ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.

AVUI NO HI HA POSTALS D’ESTIU, HI HA L’OMRAN ENSANGONAT

Tinc els meu dubtes que com a humanitat ens en sortim. L’aparició del cos sense vida, mort ofegat fent camí cap al miratge europeu en una platja turca del menut nen sirià Aylan Kurdi va remoure milions de consciències. Milions de «no pot ser» es van sentir arreu del món. El resultat pràctic de tanta indignació: zero, o pitjor, la imatge d’un altre nen de nom Omran que també ha fet la volta al món, descalç, brut de pols i de la seva sang, rescatat d’una casa ensorrada per un bombardeig d’avions russos aliats del govern sirià sobre la ciutat també siriana d’Alep. Si poden, cerquin la imatge per les xarxes socials, no els serà difícil. És un fotograma extret d’un vídeo del rescat del menut, se’l veu assegut en un seient de l’ambulància. La força del fotograma convertit en fotografia dóna mil voltes al vídeo complet, i les hi dóna perquè ens permet llegir a poc a poc, resseguir el text no escrit que és una imatge aturada. Llegim-lo, doncs. Cap on ens du la nostra mirada un cop hem fet la llambregada general a la imatge, un cop hem sentit el primer estremiment, la primera esborronada? La nostra mirada s’atura en el rostre de l’infant; mentre que en el vídeo prestem atenció al moviment, al tocar-se la cara i eixugar-se les menudes mans ensangonades sobre el seient; en la visió de la imatge aturada és la mirada no pas perduda sinó introspectiva, interrogadora també, perquè m’heu fet això? Perquè ho feu cada dia i des de fa mesos a tants menuts i menudes com jo? La mirada de l’Omran és un mirall que ens posa a tots al davant on veiem reflectit l’horror de ser com som. Al comediògraf llatí Plaute s’adjudica la frase: «l’home és un llop per a l’home». Una humanitat que devora els seus fills.