Targeta vermella per al mal gust «made in spain»

Fa uns dies vaig ser a una residència d’avis. En les residències hi ha una sala on els avis i les àvies passen bona part de la jornada: és la sala de la televisió. Per raons familiars, n’he conegut algunes de residències, i en gairebé totes tenen posada a la televisió comunitària els programes del crit i la tafaneria. També he de dir que els avis i les àvies se la miren poc, la televisió, jo crec que està més engegada perquè el soroll fa companyia que no pas per altra cosa. Així doncs en el transcurs de la visita, vaig veure una estona d’un programa de Telecinco on un grapat de dones i dos homes se les tenien per algun personatge d’aquests que en diuen famosos. No cal dir que aquest famós, de fet era una famosa, no ho era perquè fos persona de ciència, ni de literatura, ni d’arquitectura, ni de fer el bé; per no ser, no era ni esportista; es tractava d’una senyora de qui tothom donava per fet que se n’havia anat al llit amb una altra d’allò que en dirien molt ben situada, situadíssima, vaja! Tothom cridava ,es trepitjava la conversa, ai perdó, els monòlegs, s’aixecaven i feien veure que tot era molt natural, quan de fet tot estava ben preparadet, no fos cas que algun quedés fora de pla. Aquesta setmana, el Tribunal de drets humans d’Estrasburg ha dictat una reprovació per aquesta mena de programes i ha desautoritzat la justícia espanyola per haver donat un cop de carpeta a una demanda d’una senyora que és famosa i que es va sentir insultada en un programa d’aquests. Un cop més Europa ensenya cartolina vermella a l’Espanya cridanera. Però no els faran ni cas i el mal gust continuarà sortint per aquestes televisions. Després aniran pel món tibant d’elàstics perquè són la nació més vella d’Europa.

NO ELS IMPORTA GENS LA NENA D’ULLS ESPANTATS

Avui escric des de la indignació més profunda. Preveig que l’article serà un mastegar els mots per no creuar els límits d’una redacció periodística. Escric amb una imatge que s’interposa entre els meus ulls i la pantalla de  l’ordinador. És la imatge d’una nena de rostre prim, d’ulls negres, rodons i espantats. La imatge me l’ha servida un informatiu de la televisió catalana (així ha estat perquè l’he vista mentre dinava a casa, confortablement). La nena ha estat rescatada juntament amb els seus pares d’un naufragi a la Mediterrània. Diuen les cròniques que dos  centenars de persones s’hi han enfonsat per sempre més, en les profunditats d’un mar que ja és una fossa comuna. Quants infants d’ulls espantats cal perquè l’Occident acomodat aixequi el cul de la cadira i faci valer la força que calgui per eliminar aquells que són els causants de la misèria i de la mort de tants milions d’éssers humans? Quina idea política, religiosa o interès econòmic és més important que la mirada espantada de la nena de la televisió? Cap ni una! I quantes nenes i nens d’ulls espantats, famolencs o de mirada interrogadora no hem vist ja? I quants més hem de veure? Els ulls, rodons, negres i espantats de la nena s’interposen entre vostès i jo i dono gràcies de poder disposar d’aquest espai per deixar-me anar. Avui, els ho he de confessar, escric esborronat, emocionat, amb els ulls entelats. Avui més que mai no em dóna la gana de posar distància entre el periodista i el ciutadà.

A la Vall d’Hebron un centenar de professionals han salvat cinc vides joves perquè uns pares colpits per la més gran de les tristors com és la pèrdua d’un fill n’han donat els òrgans; quina gran lliçó d’humanitat no han donat aquests pares endolats a aquesta trepa de governants còmplices dels que han pres l’alegria dels ulls rodons i negres de la nena salvada del naufragi.