NO OBLIDEM TOT EL MAL QUE GENT DOLENTA FA A LA BONA HUMANITAT

Un d’aquests dies obro un tuit i em retrobo amb la fotografia del nen kurd Aylan Kurdi estirat bocaterrosa sobre la platja turca de Bodrum, mort ofegat quan amb la seva família intentava arribar a la pròspera Europa; era el dos de setembre del 2015; pantalonets curts de color blavós i bruseta vermella de màniga curta; encara duia la sabates de sola també vermellosa. És una imatge que em fa mal cada vegada que la veig; me la miro una estona, no la puc deixar i no puc deixar de pensar en les meves nétes. L’Aylan potser tindria aproximadament l’edat de la néta gran, cinc anyets. El mateix dia, la televisió ofereix imatges d’un dels bombardeigs covards dels avions russos que donen suport al dictador sirià Al Assad, es veuen nens ferits, coberts de pols blanca, rescatats d’entre les runes del que havia estat un bloc de pisos ara esfondrat per la tecnologia més precisa posada al servei de la mort; totes les imatges eren molt feridores. Com es pot tornar a casa després d’haver premut el botó que allibera les bombes llançades sobre la població indefensa? Com es pot abraçar muller i fills sabent que s’ha segat la vida d’altres pares i mares, d’altres fills i filles? L'Hannah Arendt en va trobar la definició: banalització del mal. Humans, espècie animal! D’aquestes imatges la que em va dur a l’emoció desgarrada va ser la d’una nena, es veia perquè duia arracadetes, dos botonets en sengles orelles; una nena rescatada sortosament amb vida, abraçada per un home jove, potser el seu pare? Una nena d’encara no d’un any, la meva néta petita, avui té deu mesos i vint dies i també du arracadetes de botó. Malgrat tots els nostres maldecaps, cal que no oblidem tot el mal que gent dolenta, que dirien els avis, causen a la bona humanitat. Comencem l’any 2018 i com si res.

NO ELS IMPORTA GENS LA NENA D’ULLS ESPANTATS

Avui escric des de la indignació més profunda. Preveig que l’article serà un mastegar els mots per no creuar els límits d’una redacció periodística. Escric amb una imatge que s’interposa entre els meus ulls i la pantalla de  l’ordinador. És la imatge d’una nena de rostre prim, d’ulls negres, rodons i espantats. La imatge me l’ha servida un informatiu de la televisió catalana (així ha estat perquè l’he vista mentre dinava a casa, confortablement). La nena ha estat rescatada juntament amb els seus pares d’un naufragi a la Mediterrània. Diuen les cròniques que dos  centenars de persones s’hi han enfonsat per sempre més, en les profunditats d’un mar que ja és una fossa comuna. Quants infants d’ulls espantats cal perquè l’Occident acomodat aixequi el cul de la cadira i faci valer la força que calgui per eliminar aquells que són els causants de la misèria i de la mort de tants milions d’éssers humans? Quina idea política, religiosa o interès econòmic és més important que la mirada espantada de la nena de la televisió? Cap ni una! I quantes nenes i nens d’ulls espantats, famolencs o de mirada interrogadora no hem vist ja? I quants més hem de veure? Els ulls, rodons, negres i espantats de la nena s’interposen entre vostès i jo i dono gràcies de poder disposar d’aquest espai per deixar-me anar. Avui, els ho he de confessar, escric esborronat, emocionat, amb els ulls entelats. Avui més que mai no em dóna la gana de posar distància entre el periodista i el ciutadà.

A la Vall d’Hebron un centenar de professionals han salvat cinc vides joves perquè uns pares colpits per la més gran de les tristors com és la pèrdua d’un fill n’han donat els òrgans; quina gran lliçó d’humanitat no han donat aquests pares endolats a aquesta trepa de governants còmplices dels que han pres l’alegria dels ulls rodons i negres de la nena salvada del naufragi.