LA LLEI ÉS LA LLEI PERÒ LA INTERPRETEN SUBJECTIVITATS

Quan els actes de les institucions amb què tot estat es dota per fer efectiu el compliment de les seves lleis fan olor de revenja, malament rai. La salut d’una societat s’assenta també en les aparences. Hom no és només com un mateix es veu sinó també, i sobretot, com et perceben els altres. És el cos social qui t’etiqueta. Si les institucions d’un estat s’arriben a percebre només com a parcials, aquestes institucions, encara que les seves actuacions s’ajustin a la lletra de les seves lleis, tenen un problema de credibilitat; els problemes de credibilitat corquen les institucions, que s’han creat precisament per bandejar arbitrarietats. Allò que la dona del Cèsar o que el marit consort, si voleu, a més a més de ser honest/a ha de semblar-ho, continua en plena vigència. L’argumentari de privar de llibertat, per exemple, Jordi Sànchez (per concretar en un nom) perquè si se’ls deixa campar incitarà a la cosa tumultuària, quan ha estat precisament el seu empresonament i el de la resta el que ha provocat les dues darreres manifestacions multitudinàries, l’última a Brussel·les, sembla que derrapa per alguna banda; i segur que en el gruixut llibre de la Llei també hi ha la justificació que empara aital pronunciament del jutge; però segur que també hi ha la possibilitat d’interpretar tot el contrari. Quan hom diu que la Llei és la Llei oblida que la interpreten les persones i que aquestes interpretacions no són monolítiques; i que les persones, totes, vivim en subjectivitats. Oi que els mateixos advocats cerquen presentar demandes en segons quins jutjats i no en altres perquè coneixen trajectòries professionals de jutges més o menys favorables o contraris als interessos dels seus defensats? Doncs això.

EL PODER NI MANIPULA NI ALLIÇONA, NOMÉS DIU QUÈ POTS FER

El poder i els seus altaveus tenen molts recursos per denigrar el súbdit. El poder és l’entramat de gent i d’institucions que s’erigeixen com a defensors d’allò que és correcte; d’allò que cal fer; d’allò que és obligat de fer. En diuen legalitat i també sentit comú quan volen disfressar-se d’alliçonadors exempts de cap altre interès que no sigui fer el bé. Quan parlen de bé comú, s’adrecen a tothom de tu a tu, però malgrat la disfressa de companyonia, el poder és qui gesta i gestiona el discurs. El poder i els seus altaveus diuen en tot moment què és bo i què és dolent. Els altaveus del poder s’emmirallen abans de sortir de casa i s’agraden; se senten segurs i es disfressen també de gent de bé, d’intel·lectuals saberuts, de coneixedors del món, perquè són ciutadans amb un passaport de cap bandera. Els altaveus del poder són uns mentiders. Primer es menteixen a ells mateixos dient-se equànimes i després menteixen als altres ensenyant un rostre, unes maneres que amaguen allò que són: la veu del seu amo. El poder i els seus altaveus alliçonen la gent. L’alliçonament de la massa comença des de petits i s’allarga durant les diferents etapes escolars. D’aquest alliçonament se’n diu socialització. La socialització és el conjunt d’eines que tenim els humans per viure en pau amb el veí sempre que compartim les regles de joc que ens han estat donades, inculcades i que, per descomptat, són les bones. L’alliçonament es manté durant tota la vida perquè el poder i els seus altaveus no paren. Però el discurs del poder i els seus altaveus no et diran mai que és alliçonament, ni manipulació per ser interioritzada. Alliçonament i manipulació són només cosa d’una gent dolenta que per Reis fa fanalets amb l’estelada a Vic.