ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

ESTAMPES D’ESTIU NÚMERO 3. SET NIUS SOBRE UNA GRUA

A la sortida de Balaguer, o a l’entrada, segons d’on vingueu o cap on aneu, hi ha el paradigma de la bogeria del totxo, de la bombolla immobiliària, del tots som rics i espavilats. Un paradigma que la natura ha convertit en un acudit: una grua d’aquelles de braç llarg que van poblar els terres i els cels de Catalunya; tota obra que es preés n’havia de tenir una. La gran grua rovellada que ja no aixeca bigues, ni ciment, ni res, situada al mig d’unes cases que esperen endebades ser acabades; que no tenen ànima perquè no hi ha gent; que només són unes parets i unes teulades a mig fer i que vés a saber quan s’acabaran, si és que s’acaben mai. L’acudit són els set nius de cigonyes que poblen aquesta grua exemple de pa per a avui i de gana per a demà. Sense els set nius, el ferro vell de la grua passaria desapercebut. No és la grua lírica que imaginà Joan Salvat-Papasseit i que cantava Joan Manel  Serrat en el disc «Res no és mesquí»: «Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua! / -de tant com brilla en el cel / sembla una donzella nua». Sinó la grua monstre, símbol de la dèria humana per ocupar tants espais com sigui possible, oimés, si amb aquesta ocupació hi pot fer negoci. La grua que presideix, ara, un ermot de formigó que havia de posar en el mercat immobiliari més cases, més hipoteques, més mobles nous i potser més cotxes comprats a l’empara de la generositat bancària: compreu i viatgeu! Els set nius de la grua de Balaguer ens diuen que la natura guanya; que no demana permisos, que hi és sempre i que la nostra desmesura només ens perjudica a nosaltres. Les cigonyes són les úniques que hi han sortit guanyant.

UNA VISIÓ MOLT PERSONAL DEL MEU PUIGCERDÀ

Conec Puigcerdà des d’abans del Túnel del Cadí. Dic això perquè alguns puigcerdanesos i alguns altres ceretans, sobretot dels que generen opinió, tracen una línia en el seu imaginari que té a veure amb el grau amb què t’accepten. És com un acte reflex d’autodefensa davant d’aquells que han capgirat la seva vida a la vall. Tot i que l’economia de la Cerdanya gira en gran part al voltant dels que hi pugen seguint, majoritàriament, l’eix del Llobregat i que no poques fortunetes locals han reviscolat o s’han fet amb la venda del que ha esdevingut el primer producte comercial local que és la terra, el cerdà continua essent un personatge profundament gelós d’allò seu.

Les primeres nocions sobre Puigcerdà i sobre la Cerdanya em van venir a través dels records que en tenia el meu pare que va passar bona part del seu servei militar a la caserna de Bellver. Però la primera vegada que vaig visitar Puigcerdà va ser un mes d’octubre de 1981, a punt de fer els vint-i-tres anys. Vaig fer estada a l’Hotel del Lago, vaig sopar en un restaurant menut amb altell al carrer Querol, el més fred de la vila, que és per on es cola el vent glaçat que baixa del Puimorent. Tinc ben viu el record d’haver-hi menjat uns postres magnífics: uns bunyols del Pirineu que eren com una lionesa gran farcida de crema i regada amb xocolatada de debò desfeta i calenta. Després van venir els períodes de vacances al Càmping Pirineus on vam viure l’evolució del campista: primer una canadenca de dues places, després de quatre, de sis amb avancer, un remolc-tenda i per acabar les casetes de fusta.

Aquell era un Puigcerdà per explotar urbanísticament, en el qual encara hi havia, a tocar el nucli consolidat, cases pageses amb badius; un Puigcerdà on podies anar fins a Rigolisa sense fer el camí envoltat de cases unifamiliars amb jardinets de gespa amorosament curada. Era un Puigcerdà amb un vigorós i afrancesat comerç de queviures al detall. Les botigues obrien en horari francès perquè eren molts els clients de l’altra banda de la frontera; perquè hi havia fronteres! Els francesos tenien per habitud comprar a la Vila ja que en treien un diferencial econòmic important; era el temps de franc i de la pesseta. Aquelles botigues del carrer Major, Espanya o Jaume I exhibien unes menges que a les planes d’interior sonaven a exquisideses: els patés i els formatges n’eren els reis; també els embotits curats pel fred i l’aire cerdà tenien bon cartell, i els licors; hi vaig veure els primers pots de cargols, una menja amb molt predicament a França; uns cargols grossos, lluents, ben alimentats, força lluny dels nostres vinyals. M’ha explicat un puigcerdanès de soca-rel, que algunes carnisseries guardaven els millors filets per vendre’ls als visitants de renom, perquè en aquell Puigcerdà ja hi estiuejaven des de feia anys famílies de fortuna; ha estat després que tothom s’hi ha vist en cor de tenir-hi casa.

