ELS ULLS D’UN INFANT, ELS ULLS D’AQUELL INFANT QUE VAM SER

El somriure d’un infant, els seus ulls d’il·lusionada transparència quan fa cagar el tió o quan se li asseu el Pare Nadal a taula en la festa familiar, o quan irromp a la plaça el patge reial. Els ulls d’infant són un bon mirall on esguardar la nostra mirada d’adults suposadament racionals en uns dies en què des de tots els punts cardinals s’insisteix en la gairebé obligació de ser feliços. Els ulls d’infant que ens recorden que el temps passa volant. El temps, allò que s’escola mentre fem plans, mentre el perdem de present fent projectes de futur. Els ulls d’infant que són punyents com fins estilets quan ens posen davant nostre, a través dels records intransferibles, allò que havíem somniat ser i allò que realment som. Els ulls dels nostres infants ben abrigats materialment i emocional enfront dels ulls dels infants d’aquells que són els altres, d’aquells altres que truquen a les portes del confort i que han estat confinats rere reixes i filferrades que fereixen pells i ànimes. Aquests ulls d’infants també reflecteixen les nostres misèries, les nostres pors; nosaltres, els valents del dia a dia que ens pensem que ho tenim tot sota control perquè, convençuts a cop de repetir-ho, som els que tenim la raó. Els ulls, aquests sí, atemorits, polsegosos, ensangonats o pitjor encara, molt pitjor: ulls vidriosos, opacs, als quals l’horror de la impietat ha llevat l’alè de vida sota les bombes o al rompent d’ones d’una platja. Aquests dies diuen que són per a la germanor, la comprensió, l’amor, la renovació. Diuen, però qui ho diu? De petit, em deien a vegades que no digués tant i que fes més. Si durant els propers dies féssim més i no diguéssim tant, potser començaríem a redreçar el rumb. Però tot i així en tinc els meus dubtes. Bon 2017.

EL SEXE I CATALUNYA COMPARTEIXEN EL SOMRIUE

El sexe i Catalunya tenen una cosa en comú: se’ls vol amagats, que no se’n parli, però sempre són allà. El sexe i Catalunya comparteixen una segona cosa: són inevitables; el primer perquè sense acte sexual no hi ha reproducció (ni les reproduccions assistides s’escapen d’una certa dosi de sexe). Catalunya també ho és, d’inevitable, perquè és aquí, és realitat física, cultural i econòmica. La segona qualitat de Catalunya, la cultural, fa molta nosa, la física és inapel·lable i l’econòmica és essencial perquè genera molts calerons perquè d’altres vagin fent. Pel que fa al sexe, és tan present que ho és fins i tot per negació; els silencis que es projecten sobre seu el fan encara més real perquè només es fa veure que s’ignora una cosa quan del cert se sap que és. Pel que fa a Catalunya, si fa no fa el mateix. Aquests dies hem escoltat d’alguns líders polítics espanyols que el problema català no entrava a les negociacions per mirar de fer govern a Madrid; que bandejaven la realitat en què viu Catalunya perquè els és incòmoda i els entrebanca a l’hora de cercar acords tot i que les matemàtiques els facin impossibles (si, ja sé que les matemàtiques i la política a vegades tenen poc a veure). Pel sol fet de dir que no volen parlar de Catalunya, és quan queda més clar que estan condemnats a haver-ho de fer perquè veuen horroritzats que el problema català no se’ls desfà com un sucre sinó que roman allà; els silencis induïts poden esdevenir molt eixordadors. S’han esmerçat moltes energies de l’intel·lecte per dominar les pulsions sexuals i les pulsions catalanes al llarg dels temps en l’escenari espanyol, però unes i altres romanen omplint de sorolls els negacionismes. És tan tossuda, la realitat, a vegades! El sexe i la Catalunya d’avui comparteixen una tercera cosa: el somriure.