CAÑIZARES, UN PRÍNCEP DE L’ESGLÉSIA QUE NEGA L’EVANGELI

Cañizares, el bisbe, no el porter ex del Real Madrid, torna a cavalcar. Enfundat, a vegades metafòricament i altres realment, en la capa pluvial cardenalícia perquè quedi clar que és un príncep de l’Església qui parla amb veu de tro, ha verbalitzat dues velles paraules que resumeixen la història explicada d’Espanya: invasió i separatisme (o unitat indissoluble). Fa pocs dies que va qualificar d’invasores les onades d’immigrants que truquen a les portes d’Europa empesos per la gana, pel terrorisme d’estat, pels negociants d’armes (algunes empreses estatals entre aquests); empesos perles irrefrenables ganes de viure. Va dir que la majoria no eren «trigo limpio» (s’ha d’escriure encastellà, això, perquè s’entengui la   les paraules).I nostre Senyor el va castigar posant-li l’endemà a la cara les fotografies d’infants morts ofegats mentre amb les seves famílies volien arribar a l’illa grega de Lesbos. Diu l’evangeli de Mateu: «Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. -Llavors ells li respondran: -Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? -Ell els contestarà: -Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi. -I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna. (Mt. 25, 41-46). I pel que fa al separatisme, català, és clar!, doncs apa, que l’Església serà universal sempre que sigui espanyola. Res de nou sota el sol, malauradament.

LA LLEI DEL CERCLE INDESTRUCTIBLE QUE CONDEMNA L’IMMIGRANT A UNA DESAPARICIÓ LENTA

 

No es pot tenir accés a la sanitat si no es tenen els papers en regla. No es poden tenir els papers en regla si no es té feina. Per tant, no es pot tenir accés a la sanitat pública si no es treballa legalment. Un cercle infernal, avui, impossible de trencar mentre no es canviï la llei. Aquest és el problema a què s’enfronten els emigrants anomenats «sense papers» siguin o no ciutadans d’un país de la Unió Europea, i aquest és un dels problemes amb què es troben els romanesos que ocupen l’edifici del carrer Barcelona de Manresa propietat de CatalunyaCaixa. Escrivíem la setmana passada en aquest mateix espai que es pot ser immigrant però que no s’ha de ser brut; avui ho redueixo a: no es pot ser immigrant. Aquesta alegria amb què els polítics espanyols ventilen l’exili econòmic de milers de ciutadans fent veure que és el millor que poden fer, té una cara fosquíssima que és la realitat; el mur social contra el qual topen un cop situats en el lloc de destí. I no cal ser un illetrat; conec algun universitari en situació precària també lluny de casa. Els romanesos de l’edifici del carrer Barcelona duen afegit al sarró de la poca qualificació professional unes evidents mancances de comunicació a causa del desconeixement de les llengües oficials a Catalunya. Alguns xampurregen un castellà molt deficient i la totalitat no saben un borrall de català. No saben com explicar-se, ni a qui fer-ho. El cercle indestructible ho esdevé més perquè desconeixen els mecanismes que la societat d’acollida (?) té, encara que precaris, per donar-los una empenta. Potser no tots hi estan disposats, segur que, com a tot arreu, hi ha algun espavilat, però les administracions haurien de ser capaces de destriar el gra de la palla i sobretot de no condemnar ningú a la seva desaparició lenta i dolorosa en nom d’una llei.

EL PRIMER CULPABLE ÉS QUI EMBRUTA, PERÒ L’AJUNTAMENT I LA PROPIETAT HAN D’ESTAR AMATENTS

Es pot ser immigrant, però no es pot ser brut i menys fins a acumular 20 tones de merda a casa i a més a més escampar-la per casa del veí. Gestionar una ciutat de 70.000 habitants deu ser una feina complexa, però qui d’això en fa la seva vocació o professió té l’obligació de saber que passen aquestes coses com les de l’immoble del carrer Barcelona que semblava un apèndix de l’abocador comarcal. Es pot ser Catalunya-Caixa que té milers de pisos, cases, terrenys, naus industrials... però es té l’obligació legal, com tots els propietaris, de tenir aquestes possessions en bon estat de conservació i sobretot de salubritat. I s’ha d’escoltar més els veïns, que no es queixen per ganes de tocar la gaita, home! Si l’Ajuntament està a sobre dels paradistes dels mercats i fires perquè servin les condicions adients de neteja i salut, com és que se li escapa un afer tan voluminós i notori com l’acumulació de brutícia (és per no repetir el mot merda) en un habitatge en un dels nous centres urbans de la ciutat? L’afer del carrer Barcelona només s’explica des de la desídia. La desídia pública i la desídia d’un propietari tan enorme i influent com és CatalunyaCaixa. A veure: l’Ajuntament és si vol «l’amo» del seu terme municipal i té múltiples ressorts per obligar els propietaris del que sigui a actuar conforme la llei i el sentit del bé públic. Quan s’abaixa la guàrdia, les misèries humanes neixen i creixen com a bolets i el germen del conflicte també. Casos com els del carrer Barcelona protagonitzat per immigrants és regalar combustible a aquells que ja tenen el llumí a la mà. Passar-ho per alt és tan perjudicial per a la causa de la interculturalitat com el bonisme. A veure qui convenç els veïns afectats que els nouvinguts no són potencialment font de problemes. I no ho són!, no pas més que els autòctons.