EL PRIMER CULPABLE ÉS QUI EMBRUTA, PERÒ L’AJUNTAMENT I LA PROPIETAT HAN D’ESTAR AMATENTS

Es pot ser immigrant, però no es pot ser brut i menys fins a acumular 20 tones de merda a casa i a més a més escampar-la per casa del veí. Gestionar una ciutat de 70.000 habitants deu ser una feina complexa, però qui d’això en fa la seva vocació o professió té l’obligació de saber que passen aquestes coses com les de l’immoble del carrer Barcelona que semblava un apèndix de l’abocador comarcal. Es pot ser Catalunya-Caixa que té milers de pisos, cases, terrenys, naus industrials... però es té l’obligació legal, com tots els propietaris, de tenir aquestes possessions en bon estat de conservació i sobretot de salubritat. I s’ha d’escoltar més els veïns, que no es queixen per ganes de tocar la gaita, home! Si l’Ajuntament està a sobre dels paradistes dels mercats i fires perquè servin les condicions adients de neteja i salut, com és que se li escapa un afer tan voluminós i notori com l’acumulació de brutícia (és per no repetir el mot merda) en un habitatge en un dels nous centres urbans de la ciutat? L’afer del carrer Barcelona només s’explica des de la desídia. La desídia pública i la desídia d’un propietari tan enorme i influent com és CatalunyaCaixa. A veure: l’Ajuntament és si vol «l’amo» del seu terme municipal i té múltiples ressorts per obligar els propietaris del que sigui a actuar conforme la llei i el sentit del bé públic. Quan s’abaixa la guàrdia, les misèries humanes neixen i creixen com a bolets i el germen del conflicte també. Casos com els del carrer Barcelona protagonitzat per immigrants és regalar combustible a aquells que ja tenen el llumí a la mà. Passar-ho per alt és tan perjudicial per a la causa de la interculturalitat com el bonisme. A veure qui convenç els veïns afectats que els nouvinguts no són potencialment font de problemes. I no ho són!, no pas més que els autòctons.

FORUM ÉS UN EXEMPLE DE LA FALLIDA DE LA IDEA DE REDISTRIBUCIÓ EN HABITATGE

 

Hi ha plantejaments polítics, socials o econòmics que sobre el paper són d’allò més interessants, bons per naturalesa; que són redistributius en el sentit antropològic del mot i per tant que cerquen la igualtat entre les persones. Són plantejaments lloables, que generen adhesions indiscutibles (a vegades en el sentit primigeni de la paraula, també). La promoció pública d’habitatges és un d’aquests plantejaments que cerca l’abaratiment i la democratització en l’accés a una llar per a aquells que sobre el paper no tenen els mitjans econòmics per posseir-ne una en propietat o de lloguer. L’habitatge públic no té gaires secrets: sòl a baix preu i subvencions públiques, i també qualitats primes en els acabats que modernament s’han suplit amb algunes extravagàncies aportades pel món del disseny en arquitectura. La idea seria bona sense discussió si no fos perquè es fonamenta en la butxaca del comú, bona part del qual s’ha de gratar la seva per tenir el seu propi habitatge i que se l’ha de continuar gratant si el vol millorar. El terreny esdevé empantanegat en temps de crisi quan la propensió natural de mirar de cua d’ull el veí esdevé una pràctica encara més habitual. I el projecte resta en aquest pantà si econòmicament esdevé un desastre per a l’erari públic. Aquest és el cas de l’empresa municipal manresana Forum, quan els suposats beneficiaris del plantejament no hi poden accedir si les lleis del mercat que es resumeixen en: fart jo, fart tothom, els impedeixen trobar crèdit perquè els que l’haurien de donar s’estimen més donar prioritat a la seva pròpia bombolla immobiliària. Un parc de 260 pisos per adjudicar són molts pisos i, malgrat tots els malgrats, també és exemple que les coses no s’han fet bé en el món de la redistribució a Manresa.