ÉS EL CONCEPTE D’INTERCULTURA EL QUE NECESSITEM USAR

Aquestes darreres hores, llargues hores després de l’assassinat dels dotze treballadors de Charlie Hebdo, hem escoltat i llegit repetidament el mot multiculturalitat. Que si l’atemptat ha estat pel fracàs de la multiculturalitat a França, que si la multiculturalitat és l’única sortida, que si la multiculturalitat aquí, que si allà. El mot ha estat definitivament entronitzat i ara s’usa a dojo per explicar els nostres temps. La gent de medicina saben que a una diagnosi errònia la succeeix una mala praxi que pot dur a conseqüències irreversibles; i és que davant de qualsevol problema, és indispensable, per a la seva bona resolució, una bona diagnosi i un bon plantejament. I aquí està, crec, n’estic convençut, el problema del fet, dels fets que s’esdevenen quotidianament en graus diversos allà on hi ha societats descompactades. Perquè per viure en la diversitat no es pot fer des del concepte de multiculturalitat sinó des del concepte d’interculturalitat. Multiculturalitat és quan en un mateix territori hi ha diferents caixes estanques que desenvolupen la seva pròpia existència amb poc o cap contacte entre elles o, en cas que es donin, són només de tipus funcional: perquè no hi ha més remei. La interculturalitat demana osmosi, societats esponja, el reconeixement de l’altre com algú que té coses a aportar; l’altre i el diàleg són a la base de la interculturalitat, que demana de tothom un esforç per deixar enrere les prenocions, els prejudicis. L’altre és tothom; els altres som tots. Per tant, si us plau: parlem d’interculturalitat, si errem la diagnosi, ens equivocarem en les possibles solucions. Cal donar als mots el significat que tenen; si no compartim significats, no ens entendrem; no ho entendrem; quedarem atònits cercant respostes en el vent.

EL PRIMER CULPABLE ÉS QUI EMBRUTA, PERÒ L’AJUNTAMENT I LA PROPIETAT HAN D’ESTAR AMATENTS

Es pot ser immigrant, però no es pot ser brut i menys fins a acumular 20 tones de merda a casa i a més a més escampar-la per casa del veí. Gestionar una ciutat de 70.000 habitants deu ser una feina complexa, però qui d’això en fa la seva vocació o professió té l’obligació de saber que passen aquestes coses com les de l’immoble del carrer Barcelona que semblava un apèndix de l’abocador comarcal. Es pot ser Catalunya-Caixa que té milers de pisos, cases, terrenys, naus industrials... però es té l’obligació legal, com tots els propietaris, de tenir aquestes possessions en bon estat de conservació i sobretot de salubritat. I s’ha d’escoltar més els veïns, que no es queixen per ganes de tocar la gaita, home! Si l’Ajuntament està a sobre dels paradistes dels mercats i fires perquè servin les condicions adients de neteja i salut, com és que se li escapa un afer tan voluminós i notori com l’acumulació de brutícia (és per no repetir el mot merda) en un habitatge en un dels nous centres urbans de la ciutat? L’afer del carrer Barcelona només s’explica des de la desídia. La desídia pública i la desídia d’un propietari tan enorme i influent com és CatalunyaCaixa. A veure: l’Ajuntament és si vol «l’amo» del seu terme municipal i té múltiples ressorts per obligar els propietaris del que sigui a actuar conforme la llei i el sentit del bé públic. Quan s’abaixa la guàrdia, les misèries humanes neixen i creixen com a bolets i el germen del conflicte també. Casos com els del carrer Barcelona protagonitzat per immigrants és regalar combustible a aquells que ja tenen el llumí a la mà. Passar-ho per alt és tan perjudicial per a la causa de la interculturalitat com el bonisme. A veure qui convenç els veïns afectats que els nouvinguts no són potencialment font de problemes. I no ho són!, no pas més que els autòctons.