Amb l’obertura del Túnel del Cadí i la progressiva millora de l’eix del Llobregat que posava l’àrea barcelonina a un parell d’hores de la Cerdanya, arribà també l’or del totxo, i es destapa la humana necessitat de reconvertir prats de dalla en urbanitzacions; havia arribat el moment d’un gran canvi. Imperceptible primer, agraït fins i tot perquè proporcionava llocs de feina a banda de l’agricultura lligada a la ramaderia. Alguns cerdans com els del Grup d’Opinió de la Cerdanya alertaven sense cap èxit dels canvis hormonals que les noves condicions de vida provocaven en la societat cerdana; eren la veu que clamava en un mar d’indiferència si no d’incomoditats. Quatre cases esparses es van convertir en pobles de cap de setmana fets de cases perfectament alineades de llosats fets no de lloses sinó de pissarres simètricament tallades; cases que van bescanviar, en les façanes, les pedres de rieral de granit arrodonit per cantelludes peces extretes de pedrera; no són cases de pedra, són cases de totxo folrades de pedra. I aquest estat de coses provocà un augment dels preus de l'habitatge ’habitatge que es pagava a sou barceloní mentre que els autòctons cobraven a preu cerdà; i algun jovent se n’anà de la vall.

Si hom vol saber de debò com és Puigcerdà hi ha d’anar entre setmana perquè a partir de divendres tarda, la Vila es transforma. Entre setmana, Puigcerdà és un poble com els altres. La gent, no massa, va i bé darrera els quefers propis; talment com arreu. Si hi aneu en dilluns, botigues tancades i restaurants buits, la impressió és d’haver anat a raure a un cau de solitud; oi més si és un dilluns d’hivern. Però entre divendres i diumenge després de dinar, Puigcerdà és una extensió del gran Barcelona pel nombre de gent, per les vestimentes, per la parla, per les maneres. I aquesta nova gent ha dut nous hàbits de compra i si les famílies amb possibilitats mantenien el comerç exquisit, la democratització de la segona residència ha dut a les grans superfícies comercials que ha substituït els queviures de taulell pels de prestatgeria; el ¿qui és l’últim? per: ¿la targeta client? La Cerdanya ofereix encara el paisatge excels, una geografia que marca, algunes formes de vida pròpies, però no s’ha salvat de l’adotzenament que iguala per baix. Malgrat tot, però, com que qui té amics té tresors, per qui signa, Puigcerdà i la Cerdanya és encara un tresor.

EL VESTIT DE LA HISENDA LOCAL MANRESANA ÉS PLE DE FORATS

És un no parar. Ara surt a la llum un altre deute de l’Ajuntament de Manresa, aquesta vegada de 300.000 euros, que és el cost d’unes obres preparatòries per a la construcció del parc tecnològic. Reforma, estacionaments blaus, Ateneu les Bases, piscina municipal, sentències judicials perdudes i el que em deixo. Ostres, ostres! No sóc de plànyer les administracions i encara menys una de gran com l’Ajuntament manresà, un veritable ens de poder, però avui sí que els planyo i em planyo com a ciutadà. Amb tants forats al vestit o amb tants estrips no hi ha manera de lluir. L’economia de la ciutat és a hores d’ara el més semblant a un parrac. No és que no hi hagi vaques magres, és que no hi ha ramat. El cas del parc tecnològic té el seu què. Havia de ser la repera, un exemple d’innovació, un pol d’atracció, però, renoi, amb els retards multicausa i l’adveniment de la crisi del totxo que tot ho ha empudegat, l’aposta estratègica público-privada va arribar tard. I la seva esplendor ha quedat reduïda a un estatge d’empreses petites i eixerides, això sí, un trosset de La Caixa (la gran) i el Centre Tecnològic de Manresa. Ara sabem que per no arribar encara més tard a un tren que ja s’escapava es van contractar unes feines sense la cobertura legal corresponent i, per evitar un altre plet, ara l’Ajuntament en fa el reconeixement de deute i ja ens espavilarem per satisfer-lo. I efectivament l’espavilada municipal només pot tibar de dos items: pressió impositiva i deixar de fer. L’un i l’altre incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans de Manresa. Més que mai, avui l’Ajuntament manresà està obligat a cercar totes les complicitats possibles amb les administracions superiors, encara que aquestes tampoc no van gaire galdoses, especialment l’autonòmica, que a la pràctica ha passat de ser un govern a esdevenir un memorial de greuges.