L’ACTUALITAT DE JOSEP MARIA PLANES, MORT EL 1936 PER ESCRIURE

"Els defensors de l’ordre que, en un moment de follia, obren la resclosa de totes les exaltacions, de totes les violències". Qui va escriure això un 18 de juliol del 1936 va ser el periodista manresà Josep Maria Planes, i ho va publicar a la Publicitat l’endemà. Aquest text, que és part d’un article d’opinió més llarg, el podreu llegir en l’exposició que s’ha obert al Casino de Manresa; una exposició modesta però contundent de continguts. Josep Maria Planes va ser ajusticiat el 24 d’agost en un voral de la Rabassada per un escamot proper a la FAI, organització que Planes, en diferents articles periodístics, havia relacionat amb el pistolerisme que havia assolat Barcelona. Llegiu el text íntegre i veureu que, un cop més, aquesta vegades des d’un extrem autoanomenat internacionalista, es va matar un ciutadà defensor de les llibertats, un liberal en l’estricte sentit del mot, però bàsicament un català, talment com des de l’altre bàndol, el dels insurgents nacionalcatòlics, també van occir, entre molts altres, un altre català i catòlic convençut, Manuel Carrasco i Formiguera, diputat d’UDC i defensor acèrrim de les llibertats de Catalunya davant la marabunta del nacionalisme espanyol com a diputat a Madrid; tan acèrrim que el mateix Lluís Companys el va expulsar per radical del grup català que negociava l’estatut del 1932. L’exposició dedicada a la memòria de Planes ens posa un mirall al davant gràcies als seus texts d’una rabiosa actualitat. Insisteixo, llegiu aquest text, és el del darrer plafó, i ja em direu si és que no hi veieu paral·lelismes. Canvieu «dictadura de los señoritos» per la «democràcia de los señoritos» o «la dictadura anticatalana» per «democracia anticatalana» del penúltim paràgraf i ja m’ho direu.

LA DEMOCRÀCIA S’ASSENTA SOBRE LA POSSIBILITAT DE DISCREPAR

En la societat actual s’ha instal·lat l’expressió pública de la discrepància i això és bo. La democràcia s’assenta sobre la possibilitat que la discrepància no sigui un valor per ser castigat sinó al contrari, un valor per ser fomentat; només des del contrast de parers es pot arribar a un acord que satisfaci el nombre més gran de gent, que és el postulat principal de la praxi política, insisteixo, en democràcia. En la societat del moviment continu, en què ha minvat en molts graus el monopoli de la informació que tenien els mitjans de comunicació o els governs, la presència pública de discrepància és un fet quotidià, constant i generalitzat. És cert que la discrepància es pot expressar de maneres diverses; l’ideal és fer-ho de manera pacífica i argumentada. La violència no és la companya del desacord; la violència és l’expressió del totalitarisme sobre el terreny. En les societats democràtiques de debò, no pas en les que es fan trampes al solitari, ningú que discrepi per vies pacífiques hauria d’estar a mercè de les potes dels cavalls d’Àtila. Els poders, aquells que en democràcia els ciutadans cedim representativitat i també protecció, no tenen dret a sentir-se molestos pel discrepant ni a decretar-ne coerció. En democràcia, als poders se’ls diu servidors públics; servidor no és un mot pejoratiu, vol dir aquell que fa del servei a la cosa pública la seva feina i que ho fa lliurement; a ningú no l’obliguen fer-se funcionari, que ha acabat sent-ne sinònim. El bon servidor públic gaudeix del democràtic prestigi, quan hom percep que se n’ha fet mereixedor; qui no se sent prestigiat hauria de rumiar el perquè. Ah!, prestigi i submissió no tenen res a veure; ho dic perquè darrerament...

