Una àvia de Reus de
81 anys i pobra ha mort en l’incendi de casa seva causat per una espelma amb la
qual s’il·luminava perquè, des de feia dos mesos, la companyia elèctrica li havia
tallat la llum per no poder la pagar. Aquesta és la notícia que dóna forma a
uns drames que es tapen amb la vergonya que al pobre li fa que se sàpiga que ho
és; uns drames que es tapen amb la feblesa d’ànim que fa que els afectats no
reclamin l’empara de la llei que impedeix a les totpoderoses empreses de
subministrament energètic tallar els subministraments a les llars vulnerables; un
drama que, alerta, amb un tomb de la nostra vida, ens pot afectar a qualsevol; davant
la recaptació, davant el dividend no hi ha pietat. Darrere les publicitats
ensucrades de les grans companyies de subministrament, hi ha la cara freda de
la xifra; el client és un número: el que li adjudica l’empresa amb qui
contracta el servei i el del final de la factura que diu què s’ha de pagar. El
setembre del 2007, amb la periodista Adriana Delgado, vam fer un reportatge que
en aquell moment, ja a les acaballes de la bombolla immobiliària, va tractar de
la nova pobresa. La Maria Teresa i l’Alí ens van obrir la porta dels respectius
pisos, un al començament del carrer Viladordis i l’altre al carrer Sant Bartomeu,
de les Escodines. L’escenari ja era el que descrivien aquesta setmana a les
pàgines de Regió7 des de la PAHC quan explicaven que la meitat dels
problemes de la gent que s’acosta a l’entitat tenen a veure amb la insalubritat dels habitatges. Degoters, portes
i finestres que no ajusten, sanitaris que no són mereixedors del nom, humitats,
fred, absència de calefaccions... Tot plegat més proper i vell que no ens
pensem.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immobiliària. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris immobiliària. Mostrar tots els missatges
dimarts, 22 de novembre del 2016
dimecres, 17 d’agost del 2016
ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA
A la sortida de
Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de
la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats.
Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de
braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es
preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni
ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades;
que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes
teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai.
L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per
a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua
passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i
que cantava Joan Manel Serrat en el disc
«Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de
tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre,
símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si
amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de
formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més
mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària:
compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya;
que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica
a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.
ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA
A la sortida de
Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de
la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats.
Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de
braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es
preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni
ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades;
que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes
teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai.
L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per
a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua
passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i
que cantava Joan Manel Serrat en el disc
«Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de
tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre,
símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si
amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de
formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més
mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària:
compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya;
que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica
a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)