Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibertat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibertat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 d’octubre del 2019

PER LA LLIBERTAT. CRÒNICA DES DE DINS

                                                              Foto by Salvador Redó

Són quarts de quatre de la tarda a la Barcelona olímpica, cruïlla entre el carrer de Pujades i el carrer de la Marina. Data: dissabte, 26 d'octubre del 2019. Escenari amb tots els ets i uts. Espai per a les noies i nois de la premsa, algunes i alguns ja poc noies i nois; barreja de ganes d’experiències i d’experiència; grues per als fotògrafs destinats a obtenir imatges generals, aèries, però tocant de peus a terra. A una banda del carrer, un parterre folrat de gespa sana, d’un verd brillant, assadollat d’aigua, potser per les darreres pluges, i amb una arbreda de xipresos que amortirà l’escalfor del sol de tardor. L’espai s’omple de gent expectant i esperant. A l’altra banda, el carrer és menys acollidor, més ciutadà: vorera ampla i habitatges de pisos aixecats amb la gresca dels jocs olímpics del 1992.
Passen els quarts i l’indret s’omple; hi farà cap la capçalera de la manifestació per la Llibertat amb què la catalanitat tossudament alçada vol evidenciar la repulsa a la sentència que el poder espanyol ha fet caure sobre els presos polítics catalans. El paisatge humà és divers, transversal en diuen ara, i potser fins i tot inclusiu, adjectius que ja s’usen per a tot; transversal i inclusiu, uf! Tornem al vocabulari heretat: un paisatge humà en què hi havia de tot. En aquest de tot s’hi podia trobar gent d’un ventall ampli d’edats, de tres generacions i en algun de cas de quatre; gent uniformada amb alguna de les samarretes de la revolta dels somriures o guarnida a la manera còmoda, per passar unes hores dempeus, havent previst estones de calor i altres de més fresques, si és que la marinada, avui, no s’ha oblidat de Barcelona.
Banderes al vent. L’estelada és la protagonista. Quina bandera és aquella? pregunten dues senyores de mitjana edat una de les quals s’ha obert pas fins a primera fila amb l’auxili inestimable de l’anar insistint en el seu propòsit. La bandera de la seva curiositat és l’eslovena que llueixen una parella d’una edat similar. “Premsa espanyola manipuladora!”, es rebufa quan, en una de les tarimes preparades per a l’ocasió, ocupen espai els periodistes de cadenes televisives amb seu a Madrid, d’aquestes que en diuen nacionals aquells que es diuen no nacionalistes.
Passa el fotoperiodista Jordi Borràs, amunt i avall, a la cacera d’imatges i la gent l’aplaudeix i diu el seu nom en veu alta. Fa aparició el pallasso Jordi Pessarrodona, el del nas vermell que van retratar al costat d’un guàrdia civil i ara és perseguit per la justícia espanyola; li demanen entrevistes i es deixa fotografiar; la gent el crida i s’acosta a la filera. Al cap de poca estona, el periodista Quico Sallés, passa pel mateix “tràngol” i també es fotografia amb alguns dels presents. Ha nascut un nou star system català? I Lluís Llach, amb caminar lleuger, sense gorra, vergonyós, fa una lleu aixecada de mà per regraciar els reconeixements mentre marxa per encalçar el començament de la manifestació; “molt rejovenit” assegura una senyora amb motxilla disposada a defensar el seu pam quadrat de vorera.
Són les cinc de la tarda, l’hora assenyalada per a l’inici de la manifestació. Ens diuen que hi ha gent fins a la Sagrada Família. És molta gent. Després la guàrdia urbana de Barcelona ens dirà que som molts menys dels que volem i diem, però allà estem: emprenyats, com unes senyores de parla castellana que se saben totes les cançons fins i tot la recentment rescatada que diu que no som ni d’Espanya ni França, sinó Països Catalans; i expliquen a un noi de l’Empordà que allà on viuen: l’extraradi barceloní, hi ha molta gent, molta, que no ho veu clar això de la llibertat i la independència, que tenen familiars que tampoc no ho acaben d’entendre.
Passa la capçalera i darrera seu una munió de gent. Dos néts empenyen sengles cadires de rodes amb llurs avis, i parelles joves ho fan amb cotxets amb la mainada menuda, altres en duen a collibè; empènyer i suportar. La definició de la situació. Davant nostre, una mare jove aprofita l’aturada forçada perquè ja no hi cap més gent i dóna el pit a una nena que tot just comença a caminar, la nena es diu Elna; contrapunt d’esperança. Discursos i aplaudiments. Cant dels Segadors. Quantes vegades l’hem cantat aquests darrers mesos? Es dóna la manifestació per acabada... Acabada? La manifestació se l’endú a casa cada un dels que hi ha participat i les seves narracions ompliran converses al menjador de casa i es multiplicarà i engruixarà el bagatge col·lectiu.

dijous, 17 d’abril del 2014

HO T'ADAPTES AL SISTEMA, O DESAPAREIXES O FAS LA VIU-VIU

Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa. Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen Adorno i Horkheimer: “la libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de pena: “Excluido de la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I ¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència econòmica o bé a través del poder polític.
És clarificadora l’observació dels nostre autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine: mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.
Aquest cercle infernal, només trencat de tant en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats via twitter i al vespre assistim al concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.


*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, a Dialéctica de la Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213