar plors, decepcions, perquè, quan, on, amb qui. Hi haurà imatges que ens acompanyaran sempre: la de l’enxaneta desplegant l’estelada dalt del castell humà (i quina ràbia que els fa això a alguns obsedits amb l’alliçonament i la manipulació de les ànimes de càntir dels nostres menuts), la de l’àvia amb el caminador entossudida a anar a votar l’1 d’octubre, la de qui amb bandera espanyola hi va anar per democràcia i els aplaudiments amb què va ser rebut, la de famílies dinant l’entrepà assegudes al voral de les carreteres del país en una cadena humana, la del mosso consolat per un manifestant, la d’ultres atonyinant a tort i a dret, la de les cares de decepció, enllagrimades, d’ulls envidriats quan el president Puigdemont va aturar el rellotge, la de les càrregues policials contra ciutadans que volien protegir urnes i la d’alguns desbocats cantant el ja tristament famós «a por ellos», com si aquests «ellos» fossin espantaocells, una reproducció d’un ésser humà però que és menys que una nina de Famosa i... I les imatges posaran al seu lloc a tothom, com ja ho fan ara.

EL FOTÒGRAF EN EL PUNT DE MIRA DEL POLÍTICAMENT CORRECTE

Aquest és un article per convidar-los al debat, si és possible, serè. Hi he estat rumiant molt des dels atemptats de Barcelona i Cambrils i la polèmica sobre si s’havien de publicar les fotografies on apareguessin persones afectades, sobretot infants i morts. He fet algunes preguntes entre professionals de la informació, i no he trobat una opinió unànime, cosa que desmunta allò que tots els periodistes són iguals i només busquen carnassa. Jo mateix em moc en un mar de dubtes. Com en tot col·lectiu humà, hi ha parers diversos; hi he trobat una coincidència, això sí: es prengui la decisió que es prengui, aquesta ha de ser presidida per l’honestedat professional i, si cal, explicada atesa la transcendència del fet. Hom ha de rabejar-se en les imatges? Què vol dir rabejar-se? Qui n’estableix la definició per a aquests afers? Ja he dit que és una invitació al debat. Recentment el director de la Visa Pour l’Image, que aquests dies es fa a la ciutat catalana de Perpinyà, declarava que havia prohibit els reportatges sobre atemptats perquè no aportaven res i fotogràficament estaven mal fets, una opinió molt opinable també. Es referia als atemptats a Europa les víctimes dels quals són majoritàriament blanques de color de pell? Perquè amb el catàleg a la mà hi he vist víctimes, vives i mortes, de Manila, del Marroc, afganeses, de Mossul, de l’Índia, de Veneçuela, joves presos dels EUA, de l’Iraq i d’Ucraïna. Víctimes de guerres, de conflictes. I aquestes fotografies, que són molt bones i ens posen el mirall davant la cara, faran la volta al món. Quina és la diferència? Que els fotografiats no són dels nostres, són dels altres. Des de la fotografia del nen Aylan (i d’abans i tot) hi ha molta... desorientació? (eufemisme).