UN DEUTE MORAL TAMBÉ AMB LA MEMÒRIA DEL MEU PARE

A l’esquerra de l’ordinador, en la cambra que a casa fa les funcions de despatx, tinc emmarcada una fotografia del meu pare, l’Agustí Redó i Samper que va morir, amb 72 anys, el 28 de desembre del 2005. El 27 d’octubre de l’any passat vaig fer una fotografia on es veu l’aparell de televisió amb una de les imatges prèvies al moment de la proclamació de la República Catalana i en primer terme hi vaig posar la fotografia de què us parlo; volia que d’alguna manera el seu record estigués present en un dia que ell havia esperat tota la vida i per al qual havia treballat des de la resistència tossuda i molt minoritària en el seu poble i el meu, Monistrol de Montserrat, en el quefer del dia a dia, en la formació dels dos fills, en el seu entorn i amb les possibilitats ínfimes que s’obrien pas malgrat la dictadura franquista. Ho trobareu ridícul, però gaudia cada 1 d’abril, quan els feixistes locals passaven per davant de casa, a la Calle del Caudillo per cert, abans dita del Pont, sortint de la missa per la commemoració de “la Victoria” i de camí cap a la fartanera corresponent, fent sonar la Marsellesa en el toca disc amb aquell altaveu gran de carcassa de fusta encarat al balcó. L’Onze de Setembre del 1986 no va haver de comprar cap senyera per posar la balcó, va posar la que els avis havien guardat en el fons d’un bagul des del 1939. Va passar per la política local de la mà d’una CDC, que ajudà a dur al poble, quan més que un partit era un sac ple d’il·lusions. Va tastar el desagraïment quan els cacics locals de bracet amb esquerranosos de pro van animar a fer-li el buit social perquè signà la impugnació d’un pla d’ordenació urbanística que preveia urbanitzar per a 25.000 persones un poble de 2.300 habitants situat sota mateix de Montserrat. Indomable, continuà posant mitjans per a la causa i molta esperança fins el final i quan escric final vull dir final. El 27 d’octubre de l’any 2017, president Puigdemont vau contreure un deute moral amb milers i milers de catalans, més de dos milions, però també amb la memòria del meu pare, així que...

ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.