EL PANORAMA NO PINTA GENS BÉ, NO VIVIM EN EL MILLOR DELS MONS

Algunes estampes del dia: Òscar Camps, el badaloní que encapçala l’ONG Open Arms, herois de la Mediterrània, denuncia que militars , pagats per la Unió Europea, els han amenaçat de disparar-los perquè havien salvat dones i nens d’una mort segura per naufragi; també hem sabut que el capità del vaixell i la cap de l’expedició han estat retinguts per la policia italiana. L’activista i política municipal brasilera Mariella Franco ha estat assassinada per sicaris després que hagués denunciat brutalitats policials a la faveles (ui, quina casualitat). Al barri madrileny (i castizo) de Lavapiés hi ha una batalla campal per la mort d’un manter senegalès, diuen que en el marc d’una acció policial, cosa que la policia nega. Una gran majoria de pensionistes espanyols (atenció he escrit espanyols, no pas catalans, perquè no digui algú que és culpa del procés) no arriben als 650 euros mensuals de pensió i, un cop pagats tots els rebuts de despeses captives, els queda la misèria per arribar a final del mes,(ei, gastant per menjar, no us penseu que el que queda sigui per anar al cinema, a la perruqueria una mica més sovint, comprar una peça de roba d’última moda o un tortellet de diumenge al migdia). Es demostren amb proves unes condicions pèssimes de treball en una gran empresa càrnia d’Osona, els metges dels CAP de la zona ho denuncien, organitzacions sindicals ho denuncien, tothom ho sap i la cosa es perpetua (probablement és una empresa no lligada a la independència). El jerarca Putin guanya les eleccions russes empès per milions de compatriotes que necessiten un pare de la pàtria per sentir-se algú. Milers de sirians són empesos cap al no res mentre els bombardegen, i això que se’n diu la comunitat internacional (comunitat mundial de jerarques i interessos econòmics) s’ho mira o fins i tot en participa. Així estan les coses. Bona setmana.

L'AMBIVALÈNCIA EN QUÈ VIVIM: EL BLACK FRIDAY I EL GRAN RECAPTE

Aquest cap de setmana hem materialitzat l'ambivalència en què ens hem instal·lat; recorden aquella cançó en què Raimon, l'any 1970,  retratava la societat de consum? «Tu compres un poquet, jo compre un poquet, aquell una miqueta de res; d'això en diran després: societat de consum... Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes». Aquest cap de setmana ha estat una explosió de consum darrere aquest invent del Black Friday en què els botiguers petits i grans ofereixen uns bons descomptes a les portes del Nadal i coincidint, ai quina casualitat, amb les pagues dobles dels pensionistes. Però aquest cap de setmana també ha estat el del gran recapte, el moviment ciutadà a través del qual es busca omplir els bancs d'aliments que operen al país, la darrera trinxera alimentària dels més desvalguts, sense eufemismes, dels pobres i encara dels pobres que tenen consciència de ser-ho i que no tenen vergonya de ser identificats com a tals; darrere seu hi els pobres que, aclaparats, se la passen sense ni aquest auxili i en el darrer esglaó, els pobres que ho són tant en tots sentits que ni se'ls acut que fora del seu cercle de misèria hi ha gent disposada a apaivagar la seva situació extrema. S'inicia l'etapa anual en què la vida se'ns revela, més que mai, en blanc i negre, el blanc per als que tenen encara que sigui «un poquet» i el negre per als que compren «una miqueta de res». I com cada any hi haurà la satisfacció del que fa caritat (solidaritat?), de l'encara gràcies i es reproduiran els clixés, i em sembla que l'any vinent hi tornarem desitjant a mans plenes romandre en el grup del blanc però mirant de reüll el grup del negre, no fos cas que...