SENSE EMBUTS, CRIDEN A PARTIR CATALUNYA EN DUES SOCIETATS

Carme Chacón ho ha tornat a dir: els ciutadans empadronats a Catalunya que volen continuar sent només ciutadans empadronats a Catalunya l’han de triar a ella perquè vol ser la dipositària del vot dels que encara se senten immigrants i que viuen en l’imaginari de quan estaven al «pueblo» o en l’imaginari dels seus avis o dels seus pares perquè, tot i haver nascut a Catalunya i viure-hi, se senten d’allà. Hi ha cua per ser l’Ulisses/Odisseu que guià els soldats de les ciutats gregues que van destruir Troia amagats dins el ventre del cavall aparentment abandonat en l’àgora del rei Príam. Sense complexos, Albiol, Arrimadas i Chacón, i els de Podemos amb la boca petita, insisteixen a dividir Catalunya en dues societats: la de l’imaginari espanyol de la «patria chica»  i la dels que participen de l’imaginari català. A més, insisteixen a reclamar, als que tenen cognoms no catalans, una suposada fidelitat als ancestres si no volen ser titllats de traïdors. Als que en el seu moment vam defensar que el cognom Montilla podia ser tan digne de la presidència de Catalunya com el cognom Mas, aquesta aposta per la divisió ens provoca un gran fàstic. L’etnicisme descarat és precisament el dels que se’l neguen; és el dels que controlen el discurs opressiu; el discurs dominant a la resta de l’estat i que com a tal és vist com el normal. I quaranta anys després de la mort en un cul d’hospital del dictador Franco, ja ni dissimulen; són menys diplomàtics que el Conde Duque de Olivares i el seu «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»; els quatre genets moderns cavalquen sense «cuidado». Absolutisme, liberalisme, dictadures i democràcia, els règims polítics passen però l’atac a la diversitat, a l'altre, i especialment si és de cultura catalana, continua sent el ciment que relliga la idea d’Espanya.

HO T'ADAPTES AL SISTEMA, O DESAPAREIXES O FAS LA VIU-VIU

“Lo que resiste puede sobrevivir sólo en la medida en que se integra”, aquesta sentència d’Adorno i de Horkheimer* és demolidora per a tot aquell que pretengui posar en circulació un projecte cultural nou i pretengui viure’n. El concepte de resistència s’entén per a aquella proposta que està al marge del discurs oficial de la indústria cultural que filla del liberalisme econòmic té com a nord rendir beneficis. La fórmula perquè un producte cultural doni dividends és senzilla: ha de ser apta per a ser consumida pel nombre més gran d’individus, és aleshores quan hom pot esdevenir líder com autor de best-sellers, com a productor de musicals, del films, de cançons per a l’estiu... Els autors s’adonen com en la indústria cultural passa el mateix que en la resta d’indústries: els més capaços tiren endavant; hi ha una selecció “natural” en el sentit darwinià: els més forts o els més enfortits. És obvi que el creador cultural ha de poder dir alguna cosa interessant, “ser bo” en diríem col·loquialment, però és igualment important o fins i tot més en el nostre moment històric, que algun representant del sistema es fixi en tu. Parafrasejant al professor Joan Campàs: és art allò que el món de l’art diu que ho és. Aquesta “dictadura” del sistema que imposa a la comunitat els productes més vendibles viu amagada darrera el vel de la democratització dels béns culturals: tothom té dret a la cultura. La pregunta és: ¿a quina cultura? I la resposta és clara: a aquella que el sistema proposa. Ara bé, ¿és que no hi ha llibertat per proposar, per crear? I tant! I aquest és el gran mèrit de tot plegat: la il·lusió de viure en llibertat, com assenyalen Adorno i Horkheimer: “la libertad de morir de hambre” o la llibertat de morir-se de pena: “Excluido de la industria, es fácil convencerlo de su insuficiencia”. I ¿no hi ha llibertat per a triar allò que es vol consumir? I tant! Una llibertat, un camí que s’ha de fer a la contra del bombardeig insistent i sistemàtic de la indústria cultural a favor de les seves propostes que vehiculen a través dels mass-media que controlen directament a través de la seva titularitat: a l’estat espanyol el grup Planeta en seria l’exemple més clar (diaris, televisions, editorials...) o bé a través de la seva potència econòmica o bé a través del poder polític.

És clarificadora l’observació dels nostre autors sobre la situació, en el seu temps, de la creació artística i del món cultural respecte el que passava als Estats Units o a Europa. Mentre que en els primers, naixia, creixia i es consolidava la indústria de la cultura en el segons, gràcies a què aquesta arriba amb retard es pot mantenir en el període d’entreguerres una activitat creadora de nivell, diferenciada, de propostes sense parar: expressionisme, dadà, cubisme, futurisme... Aquesta diferenciació entre els USA i Europa encara es pot percebre clarament en el món del cine: mentre que a Europa es fa o es pretén fer-ne, a l’altra banda de l’Atlàntic es fa indústria; mentre a Europa es malda per cercar la subvenció pública o la inversió a fons perdut, als USA la proposta que no fa taquilla s’aparta.

