ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

LA TEORIA DE L’AGULLA HIPODÈRMICA, ELS TELETACS I ELS PLANS DE PENSIONS

Si els preus que paguen els usuaris de l’autopista de Terrassa a Manresa ja tenen una bonificació del 45% que va a càrrec dels pressupostos de la Generalitat, resulta que aquesta via no és que sigui cara, és caríssima i una presa de pèl a tots els catalans. Encara més, a càrrec dels diners públics, subvencionem els posseïdors de segones o terceres residències a la Cerdanya que circulen per l’autopista amb uns magnífics vehicles de no pas quatre duros; els convido a gastar-se els diners en un peatge un divendres al vespre o un diumenge a la mateixa hora i veuran quina tipologia de cotxes hi circulen. Ras i curt: subvencionem els desplaçaments dels ben situats, mentre que la majoria fa cua a la C-55 o eix del Llobregat, sobretot el dia festiu quan els responsables de Trànsit s’obliden de posar cons en l’operació tornada. Ara el conseller Santi Vila, a qui s’ha de reconèixer malgrat tot que alguna cosa ha fet moure per la seguretat en una de les vies més saturades de cotxes com és la C-55, encara que insuficientment, ens ven com un gran què que a través del lloguer del teletac a una entitat bancària els comarcans podrem usar a un preu més barat el tram d’autopista entre Castellbell i Manresa com si fos una ronda. Home!, aquest anunci del teletac bagenc sumat al que s’ha fet en les darreres hores sobre l’ús de teletac a l’autopista del Maresme per una situació semblant fa olor d’ofensiva extractora bancària: ara tothom amb teletac, si no es vol podrir fent cua o jugar-se el tipus enmig de 30.000 vehicles més. Aquesta dèria pel teletac em recorda les campanyes sobre la necessitat inexcusable de fer-nos un pla de pensions. És el model d’agulla hipodèrmica que els teòrics del periodisme dels anys trenta van desvelar i que és ben vigent avui: el poder apunta amb els seu missatge directament al cervell; apunta a una de les necessitats més humanes, la de la seguretat, ens fa por i en treu rendiment.