NO ELS IMPORTA GENS LA NENA D’ULLS ESPANTATS

Avui escric des de la indignació més profunda. Preveig que l’article serà un mastegar els mots per no creuar els límits d’una redacció periodística. Escric amb una imatge que s’interposa entre els meus ulls i la pantalla de  l’ordinador. És la imatge d’una nena de rostre prim, d’ulls negres, rodons i espantats. La imatge me l’ha servida un informatiu de la televisió catalana (així ha estat perquè l’he vista mentre dinava a casa, confortablement). La nena ha estat rescatada juntament amb els seus pares d’un naufragi a la Mediterrània. Diuen les cròniques que dos  centenars de persones s’hi han enfonsat per sempre més, en les profunditats d’un mar que ja és una fossa comuna. Quants infants d’ulls espantats cal perquè l’Occident acomodat aixequi el cul de la cadira i faci valer la força que calgui per eliminar aquells que són els causants de la misèria i de la mort de tants milions d’éssers humans? Quina idea política, religiosa o interès econòmic és més important que la mirada espantada de la nena de la televisió? Cap ni una! I quantes nenes i nens d’ulls espantats, famolencs o de mirada interrogadora no hem vist ja? I quants més hem de veure? Els ulls, rodons, negres i espantats de la nena s’interposen entre vostès i jo i dono gràcies de poder disposar d’aquest espai per deixar-me anar. Avui, els ho he de confessar, escric esborronat, emocionat, amb els ulls entelats. Avui més que mai no em dóna la gana de posar distància entre el periodista i el ciutadà.

A la Vall d’Hebron un centenar de professionals han salvat cinc vides joves perquè uns pares colpits per la més gran de les tristors com és la pèrdua d’un fill n’han donat els òrgans; quina gran lliçó d’humanitat no han donat aquests pares endolats a aquesta trepa de governants còmplices dels que han pres l’alegria dels ulls rodons i negres de la nena salvada del naufragi.

ES FAN TRAMPES AL SOLITARI, SI NO ENS MENTEIXEN A LA CARA

El diner no arriba, no flueix cap a l’economia productiva, cap a l’empresa, cap a les famílies. Els economistes globalitzats no saben com fer-s’ho. Allò que van aprendre no funciona. Les receptes que s’han fet per a quan les coses van bé, no serveixen per a quan van malament. L’economia té cervell propi, que és la condició humana. L’economia és un ens incorpori que pren cos en les butxaques de cadascú de nosaltres. A França tenen una expressió per a això, en diuen «l’argent de poche», el diner amb què comptem a la butxaca. I aquest diner és el que fa moure l’economia perquè és el sobrant que ens queda un cop pagades manutenció, casa, escoles, sanitat i les despeses fixes, per a les quals dediquem un bon feix del dinerari que se satisfà a grans empreses monopolístiques controlades pel sistema bancari.

Des de dijous els bancs encara estan una mica més contents. Des d’abans d’ahir compren el diner al BCE a un preu més irrisori: el 0,05%. L’explicació del senyor Mario Draghi és que això ha de fer arribar el diner a la base, a la butxaca de la massa perquè aquesta consumeixi i torni a fer moure la producció de béns, les cuines dels restaurants, el palets de totxos que des de fa mesos es podreixen a la intempèrie, les botigues d’electrodomèstics, els lloguers d’apartaments, els hotels, les verduleries i les carnisseries... I, ¿qui no estaria content si comprant a aquest preu pogués vendre com fan els bancs al 6, 7, 8 o 9 per cent?

A més a més, Draghi es fa trampes al solitari perquè els bancs aprofiten el diner que el BCE els deixa a cap preu per a atresorar, tapar forats (els seus són d’allò més grans) o per comprar deutes públics amb la qual cosa s’asseguren unes rendibilitats que no els costa cap sacrifici de  gestionar i un més gran control sobre els governs. I per acabar d’afinar el tema, aquesta setmana irromp el senyor Juan Rosell, cap dels empresaris espanyols, negant que els sous a Espanya hagin baixat. Doncs sí, han baixat i força, i els de nova contractació ja són una invitació a la misèria. Amb 600 euros el mes de sou i lloguers a 350, senyors Draghi i Rosell, ¿quant diner queda a la butxaca per moure l’economia?