Aquest cercle infernal, només trencat de tant en tant per una nova proposta, però ràpidament soldat en el precís instant que la indústria hi veu negoci i l’absorbeix, inclou l’espectador que accepta com a massa allò que el sistema li proposa i que acaba desitjant (recordeu l’efecte agulla hipodèrmica?). És com la roda del hàmster, no para mai mentre l’animaló la fa rodar. Sempre atenta, la indústria ofereix al mercat allò que el mercat demana que és allò que la indústria li ha dit prèviament que és bo, que és l’adient, que és el que el mercat necessita: “Ese conformismo (el de la massa) se contenta con la eterna repetición de lo mismo”. La postmodernitat és moltes coses: la societat líquida de Zygmunt Baugman però també la societat compactada pels interessos econòmics de la industria cultural. Al matí ens manifestem contra els desnonaments d’habitatges convocats via twitter i al vespre assistim al concert del cantant de moda acabat d’arribar al cel del star-system.

*Theodor Adorno i Max Horkheimer, “Industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, a Dialéctica de la Ilustración, Madrid, Trotta, 1994, pp. 165-213

LA LLEI DE FERRO DE L'OLIGARQUIA DELS PARTITS: «SI ET BELLUGUES...»

La crisi en què està instal·lat el PSC des de fa mesos a causa d’haver de decidir si és part del bloc espanyolista o del bloc catalanista (malgrat ells, el moment històric va d’això i no ha deixat espai per als matisos entre altres coses perquè els que se senten Estat independentment del color polític no han donat tampoc opcions creïbles) ha posat nítidament sobre la taula un situació que afecta la totalitat de les formacions polítiques (unes més que a unes altres, però a la pràctica...) i és el que Robert Michels va batejat com la «llei de ferro de l’oligarquia dels partits» després d’observar el funcionament del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), compte: l’any 1911! ves si bé de lluny el tema. Traduït a la castellana llengua és allò que ja va deixar clar aquest etern diputat del PSOE anomenat Alfonso Guerra: «Quién se mueve no sale en la foto». Insisteixo que això no és exclusiu de cap partit sinó que és un item transversal, consubstancial de la democràcia representativa evolucionada cap a la democràcia d'audiències que és l’estadi en què els politòlegs situen la democràcia liberal dels nostres temps, que és la majoritària. Encara més lluny de la vella democràcia participativa, la democràcia d'audiències es caracteritza entre altres coses perquè els partits polítics depenen poc de les bases de militants per sobreviure, una altra és la creació d'elits i encara una tercera és que els polítics ja no necessiten el contacte directe amb els electors perquè disposen dels mitjans de comunicació que es nodreixen de declaracions. Ho ha dit ben clar el socialista manresà i diputat a Madrid Joan Canongia a Regió7: «qui escull els diputats és el consell nacional del partit, el mateix que ha dictat el sentit del vot que ara s’ha d'executar». I qui no estigui d'acord amb allò que l'oligarquia de ferro dicta ja sap què li toca: acotar el cap i xiular o plegar.

AGENTS SECRETS CATALANS? SÍ, GRÀCIES. I QUE EN SIGUIN MOLTS I MOLT BONS!

 

Tanta telesèrie americana del nord acaba afectant el magí del personal. Tant espia, tant agent secret, tant policia bo i policia dolent, tantes agències de seguretat i tot de cop, en dues hores, espaterrats al sofà de casa i abans d’anar a dormir, no pot ser saludable. No ho pot ser perquè incorporem al nostre currículum mental uns models que ens acaben afectant les percepcions de les coses. En una societat líquida i postmoderna, dos mots que serveixen per a tot, les televisions s’han convertit en el territori a habitar per a milions de persones; un territori les fronteres del qual només són mentals i no pas físiques; escric només i no és pas poca cosa, perquè en un moment històric en què les paraules prenen significats ben poc tradicionals, el mot només també vol dir el món sencer; no és per tant un mot restrictiu com quan escrivíem a màquina i si volíem còpies havien d’usar paper de calcar. Les fronteres mentals poden abastar el globus terraqüi o només l’entorn immediat bandejant els altres límits des de la ignorància induïda o des de la mirada curta. Així doncs, ara que ja sabem que el Poder té clavegueres perquè ens ho expliquen les pel·lícules de després de sopar, ara hem «descobert» que aquests conductes per on circulen les aigües brutes de rentar les pròpies robes també poden existir a casa nostra. L’essència de l’espia és que ningú no sàpiga que el tens sinó és un espantaocells. Per això és curiós que el radicalisme lerrouxista establert a Catalunya proclami als quatre vents: no pot ser, no pot ser que el govern català pugui tenir agents secrets! Doncs mirin, espero i desitjo que sí que en tingui. La policia és un servei que el ciutadà ha delegat al govern en democràcia o que l’oligarquia usa en profit propi en dictadura; de fet, l’oligarquia també existeix en el sistema democràtic de partits. Ah!, però el problema és que l’agent secret sigui català. Se’ls veu tant el llautó a aquests protestataris.